DIFICULTATS I ESPERANCES DE LA MÚSICA ANDORRANA

La música andorrana viu un moment ple de talent, creativitat i ganes de fer coses, però també arrossega mancances estructurals que fa massa temps que no s’afronten amb la determinació necessària. Des de l’Associació de Músics d’Andorra (ASMA) treballem amb una filosofia clara i compartida, basada en tres eixos fonamentals. El primer és donar suport als músics que toquen al carrer, perquè la cultura musical sigui viva, present i accessible i formi part del paisatge quotidià del país. El segon passa per impulsar la formació, a través de masterclasses, tallers i accions pedagògiques adreçades sobretot a músics amateurs i semiprofessionals que volen fer un pas endavant. I el tercer eix, imprescindible, és la defensa dels drets dels músics com a treballadors, perquè la música no pot continuar sent vista només com una afició o un complement.

Tot i les fites aconseguides, el sector musical andorrà necessita estar molt més connectat. Cal generar una xarxa sòlida de complicitats, suports i sinergies entre músics, promotors, sales i institucions si volem créixer amb força i continuïtat. Sense aquesta cohesió, qualsevol iniciativa queda aïllada i perd impacte.

Una de les problemàtiques més greus continua sent la manca de sales i espais dedicats a la música en directe. Aquesta situació provoca una autèntica apagada musical. Si no hi ha locals, no hi ha circuit, i sense circuit és molt difícil que la música bulli com ho fa en altres territoris. Actualment només disposem de la històrica sala La Fada Ignorant, amb un aforament molt reduït, i d’una sala polivalent. Però no hi ha sales especialitzades per fer concerts de diversos estils, i molts artistes han de tocar en garitos petits i limitats. L’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, ha estat més d’un any i mig en obres, fet que ha deixat el país sense un espai de referència i ha obligat a traslladar esdeveniments tan emblemàtics com el 25è aniversari del concurs Sona9 a sales que no estan tan pensades per a concerts.

A aquesta realitat s’hi afegeix la dificultat per trobar bucs d’assaig en condicions, una problemàtica agreujada pel preu de l’habitatge. El model d’Encamp, amb tres bucs ben equipats que són utilitzats per diversos grups a canvi d’oferir concerts gratuïts per al Comú, demostra que la col·laboració pública pot funcionar i hauria de ser un exemple a seguir.

Finalment, cal apostar clarament per la professionalització, especialment dels grups que fan música en català. Han de poder formar part de circuits, fires i festivals com el Mercat de Música Viva de Vic o tocar a sales de Barcelona. Això passa, inevitablement, per facilitar l’accés a la formació superior, que avui dia molts músics es veuen obligats a buscar fora del país. Si volem una música andorrana forta, viva i amb futur, cal voluntat política, infraestructures adequades i una aposta clara i sostinguda pel talent local.