La feina pionera de Xesco Boix —i de Jordi Roura, i de Jaume Arnella, i de tants altres— és a l’origen de dos grans rius paral·lels, la música folk i l’animació infantil, que fent-se grans a partir dels seixanta i setanta han desembocat al segle XXI amb més cabal i amb nous afluents. Des de fa 5 anys, el 2019, reconeixem la seva rellevància als Premis Enderrock amb un guardó al seu nom, el Premi Xesco Boix al Millor disc per a públic familiar. Ara, a 40 anys de la mort d’en Xesco (Barcelona, 3 de febrer de 1946 - Malgrat de Mar, 21 de juliol de 1984), recordem la seva figura i la seva petjada. 



Xesco Boix va ser una figura cabdal en la introducció de la música folk i la creació de l’animació infantil als Països Catalans. Va créixer en un entorn familiar molt lligat a la cultura i als agrupaments escoltes. El 1963 li van regalar un disc de Pete Seeger, la figura i l’obra del qual el marcaran per sempre. Poc després va viatjar amb una beca als Estats Units, on va conèixer Seeger. En tornar a Barcelona, va estudiar Pedagogia i es va convertir, amb el nom artístic de Xesc Boix, en un dels fundadors del seminal i efímer col·lectiu Grup de Folk. En aquesta època va gravar els seus primers discos, va adaptar al català cançons del folk nord-americà i va participar en l’històric festival del Grup de Folk a la Ciutadella de Barcelona, el 1968.

Dissolt el Grup de Folk i ja amb el nom artístic de Xesco Boix, el 1971 va fundar el grup Ara Va de Bo —el primer grup d’animació infantil als Països Catalans— amb Jordi Roura, Josep Maria Pujol, Núria Ventura i Laura Pérez. Des del 1973 també va col·laborar amb el grup El Sac de Cançons, que difonia temes populars catalanes. Durant la segona meitat dels setanta va gravar la major part dels seus discos i va actuar en innombrables escoles i pobles. D'aquesta època són algunes de les cançons més populars: "Vull ser lliure", "El gripau blau", "Ampolla de vi", "Hi ha cinc ampolles", "No serem moguts", "Oh Brandy, deixa'm tot sol", "Una dona llarg i prima"...

El 1980 va crear el col·lectiu de treball Els Cinc Dits d’una Mà al costat de quatre animadors que compartien la seva manera de fer: Lluís Maria Panyella, Àngel Daban, Noè Rivas i Toni Giménez. Una depressió intermitent el va obligar a deixar de treballar durant algunes temporades. Va morir el 21 de juliol de 1984, atropellat per un tren a Malgrat de Mar.

Un artesà de cançons

Xesco Boix tenia un sentit artesanal de la cal·ligrafia, de la feina i de la vida. Els rastres de la seva personalitat i del seu carisma poden resseguir-se no només als discos, també a les postals i les cartes, escrites amb lletra polida i sovint personalitzades amb dibuixets, que es guarden a moltes cases. I als cançoners que va il·lustrar i fer córrer. O a les gravacions d’entrevistes radiofòniques on se senten la seva dicció extraordinàriament clara i la seva retòrica, senzilla i treballada. També deixen testimoni del seu caràcter meticulós les llibretes que l’acompanyaven sempre allà on anava, i les fotos on se’l veu carregat amb un arsenal de bolígrafs, sempre a punt a la butxaca de la camisa per caçar noves paraules, expressions o històries. En definitiva, en Xesco era un home que es prenia molt seriosament la seva feina, i que la feia des de la base. Sempre a prop dels treballadors de base per excel·lència: els mestres.
 
De Pete Seeger va aprendre que no només era important cantar, sinó també fer cantar. I això li seria extraordinàriament útil amb el públic infantil. La seva manera d’adreçar-se als infants, amb frases ben construïdes i tractant-los com el que són, persones intel·ligents, va resultar tan revolucionària com les grenyes i la barba de guerriller que es va deixar créixer a partir dels anys setanta. Amb bones formes, exposava pensaments tan rotunds i punyents com aquest: “Si els diaris i les televisions no són nostres, doncs que ho siguin els carrers i les festes majors”. O com aquest altre: “Una cançó és una forma de vida, una cosa estimada que ajuda a viure, que uneix les generacions, les classes socials, les nacionalitats... Té un valor molt gran. Esponja el cor i ajuda a estimar…”.
 
El 8 de desembre de 1984, encara sota l’impacte emotiu de la mort de Xesco Boix —ocorreguda el 21 de juliol a Malgrat de Mar—, se li va fer un multitudinari homenatge al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el mateix espai on ell, com a integrant del col·lectiu del Grup de Folk, havia trencat motllos la primavera del 1968 amb el primer gran festival a l’aire lliure sota el franquisme. Coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, el Grup de Folk va gravar Què fas polissó? Algunes cançons de Xesco Boix (DiscMedi, 2007) i es va editar el DVD Vull ser lliure. Xesco Boix 25 anys (Utopia Global, 2009), dirigit per Carme Canet i distribuït amb la revista Enderrock. Quaranta anys després, la petjada fonda d’en Xesco, que desconfiava dels grans embulls mediàtics, encara perdura al carrer o a les associacions.