El músic i productor terrassenc Martí Galan publica el tercer treball com a Galgo Lento, després del debut Dies i dies (Luup Records, 2021) i del disc compartit amb Ariox, Mama, l’amor em dona mal de cap (Luup Records, 2022). En el nou àlbum, Martinet! (Luup Records, 2023), el músic consolida la seva proposta d’influències eclèctiques i lletres reflexives. 



‘Martinet!’ és un disc bastant fosc..
Sí. No el vaig plantejar així en un inici, però m’he anat deixant portar pel que m’ha sortit… i ha quedat bastant fosc, a excepció d’un parell de temes.

A la cançó que obre el disc fas una crítica a tort i a dret: a les ‘trompetetes’, Suu, Buhos, Álex Ubago...
En realitat aquest fragment el va escriure un col·lega meu, que va ser qui va esmentar aquests tres artistes, i ho he deixat així. Em va fer gràcia, sempre amb la idea de disparar de baix cap a dalt: grups que ja estan molt establerts i contra els quals, realment, no hi tinc res. Amb aquest tema volia treure la ràbia de sentir que un projecte com el meu, en català i allunyat del mainstream, no té gaire sortida a Catalunya. Potser té suport, però d’això no es viu.

És en aquest sentit que cantes que et sents sol a l'escena, o perquè realment creus que no hi ha artistes que facin una cosa similar al teu projecte?
Totes dues. Hi ha gent que s'apropa una mica al que faig. Com també dic a la cançó, se m'ha intentat etiquetar de "pop d'habitació", "pop metafísic"... Però Galgo Lento no hi encaixa del tot. I sempre m'he trobat en aquesta mena de llimb. A vegades m'he sentit bastant solet en tot plegat, però això no treu que no sigui fan de molta gent i molts projectes en català; al contrari. 
 
És diferent ser-ne fan, que sentir-te'n part..
Sí. Encara no he vist cap projecte amb qui podria fer un grup. Hi ha germanor, però és una cosa diferent. Per exemple, em mola molt el projecte de Xicu, ens portem molt bé i estem remant cap a una mateixa direcció, però en posicions diferents.

En aquesta mateixa cançó també cantes ‘No puc ficar-me amb l’Enderrock, perquè no tinc tres grammys. De res serveix ser la portada si no et compren camis’.
Amb això anava a criticar directament el mitjà en el qual se sustenta la indústria catalana... [RIU] Em fico amb l’Alizzz perquè sento que jo he de vigilar més que ell amb el que dic. Tot i que penso que quan les coses són criticables i se’n pot parlar és quan evolucionen cap a millor. També hi dic que, tot i que pogués ser portada a l’Enderrock, igualment entraria a les 9 a currar. Ara mateix només guanyes calers amb la música si fas molts concerts i vens merchandising... Si no és que ets The Tyets i tens més de quatre milions de reproduccions.
 
Al disc no només fas referències explícites a altres artistes, sinó que també parles del teu propi procés creatiu. Prendre una copa de “Vino tinto” i fer un cigarret et funciona per crear?
M’ha acabat funcionant. Aquest disc el vaig començar fa poc menys d’un any, i he hagut de fer un esprint molt bèstia els últims dos mesos. Anava a l’estudi, i a la nit quan arribava a casa, després de sopar, em preparava una copa de vi i un cigarro mentre escoltava el que havia fet aquell dia. Es va convertir en una rutina. En part m’ajudava en el procés, però alhora crec que em feia dubtar de les coses, pensar que no hi arribava, o que era una merda tot el que havia fet.

Ets molt autoexigent?
Sí, i no... La meva mentalitat de productor és de no sobrepensar i tirar endavant. Però, a la vegada, per fer aquest àlbum, he creat uns 30 instrumentals, i només n’he utilitzat 10. Potser soc una mica perfeccionista, però en general crec em deixo guiar per si crec que una cosa funciona o no. 
 
A "No soc especial" hi plasmes un debat intern entre creure't que vals i, alhora, no pensar-te tan especial.
La lletra d'aquesta cançó en realitat no la vaig escriure jo, sinó Miki Lloret de Massaviu. Me la va ensenyar el setembre o octubre i vaig flipar, perquè era la cançó que més em representava en aquell moment i vaig pensar que englobava tot el disc. Em va molt bé el fet de dir-me que no soc tan especial i que no soc el main charachter... en un disc que es diu Martinet! i va tot sobre mi.

Com va sorgir aquesta col·laboració lletrística amb Miki Lloret?
Ens portem molt bé i som molt col·legues... De fet, potser d'aquí a poc comencem a cuinar junts alguna coseta. I a vegades ens passem cançons... Quan em va passar aquesta, li vaig demanar que me la deixés utilitzar. Ell la tenia gravada en una base completament diferent, i jo tenia una instrumental que vaig fer amb Pau Calero (teclista de The Tyets), que estava molt ben parida, i vam pensar d’ajuntar aquella lletra, que parla d'una cosa tan pura, amb aquesta base que és tan vulnerable.


