L'univers poètic i musical de Saüc en Flor es va posar marxa amb el seu EP debut D'obaga (autoeditat, 2021), en què el trio retratava la frondositat i l'ombra del vessant obscur de les muntanyes. Ara, la formació integrada per Genís Poch (veu principal i guitarra), Carles Camps (guitarra i veu) i Gerard Avellaneda (contrabaix i veu) publica el segon EP, Solei (autoeditat, 2022), que captura l'altre vessant de les muntanyes radiades per la llum i el sol. Parlem amb Poch per conèixer les interioritats d'aquest nou treball. 



'Solei' és el vessant de la muntanya contrari al vostre primer EP 'D’obaga'. 
Sí, tot i que D'obaga i el Solei en cap cas són contraris, sinó diferents. Però tenint en compte que són indestriables l'un de l'altre, més aviat són una sola cosa. Tot i això, la idea va venir a posteriori a la composició de les cançons. De fet, les cançons de Solei són més antigues que les D'obaga. En projectes artístics passa sovint que en coses aparentment inconnexes hi trobes una idea que les fa encaixar sense esforç.

Aquest disc té una sonoritat més alegre i lluminosa que l’EP anterior. Com ho heu treballat per aconseguir aquest efecte en l'àmbit musical?
Ha estat un exercici estètic a tots els nivells, tot i que ja va venir donat de bon començament: l'harmonia és major en totes les cançons de Solei, per exemple. I també el ritme és clarament més animat, per això hi ha l'aparició d'en Jamil Mateos a la bateria. Després, tant en la producció amb l'Emili Bosch (b1n0) com en la mescla amb en Jan Valls hem treballat a partir d'aquesta visió, si se'n pot dir així. A parer nostre, el resultat és palpable.

Aquest canvi de lluminositat i alegria també es plasma en les lletres?
Sí, és clar! Cada paraula té una vibració particular quan es posa en contacte amb les altres. Per exemple, expressions com "sol adamantí, roig i encès, que esclata" no podria ser obac de cap manera. O una altra: "sulla l'ermita guspireja a ple juliol". Tot sovint, en fer una lletra o una melodia hi ha la sensació que no podria anar d'altra manera, que no hi pot anar una altra paraula. No és del tot cert, però la sensació sí.


Els elements naturalistes de les lletres són metàfores de fets o històries concretes o els heu concebut com a elements més abstractes i evocatius?
Depèn... és una mica la gràcia de la poesia: és oberta. Hi pots connectar perquè coneixes el Guitarriu, Mare de Déu del Món o el Montnegre, o pots no tenir-ne ni idea i, tot i això, connectar amb les cançons. Ja no és cosa nostra, en el fons. Com a tria estètica, és evident que hi ha una intencionalitat en fer-les, i una tècnica. Molts cops els elements naturals serveixen per fer un correlat objectiu, que és un recurs molt carnerià i funciona prou bé. També hi ha un efecte que fan servir els monjos zen coreans des de fa segles: ser molt concret, però alhora "tocar" una veritat profunda en què tots ens sentim representats, sense discriminar. No obstant això, no podem valorar nosaltres si ens en sortim o no.

El disc té un caràcter més jazz gràcies a la base rítmica de la bateria i dels 'licks' de les guitarres. Ha estat una decisió volguda?
De fet, ha estat gairebé inevitable. Tot i que amb Saüc no fem jazz, tots n'hem tocat a bastament i hi ha elements característics del jazz sense els quals no entendríem la música. De fet, a Joliu hi sona la veu de Wayne Shorter, que juntament amb Carner i Miró, és un dels nostres principals referents. En el tall que hem punxat hi surt imitant Miles Davis dient, amb veu rogallosa: "Jazz needs more... Colour." 

També li dona una sonoritat particular l’acordió de Roser Gabriel al tram final de “Aurtiga”.
La Roser té un do com una casa de pagès i la seva sensibilitat és excepcional. A més, és capaç de ser molt lliure musicalment sense oblidar la tradició pirinenca que ha mamat des de petita. Si tinguéssim més peles i no visquéssim tan lluny, seria una més del grup. A "Aurtiga", l'acordió és un element molt important, perquè agombola la resta d'instruments i commou un munt amb el solo.

Quines altres col·laboracions hi ha a l'EP?
Al disc també hi col·laboren Rocío Pinto i Elena Tarrats fent veus i Àlex Pañero fent un solo de guitarra molt ben parit. Per a nosaltres són els satèl·lits de Saüc, que fluctua entre una banda convencional i un col·lectiu obert i canviant. Anem a poc a poc perquè no tenim gens d'interès a entrar a la indústria musical i no volem ser una fàbrica de fer xurros. La nostra voluntat és convidar com més amics millor a formar part del projecte i procurar ser feliços.