Nine Mile Sound System és el projecte personal de David Pàrraga en el camp de la música reggae. El músic de Xàtiva acaba de publicar un EP amb cinc versions de "L'estaca" (la versió i una versió riddim, dub, drum & bass i drum & bass riddim). En parlem amb ell.

Com va ser la idea de fer aquestes versions?
Nine Mile Sound System és un projecte que porto jo sol. A l’escena reggae europea es tendeix molt a repetir el missatge que fan en Jamaica, del Jah, i del Rasta, i tot això. Hi ha gent a qui li pareix bé, però també hi ha gent que diu que si som europeus i blancs, hem de buscar el nostre propi missatge. I jo estava buscant un missatge que estiguera més d’acord amb tot el que hem lluitat tota la vida en València, i vaig girar un poc la vista cap als cantautors que feien cançons protesta. Fa un temps vaig fer una versió del “Perquè vull” d'Ovidi, que no està publicada a cap lloc, per als nostres directes. I buscant inspiració en més llocs, vaig temptejar un poquet a veure si podia fer una versió del “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Sisa, però vaig acabar derivant a “L’estaca” de Lluís Llach. Vaig veure que era relativament senzilla de versionar, amb un missatge potent, una cançó que tot el món es coneixia… i m’hi vaig posar.



A l’EP hi ha cinc versions. Per què?
Normalment, quan produïx, el que faig és reggae digital, el que es diu steppers i que és un bombo a negres potent, que sona en un sound system per a què la gent balle. I aquest cop se’m va acudir de fer una versió de drum'n'bass. Clar, realment el baix està gastant acords de punk, com els que hi ha en la versió d'El Último Ke Zierre, i vaig pensar que podia quedar bé. Vaig fer l'experiment, vaig veure que quedava guai, i ho vaig acabar. I al ser jo productor de reggae digital, el remix dub és una cosa natural, que faig en els directes. I després hi ha les dues versions riddim, que són les mateixes cançons, però sense la veu. És una cosa que es fa perquè la gent puga cantar la seua pròpia versió o tocar un instrument, i crear una versió completament nova. És tradició dins del reggae.

Al principi de la cançó hi has posat una cita de Joan Fuster.
La vaig agarrar d’un discurs d’un míting que va fer en Castelló. Jo em considere anarquista i sempre he cregut en la pau entre pobles i la lluita entre classes. Ara mateix, els pobles estan molt dividits i en este discurs, hi ha una frase molt poderosa, molt potent, que diu que  o recuperem la nostra unitat o serem destruïts com a poble. Este és el missatge que intente transmetre: la unitat entre pobles. Fora d'identitats nacionals, de països… Jo reivindique el poble com a cultura, que no està definit per les fronteres que poden dibuixar un mapa o que poden triar els polítics.

Com ho interpretes en directe?
Normalment, quan punxe en directe, el que faig és posar la versió instrumental i cantar-hi per damunt. De vegades, també pose la cançó directament. Això és l'interessant del reggae, que pots fer una sessió completament improvisada. A més, també tinc una versió exclusiva, hardteck, que pose si veig que la gent està animada.

Abans has parlat dina versió d’Ovidi que tens guardada, ara d’una altra de “L’estaca”… En tens més?
Sí. No l'he feta jo sinó d'un altre productor valencià, Moistune. Ha fet una versioneta d’un tema del Botifarra. Jo soc de Xàtiva i sempre intente reivindicar-lo. Fer versions i no publicar-les és normal, en l'escena reggae, sobretot en l'escena sound system, en la qual estic jo clavat. És habitual, als directes, posar cançons que no estan publicades a cap lloc, perquè el que busquem és tindre un so que no es puga sentir cap altre lloc, ni a la ràdio ni a la tele. Si algun lector vol aprofundir en tots aquests temes, hi ha un treball de final de grau de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es diu Festa sense escenari i que ho explica molt millor del que puc fer-ho jo.