'La comunitat' explica les mil històries que s’amaguen en un bloc de pisos d’una ciutat gran com Barcelona. Per què vas triar aquest fil conductor per al disc?
Avui dia tenim mil possibilitats de comunicació, però estem més incomunicats que mai. Volia parlar de la solitud de la societat actual, en què les consultes de psicologia estan plenes a vessar. Però volia mirar-ho des d’un punt de vista positiu, perquè l’amor és l’antídot contra la incomunicació. La comunitat de veïns és una personificació que engloba unes problemàtiques contemporànies i, alhora, em permet parlar de la gran virtut que tenim els humans que és estimar-nos els uns als altres.
A la cançó “Marta” cantes: ‘Visc en un bloc que és tot un món, on cap veí sap el meu nom. Si algú es mor, mai no ho sabré’. És un retrat real?
Als blocs de pisos molta gent ni tan sols se saluda. Si es mor algun veí, com a molt te n’assabentaràs perquè t’ho dirà el porter, i sovint ni això. Fins als 28 anys vaig viure en una comunitat grisa, on ningú no es dirigia la paraula, on expressions com “t’estimo” i “bon dia” eren pràcticament desconegudes. Per sort, al bloc de pisos del disc hi ha una noia alegre, la Marta, que amb els seus vestits de colors impregna de llum tota la comunitat de veïns.
Un bloc de pisos és com un microunivers de la realitat.
Un bloc de pisos és una fotografia de la societat! Una parella que no para de fornicar i molesta els veïns, un veí que pateix insomni, un músic que entona melodies fosques, una parella que s’ha conegut per internet i es troba en persona per primer cop… De l’alegria de la Marta a la desesperació d’un pare que demana ajuda als veïns.
La majoria de cançons són autobiogràfiques, oi?
Sí, és un disc molt personal. Sempre he estat força reservat pel que fa a la meva vida, però amb aquest disc tinc la sensació que m’he despullat més que mai.
A 'La comunitat' hi ha una unitat molt clara que lliga temàticament totes les cançons. T’agrada la idea de disc conceptual?
Sempre he estat un músic molt conceptual. El meu primer disc, Òmnibus (Columna Música, 2003), era un viatge amb autobús a través de diferents estils musicals. El segon, Andròmines (Temps Record, 2006), també era conceptual, partia d’un viatge a Grècia i de tot el que m’havia inspirat aquell país. El tercer, Secrets guardats (Temps Record, 2008), tenia un eix temàtic en el qual convidava alguns artistes amb qui havia treballat com a productor per cantar amb mi. Els set pecats (Temps Record, 2011) gira al voltant dels pecats capitals. I Nítid (Temps Record, 2011) és un disc gravat de nit, amb cançons nocturnes, inspirades en la lluna… En tots aquests treballs les cançons poden funcionar de manera autònoma, però queden lligades per una unitat temàtica o sonora.
Musicalment, podríem dir que amb aquest disc continues el camí que vas iniciar amb 'Trajecte animal'?
Sí, més o menys. Però Trajecte animal és un disc més rocker, mentre que a La comunitat he buscat un pop més elegant, pop d’autor. Estic especialment satisfet de la sonoritat d’aquest disc. Vinc molt del món dels Beatles i del rock simfònic, però també m’agraden artistes com Rosalia i Billie Eilish. Tot i això, no faria un producte mainstream com ells, perquè seria impostat. Crec que he aconseguit un so natural, sense cap mena d’impostura.
T’has encarregat tu mateix de la producció del disc?
Sí, però també he treballat amb el productor Roger Rodés, que va guanyar un Grammy Llatí el 2021 i ha col·laborat amb artistes com Rosalia, Nathy Peluso, Shakira i Love of Lesbian. A l’hora de gravar el disc, he cantant i he tocat pràcticament tots els instruments que hi ha: guitarres, baix, piano, cordes mediterrànies, sintetitzadors i melotrons. Tot menys les bateries, que són de Toni Pagès; els violins, de Marta Cardona, i les trompes, de Pepe Reche. En directe m’acompanyaran Miquel Freixa als teclats, piano, veus i guitarres, i Dídac Moral a la bateria i percussions.
La portada del disc te l’havia d’il·lustrar Francisco Ibáñez, el creador de Mortadel·lo i Filemó, que va morir el juliol passat.
Sí, ja li havíem demanat i ens va dir que la faria quan acabés una altra feina pendent, era un home que sempre estava ocupat. Però no hi va arribar a temps. Al final la portada és un collage amb imatges del cineasta Juan Millares, exprofessor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid. Les il·lustracions expliquen les històries de les cançons i viceversa; música i imatge es complementen mútuament.
Eduard Iniesta Foto: Juan Miguel Morales
A part de la presentació de 'La comunitat', segur que tens altres projectes entre mans que treballes de manera paral·lela...
Sempre tinc projectes en marxa! Estic molt centrat en el nou disc, però també estic treballant com a productor d’una artista —no en puc revelar el nom—, estic preparant un altre projecte amb L’Auditori de Barcelona, un concert amb el festival Tradicionàrius, un concert a Normandia… I també segueixo amb la Big Bang Beethoven al Palau de la Música, que ja fa vuit anys que funciona.
Ets una persona sempre compromesa que es desviu per la música en totes les facetes possibles?
Absolutament! La música és la meva vida, però també la meva mort, perquè hi dedico massa hores. Puc passar-me matins i tardes senceres tancat a l’estudi. De vegades fins i tot m’oblido de dinar, de tan concentrat que estic. Si m’importa tant la música és, en part, perquè em va salvar de manera literal.
Què vols dir?
Vaig perdre un fill de cinc mesos, que va estar tres dies entre la vida i la mort, en el mateix moment en què tocava al Liceu. La meva idea era anul·lar-ho, esclar, però la meva dona em va convèncer perquè hi anés a tocar. I sort que ho vaig fer. Aquelles estones de música em van salvar, i així vaig poder ajudar la meva dona i ens n’hem sortit els dos junts. Va ser gràcies a la música. És un recurs per a quan estàs content, però també per a quan talles amb la parella o per a quan vius un patiment tan bèstia com la mort d’un fill… La música serveix per a tot.
.jpg)
.jpg)
.gif)
