Aquest dijous a les 19h, Pedro Soler actua al Centre Civic Parc Sandrau de Barcelona. S’hi presentarà sol, amb la seva guitarra flamenca. Amb 84 anys, Soler és un dels últims exponents en transmetre el flamenc essencial de l’època daurada. D’ell, el Premi Nobel de Literatura del 1967 Miguel Angel Asturias en va dir: “els dits de Pedro Soler són els cinc sentits de la guitarra. La guitarra a les seves mans, mira, escolta, canta, sent i parla”.

Què presentaràs a Barcelona?
Tocaré diferents pals de la guitarra flamenca. La meitat seran temes meus i l’altra meitat, peces que he anat transformant. Hi ha una bulería amb “La Santa Espina”, coses de Bach… Els flamencs treballem així, tenim la música al cap.


I vas improvisant?
"Improvisar" no és la paraula exacta. Sempre s’improvisa una mica quan es toca per cantar, en funció del cantaor. La guitarra l’ha de contestar i ajudar. Amb la guitarra sola és diferent. Es diu composició improvisada. Si passa alguna cosa a la sala, algun nen que crida, per exemple, hem de reaccionar i improvisar, això sí.

Estaràs tot sol a l’escenari?
Sí, aquesta vegada tot sol. He treballat amb diferents cantaors: Pepe de la Matrona, Enrique Morente… I he de dir una cosa: la guitarra està feta per acompanyar. Però tot i això, em venia de gust demostrar que es pot escoltar guitarra flamenca durant una hora o una hora i mitja. Com a mínim tant com la clàssica.

També vas acompanyar a Teresa Rebull.
Sí, al final de la seva vida, des que es va establir a Banyuls. Li agradava bastant perquè deia que l'abrigallava, però al final ja no volia cantar. Li venia una mica d’estrès, com a mi ara, abans d’actuar a Barcelona. Jo la veig molt similar a Irene Papas. Era una mena de deessa per l’actitud amb què cantava, però alhora era una nena que reia molt. Li agradava que les seves cançons sonessin diferent. Va ser molt bonic poder tocar amb ella.