Hirahi Afonso va néixer a les Illes Canàries, però porta des dels 16 anys a Catalunya. És músic, i ell mateix es descriu com a multiinstrumentista. Ha estudiat guitarra clàssica a l’ESMUC, però també toca el timple, un instrument originari de les Canàries que apareix en totes les seves cançons. El passat 20 d’octubre publicava el seu segon disc Lo Puro (Satelite K, 2023), un treball que crea rodejat d’un cercle íntim de músics i amics, entre els quals trobem un gran nombre d’artistes de ressò de Catalunya, com les germanes Judit i Meritxell Neddermann, Marala o La Sra. Tomasa. Parlem amb ell de tots els detalls del disc. 



Com neix “Lo Puro”?
Lo Puro (Satelite K, 2023) ve d'una necessitat fonamental en qualsevol músic de continuar creant i explorant llocs on no et sents tan còmode. Per això se'm va acudir ajuntar artistes que m'agraden molt, com Pedro Guerra, Rita Payés o Vic Mirallas, per descobrir les seves maneres de pensar i de veure la música. I tot això ajuntat amb la meva curiositat per fer cançons, perquè sempre havia fet música instrumental, i de sobte em vaig dir: “Per què no intentar fer música amb lletres?”. I així la gent també se sent més identificada, perquè al final hi ha algú explicant-te un missatge.

Quin és aquest missatge?
M'he centrat molt, entre cometes, en fer una crítica sociocultural a la meva terra, que és les Canàries. Volia parlar una mica d'aquell desconeixement que de vegades tenim per les coses que són les nostres. Per això el títol Lo Puro, que realment vol dir que tota la música és pura, que el folklore es continua transformant, i que això és inevitable, perquè es nodreixen dels folklores d'altres llocs.

T'has envoltat d'artistes d'estils molt diversos, i això es veu reflectit al disc. Els vas escollir pensant en aquesta barreja que fa el pur?
Sempre penso que al final, qui canta un tema s'ha de sentir còmode. Seguint unes normes estrictes, però buscant un estil on càpiga el cantant. Aquest va ser el cas amb el tema que vaig fer amb Pedro Guerra. En el cas de “Danza olvidada”, per exemple, juntament amb Judit Neddermann i Valeria Castro, va ser més difícil, perquè havíem de trobar un punt mitjà on totes dues se sentissin còmodes i dins del tema. Això era el més complicat i alhora el que ho fa bonic.

El primer tema del disc és “Oda a mi isla”. Qui és Emma Alfonso, que posa veu a aquest poema, i per què la vas escollir a ella?
Emma Alfonso és la meva germana petita de tretze anys, i llegeix un poema escrit pel meu avi, José Meneses, que és filòleg i escriptor. Vaig decidir que fos ella la que posés la veu a aquest poema perquè la lletra descriu tot el que tenim idíl·lic a les Canàries, i a partir d'aquell moment explico tot el que és dolent de les illes. D'alguna manera era bonic que una nena de tretze anys t'expliqui una perspectiva bona, damunt d'una música tradicional de les Canàries. Era la manera perfecta de començar el disc.

Has esmentat Pedro Guerra. Com arriba a cantar a “Las cosas que importan”?
El tema sorgeix a través de Judit Neddermann, perquè ella va gravar "Velas" juntament amb Pedro Guerra. Quan ho estaven fent, ella li va comentar que era amiga meva, i que si em coneixia, i el Pedro va dir que sí. La Judit em va parlar, una nit a la Mercè fa un parell d'anys, per dir-me que hauria de fer una cançó amb ell. Ens vam escriure, i em va enviar la lletra de “Las cosas que importan”, que és un dels temes més emotius del disc. Col·laborar amb un artista com ell va ser per a mi, com a canari, aconseguir quelcom.


