Ran Ran Ran presenta el seu cinquè disc. Es diu Jo faig rànquings, tu poemes (BankRobber, 2023). Es tracta d’un àlbum de 10 cançons que es presenta en format de vinil i a les xarxes d’escolta. El disc ha estat produït pel Manel Arnau Vallvé. N’hem parlat amb el líder, cantant i compositor de la banda, Ferran Baucells.

El primer que crida l’atenció és el títol. És molt suggeridor.
Trobo que aquest títol té un punt original. M’agrada que el disc es digui com una de les cançons. Sempre ho faig així. Qui escolti la cançó entendrà el concepte i a qui només llegeixi el títol de manera independent, el sorprendrà. Estic content d’haver-lo triat.

Podem dir que és la cançó central del disc?
Sí, una de les cançons centrals. Si parlem en termes de vinil, seria la cançó central de la cara A i “Amstrad” seria la de la cara B.

O sigui, el títol es relaciona amb una cançó i la imatge de portada, amb l’altra.
Totalment. Els vuit bits que ens envolten en aquest disc els traiem d’“Amstrad”.



Encara planteges el disc segons els paràmetres d’un LP?
Sí. Mai no he deixat de fer-ho. Per mi, és important l’inici i el final de la primera cara, l’inici de la segona i el final del disc. Tot i que som als temps de l’aleatori i dels senzills, a mi encara m’agrada el disc com a concepte i encara penso com he de fer la transició d’una cara A a cara B.

Demanes a la gent que se l’escolti en l’ordre que has pensat?
Jo demano a la gent que se l’escolti. Perquè jo soc el primer que quan vaig pel carrer amb els auriculars, acostumo a posar-me el mode aleatori, però m’agrada acabar els meus discos amb tots aquests detalls. Crec que és un exercici com a compositor i un repte que estigui pensat de principi al final.

Què fa especial aquest disc?
Que és el primer disc que fem amb la banda actual, que ja fa dos anys que toquem junts. Són uns músics increïbles. Jo al·lucino de com enlairen els temes que escric amb la meva guitarra a casa.

I pel que fa a les lletres?
Jo veig que hem fet un disc lluminós i estiuenc. “Amstrad” no deixa de ser el record dels estius a Osona quan era petit, i “L’estany” també té aquest punt de natura… I acabem amb un gamelan, que és un instrument de Bali que ens aporta un punt exòtic. És un disc entre estiuenc i melancòlic, en el sentit positiu de la paraula.


Quin paper hi ha tingut Arnau Vallvé?
Un paper centralíssim. Ens ha ajudat a crear bon ambient, les ganes de provar coses, de fer créixer les cançons… Ja havíem gravat algunes coses junts i retrobar-nos va fer que l’ambient fos molt acollidor i això s’ha traspassat a les cançons. Ha estat genial. Ens coneixem fa molts anys i tenim molta connexió. No ens cal parlar per saber què està pensant l’altre. Té unes idees creatives brutals.

Al disc també hi té molt de protagonisme una guitarra. Explica’ns-ho.
La Martin. Tinc una relació amb ella des de 1999; ja portem 24 anys junts. Un dia em vaig adonar que tenia el màstil esquerdat. Suposo que devia rebre un cop, però no en soc conscient. He passat tantes hores amb aquesta guitarra i he escrit tantes cançons que per mi va ser una catàstrofe. Tinc altres guitarres, altres Martin, però 'La Martin' és aquesta. Per sort, un luthier va fer una màgia total i l’ha deixat perfecta. Té una marqueta molt petita i prou. L’Arnau està enamorat d’aquesta guitarra i fins i tot me la va demanar per la gravació d’Els millors professors europeus (DiscMedi, 2008), de Manel. Després del que havia passat, amb l’Arnau vam decidir que sonaria a cada cançó. Per mi, és una mena de declaració d’amor a la meva guitarra.