Quan es compleixen set anys de la seva retirada dels escenaris, Raimon torna a estar d’actualitat per la publicació dels seus dietaris Personal i transferible i Punxa de temps (Empúries, 2023-24), uns escrits farcits de literatura i pensament (auto)crític que abracen del 1981 al 1989, des d’on retrata una realitat de país i de vida amb una percepció tant íntima com pública. Una visió reveladora i particular que el fa definir-se, als seus 83 danys, com ‘un animal més de memòria que no pas d’esperances’.

Ramon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940), per a tots i des de sempre Raimon, ens rep a l’estudi que té des de fa més de cinquanta anys al costat de la Rambla de Barcelona. L’espai és un apèndix de l’àtic del mateix edifici on comparteix vida i el que convingui amb la seva estimada Annalisa Corti. Conscients que el cantautor valencià sempre ha considerat feixuc aquest compromís de l’entrevista promocional, tant el fotògraf Juan Miguel Morales com un servidor procurem anar per feina i disparar tant l’objectiu com el qüestionari de la manera més directa i fluïda possible, amb la voluntat que se senti còmode durant la conversa i el propòsit, no aconseguit o potser només en alguns moments, de trencar la barrera entre entrevistador i entrevistat.
 
Sent el pas del temps com una punxada?
Bé, és una sensació, una pressió, una fiblada. Però no només perquè m’apreti a mi sinó perquè també ha anat punxant els meus amics, la gent que estimo, els companys de viatge, i a alguns ja se’ls ha emportat. I totes aquestes absències, per molt lògiques o biològiques que siguin, no em deixen indiferent. El temps punxa els que se’n van però també els que ens quedem, i aquestes punxades són cada vegada més pronunciades. Si al nostre propi desgast hi sumem absències com les de l’escriptor Joan Fuster, el dolor de la punxada encara s’accentua més. Per això sempre diguem amb Annalisa que som uns ancians més vulnerables que no pas venerables.
 
I quan es retroba amb aquests dietaris escrits fa més de quaranta anys, s’hi reconeix?
Reconec una voluntat que encara segueix viva. El dubte era si podia tenir interès publicar-los ara, tot i que per la resposta que he rebut sembla que algú així ho ha considerat. Vaig començar a fer aquests quaderns per aprendre a escriure en català als meus 40 anys. En la meva educació infantil, adolescent i en bona mesura adulta el català no s’ensenyava enlloc. Era una llengua del tot absent a qualsevol nivell del sistema educatiu, com a molt hi havia alguns recitats. En aquest sentit, recordo com el filòleg mallorquí Miquel Dolç, a qui vaig tenir de professor, em va demanar de recitar Ausiàs Marc quan se celebraven els 500 anys de la seva mort i pràcticament ningú ni d’allà ni d’aquí sabia qui era. No s’havia parlat mai de la literatura catalana del segle XV i això implicava desconèixer l’existència d’Anselm Turmeda, Joan Timoneda i tants altres. Ho sabíem tot de Lope de Vega, Calderón, Garcilaso..., però dels catalans coetanis ni una paraula. Estava clar que allò no era una casualitat, sinó una forma molt clara de segrestar-nos la identitat i evitar que descobríssim que la nostra llengua no era un patuès, sinó que tenia un registre poètic i literari equiparable al de qualsevol altra.
 
Al País Valencià devia ser encara més accentuat que a Catalunya.
A Xàtiva, on vaig néixer, el català només era present durant les Falles. Recordo que tots els cartells estaven rotulats en català i que aquesta tasca s’encarregava un home, Julián J. Piera, l’única persona del poble que tenia aquesta facultat, i que tan sols la podia emprar per fer aquells cartells. Suposo que era una cosa de tradició. Però mentre això succeïa, la llengua natural del poble era el català, al carrer, amb els amics, a casa i fins i tot amb els professors d’escola fora de classe. A les aules, els jutjats, les notaries, els informes i tot tipus de gestions de finestreta pública, així com per als contractes i els negocis el català era inexistent, no tenia valor legal. Jo llegia molts llibres de xiquet, em vaig empassar els de la col·lecció Rodeo, però com et pots imaginar tots eren en castellà. I així com el castellà no em suposava cap inconvenient a l’hora d’escriure, si sentia la necessitat de fer-ho en la meva llengua havia de cercar referents propis i formar-me per mi mateix.
 
On va el Raimon d’avui a cercar les veus poètiques del moment?
Potser hi ha bons poetes avui dia, tot i que no és fàcil perquè els exponents que ha tingut la poesia catalana són molt elevats i és difícil assolir el nivell d’un Salvador Espriu o un Pere Quart. Tot i això, tinc la impressió que ara la poesia no té la presència ni la importància de fa uns anys. He llegit molta poesia no només en català, sinó també en castellà, francès, italià, anglès, i la veritat és que l’actualitat no em proporciona el que he conegut fins fa trenta o quaranta anys. Ja tinc molts anys i el fet que no trobi relleu en aquestes lectures potser és un defecte meu, no ho nego. Ara em conformo amb el que tinc i el que he assimilat. La bona poesia sempre romandrà viva.
 
I la Cançó? Com la sent ara que no la practica?
Ara es fa un altre tipus de Cançó, no sé si tinc criteri per donar opinió. I si la donés, quina validesa podria tenir? Sento que només importa la imatge, més que no pas el missatge. Sembla que l’únic que interessa és la quota de pantalla i la presència a les xarxes, i això ha acabat devaluant-ho tot plegat. Hi ha una intranscendència sublimada. Definitivament soc un animal amb més memòria que no pas esperances.
 