“Dentro” està composta en gallec i català. Per què canviar de llengua en aquesta cançó específicament?
Marala i Xabier Díaz sempre van tenir la predisposició d'escriure ells la lletra, des que vaig contactar-hi. De normal, les meves lletres les escriuen Alberto Limiñana i Octavio Limiñana, dos músics canaris amb gran sensibilitat, però parlant-ho amb en Xabier i amb la Selma, la Clara i la Sandra, es van plantejar fer la lletra en les seves llengües. I això em va semblar genial, perquè la cançó parla d'una barreja de cultures. I que millor que cadascú canti en la seva llengua materna, a gust i amb un missatge tan potent.

L'interludi està posat a propòsit en aquesta posició del disc?
Aquest interludi està pensadíssim. Tant la posició com el poema en si. “Te hablo de un mar invertido” divideix el disc en dues parts: una d'orgànica i una d'electrònica. La primera segueix aquesta idea de Lo puro a què s'associa el timple, l'instrument que acompanya el disc, mentre que la segona canvia a un estil més electrònic, que per a molts és desvirtuar aquest instrument, quan no segueixes aquesta idea orgànica per tocar-lo.

I la lletra?
Zebensuí Martín, un poeta chicharro de Tenerife, el va escriure després que jo li demanés alguna cosa per a la meitat del disc. Un mes després, em va enviar un poema que va titular amb el meu nom, Hirahi, que ve de l'aborigen canari i vol dir cel i univers. El poema parla d'aquest mar invertit, com dues coses que es reflecteixen una a l'altra, però que al final són la mateixa. Això era per a mi Lo Puro, i el poema expressa perfectament aquesta idea que hi ha dos mons, les dues parts del disc, que no són tan diferents, perquè hi ha la mateixa persona darrere.

El disc comença amb un poema, l'interludi n'és un altre, però no el tanques, ni amb una cançó ni amb un poema, sinó amb "3l P1n4r".
En el procés final del disc, just el dia que vaig anar a fer les fotos promocionals i la de la portada, era al Hierro, l'illa més occidental de les Canàries. El dia que vam anar a fer les fotos érem just al poble del Pinar -d'on és la meva fotògrafa i la seva parella- i passava per allà la processó de la Verge, una processó molt mítica a les illes menors. Aquesta té el folklore més pur de les Canàries, el menys contaminat per la conquesta espanyola. La música va ser, per mi, un regal del cel, perquè no em podia creure que just jo hi fos, i es fes la processó allà mateix. Realment va ser com tancar el cercle sense voler.

Has parlat del timple. Com hi arribes?
Vaig començar amb cinc anys a rebre classes de timple i vaig tenir grans mestres. Des de petit tenia molt clar que volia ser músic, i en arribar a Barcelona, mentre estudiava guitarra clàssica a l'ESMUC, em vaig adonar que el que més m'identificava al final era aquell instrument que feia tota la vida que tocava, així que vaig decidir continuar fent música amb el timple. Realment, podria sortir als concerts amb la guitarra, perquè molts temes estan compostos així, però per a mi és inevitable tocar el timple, surt de manera natural en mi.


“No me comprendes” acaba esmentant-te a tu específicament, i al teu timple.
Aquesta cançó és la darrera del disc, però va ser la primera que vam fer. Aquest era el tema que explicaria tot el disc que faria durant tres anys següents. Jo ja sabia que volia fer aquest disc, i va ser preciós poder fer una síntesi de tot el disc abans que existís ni tan sols. Són Ahyvin Bruno, que va ser la que va escriure la lletra, i La Sra. Tomasa, els qui diuen que “el timple et guia i et porta”.

"Et guia i et porta" a través del disc podríem dir?
Clar, perquè el timple t'està guiant per totes les cançons, i t'està portant a través de totes elles. Però ho volia com un element secundari, no com el protagonista. De vegades a les Canàries es peca molt que el timple és molt protagonista en els temes, com un element solista, però per mi no és l'element principal, el més important és la meva música i la lletra de les cançons.

Et continues veient amb el timple en futurs projectes com a artista?
El timple és com una necessitat bàsica per a mi, és un instrument que m'acompanyarà sempre.