Has titulat el disc 'Martinet!', i a la cançó “Però que bé” expresses la idea ‘vull tornar a ser el Martinet’. És el tòpic del paradís perdut i el retorn a la infància, o ho dius en contraposició al que suposa ser Galgo Lento i la seva dimensió artística?
No és que no vulgui ser Galgo Lento, però sí que volia trobar de nou la manera com fluïa i em deixava anar quan era més jove. La cançó va de la voluntat de trobar la gràcia i l’espurna a les coses, sobretot a la música, perquè vaig arribar a un punt en què s’havia convertit en una cosa que havia de fer, i no que volgués fer.

El disc també és una mica ‘meta’ per les seves referències sonores. “Tot el que t’ha passat” recorda “Redbone” de Childish Gambino...
Vaig començar-ne la part instrumental sense tenir gens al cap Childish Gambino, i amb la intenció de fer un nou “Completament normal” –un tema del meu primer disc–, amb una línia de guitarra similar. Però a mesura que vaig anar passant la cançó al meu entorn, molta gent em va dir que s’assemblava a “Redbone”, i vaig voler que encara s’hi assemblés més! Fins i tot vaig voler imitar-ne el començament, amb el sintetitzador i els bombos, per fer-li la picada d’ullet.


A “Però que bé” també s’hi endevinen algunes influències.
Jo funciono molt agafant referències. Amb aquesta cançó volia fer alguna cosa tipus “Ivy”, de Frank Ocean... Hi pensava des de feia molt de temps, però ho intentava i no em sortia res.

I com te’n vas sortir finalment?
Vaig dir a Néstor Pérez, el guitarrista que m’acompanya en directe, que vingués a l’estudi i ho intentéssim junts. Va venir amb una idea, utilitzant només dos acords, però em va dir que quedava molt semblant al “29 de gener” de Magalí Datzira i Kris Tena. Ho vam utilitzar igualment, i ha quedat una barreja de les dues cançons.

Els teus jocs amb els efectes vocals, de fet, recorden a alguns que fa Frank Ocean a temes com el mateix "Ivy" o "Nikes".
Ho faig perquè els meus referents ho fan servir molt, com Frank Ocean o Mac Miller amb un projecte paral·lel que tenia. Tamé perquè a mi m'agrada: si tota l'estona fos la meva veu igual, em cansaria una mica. Veure-la en diferents registres sempre és més net i interessant. És una cosa que em mola i que faig des del primer disc.
 
El disc l'has produït tu mateix?
Sí. És guai, perquè tens des de la primera fins a l'última decisió, però també costa decidir. Per això m'he deixat ajudar bastant pel Néstor, el Pau Calero, el Vernat (a "No tinc ganes de res")... De fet, en aquest àlbum han acabat sortint bastantes col·laboracions perquè volia tenir una miqueta de suport.
 


Potser no estàs tan sol a l'escena! Com dius, són moltes les col·laboracions que apareixen en el disc.
Tens raó! [RIU] Hi ha fins a sis col·laboracions: Alba Armengou, que posa trompeta i cors a "Martinet!"; Vernat; Mishii, que és un artistàs de Barcelona; Hereus del Beat; Massaviu, i Kris Tena. També hi hem colat Yudi Saint X en algun cor. I hi havia una altra col·laboració molt guapa, que no ha sortit al disc, i no sé si sortirà mai... Però és molt guai! És el que més ràbia m'ha fet del disc, que per temps no hagi pogut ser.
 
I com és que has volgut comptar amb tantes col·laboracions?
Quan surt un nou àlbum, per exemple de Tyler, The Creator, el primer que faig és anar a mirar els crèdits i veure quines col·laboracions ha tingut. I vaig voler fer alguna cosa semblant amb gent que em mola de Catalunya, i posar-hi un grup ben parit d'artistes. 

Al disc també hi veiem una altra cara, on parles de desamor.
No sé per què, crec que als artistes el primer que ens surt quan fem cançons és parlar de desamor. Jo no ho encaro cap a un desamor de parella –perquè justament en tinc des de fa anys i hi estic molt bé –, sinó cap a l’amor propi. ‘Deixa’m en pau, no vinguis més’ [de la cançó “Deixa’m en pau”], ho canto a tots els meus dimonis, per foragitar-los. A “Tot el que t’ha passat” sí que parlo de desamor de parella, però la vam plantejar com si fos el guió d’una pel·li, explicant-ho des d’una posició en què ja no vols res més de l’altra persona i la vols lluny.
 
A “Cel gris / Rara avis” parles també dels teus dimonis?
On més en parlo és a “Ja vindrà”, que juntament amb “Però que bé” és la cançó més vulnerable que he fet mai. A “Cel gris” també en parlo una mica, sí. Amb el vers ‘soc més feliç quan el cel és gris’ dic que, en el fons, estic més acostumat a veure poquet el sol.

Hi ha certa romantització de la melancolia?
Vull pensar que no hi ha romantització, però sí que crec que mola treure les coses dolentes també; no perquè la gent ho sàpiga, sinó pel fet de ser capaç de dir-ho en veu alta.

I com planteges el directe d'aquest disc?
Seré jo amb quatre músics més: baix, guitarra, bateria i teclats. Últimament, estàvem jugant a tirar seqüències i anar amb claqueta, però m'he adonat que a la majoria de llocs on tocàvem era contraproduent. I vaig pensar de portar tota aquesta producció a quatre instruments i fer-ho el més orgànic possible, encara que jugant amb certs efectes.