Però no troba a faltar l’ofici de cantar, els escenaris i el públic, ja sap, aquell cuquet...?
Vaig dir fins aquí ha arribat la riuada. Vaig començar a cantar en públic a final del 1962, i fins al 2017. Més de cinquanta anys, ja n’hi ha prou, no et sembla? I he cantat arreu. No hi ha ningú en català ni en espanyol que hagi fet dues gires de vint-i-vuit concerts al Japó i després a Europa, a l’Amèrica del Sud i a gairebé totes les universitats dels Estats Units. El propòsit era deixar-ho en plenitud, que tant el públic com jo mateix tinguéssim un bon record del comiat. N’hi ha d’altres que han continuat cantant i més aviat sembla que estiguin resant. Jo els respecto però no m’hi veig. El sentit del ridícul no el té tothom, això està clar.



No l’han temptat encara per a alguna reaparició?
I tant, però ja se n’han cansat perquè saben que no hi ha res a fer. I això ja m’ha passat en diferents situacions al llarg de la meva carrera. Una de les més insistents va ser quan em van qüestionar el fet de cantar en català quan el més natural, segons ells, era que ho fes en castellà o en una altra llengua de mercat més ampli. Recordo que la primera vegada va ser tan bon punt vaig gravar el primer disc. Tenia tres cançons, “Al vent”, “Som” i “La pedra”, i em van dir que n’havia de fer una altra perquè els EPs en portaven quatre. Allà mateix vaig fer “A cops”, i quan es va publicar se’n van vendre més de 40.000 còpies, que en aquell temps era una animalada. La companyia CBS m’insistia que havia de passar-me al castellà, fer adaptacions al francès i no sé què més. Però ja els vaig deixar clar que el meu plantejament no era comercial si allò suposava deixar de ser jo mateix. Fins i tot quan van intentar fer la jugada per introduir-me al sector de la cançó melòdica i van llançar la cançó “Se’n va anar” com a gran hit del Festival del Mediterráneo, jo vaig fer posar “Diguem no” a la cara B, perquè així la protegia de la censura.
 
No va cedir en la qüestió lingüística, però tampoc a l’hora de posar-se al servei d’una causa política, encara que fossin dels seus.
Potser al principi en algun acte col·lectiu i una vegada al Palau d’Esports on tot el que es va recaptar va ser per a Comissions Obreres, tot i que no es va publicitar. En qualsevol cas, les poques vegades que ho vaig fer mai vaig cobrar. Però m’han cridat moltes vegades, dels bàndols més diversos, per a mítings, congressos i celebracions diverses i oferint-me molts diners, i mai m’he prestat a fer-ho. No creia que fos el meu lloc. De la mateixa manera que també han intentat que cursés militància, però sempre m’he considerat més proper de la ideologia al servei de la gent que no pas dels comandaments. Ni tampoc m’he volgut identificar mai en els preceptes gregaris propis dels partits polítics, soc més del criteri propi i de la discrepància. No em veig acceptant l’obediència cega a una disciplina i unes normes. Recordo que en saber que havia renunciat a ser a les llistes, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo em va etzibar: “Estàs acabat”. I al cap de trenta anys una altra vegada que ens vam retrobar em va admetre: “Vas fer molt bé, tenies tota la raó”.
 
Malgrat aquesta no-militància sempre s’ha declarat obertament d’esquerres i simpatitzant de la ideologia comunista.
Comunista és un terme massa perillós perquè pot tenir moltes interpretacions. No era el mateix el comunisme francès dogmàtic i tancat que el comunisme italià d’Enrico Berlinguer i Palmiro Togliatti. Com tampoc era comparable el comportament sectari i jeràrquic del PCE amb l’eurocomunisme del PSUC, que era més que un club, i on segurament podia trobar més afinitat. En qualsevol cas, el posicionament ideològic em ve heretat de família a través d’un pare anarcosindicalista, una mare socialista i un oncle, germà de la meva mare, afusellat pels feixistes. Fins i tot s’explicava que a casa del meu avi havia fet nit Miguel de Unamuno en una visita a Xàtiva per a fer un míting en la campanya dels socialistes. I ja era una tradició amb la meva mare que cada 1 de maig ens truquéssim per cantar-nos la nostra versió de la Internacional: ‘Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas, visca el braç treballador’.
 
Què diria el seu pare en veure el País Valencià amb un president que considera ofensa dir ‘País’ en lloc de ‘Comunitat’, i que nomena un torero com a conseller de Cultura?
El meu pare es va fer un fart d’entrar i sortir de la presó perquè era president de totes les associacions del poble i sempre hi havia delators que a la mínima el denunciaven pels motius més insospitats. Fins al punt que el jutge es va cansar i va dir als guàrdies que no el portessin més per allà. De fet, jo vaig néixer fruit d’una d’aquestes sortides de la garjola quan la meva mare ja tenia 47 o 48 anys i, com aquell qui diu, no tocava. El recordo, jo agafat de la mà, per l’Alameda de Xàtiva. Cap a les set de la tarda hi havia com un toc de queda en què feien aturar la gent pel carrer i havien d’aixecar el braç fent la salutació feixista. Mentre ell ho feia anava dient per baix: “Fills de puta, fills de puta”. I a mi em pressionava la mà perquè no l’aixequés i em deia que com que era petit, devia tenir 4 o 5 anys, no havia de fer-ho. El que tenim ara és fruit de la barreja d’una ideologia feixistoide i una ignorància monumental. És la suma de tot plegat. T’argumenten per exemple que el valencià és totalment diferent del català perquè, si no, no es diria valencià, i es queden tan tranquils.
 
I la idea de Joan Fuster dels Països Catalans tampoc sembla que hagi tingut recorregut.
És cert. Una altra derrota. Una altre concepte que no ha quallat. Pel que sembla hi ha molts conflictes d’interessos, moltes susceptibilitats, qui és més i qui és menys. D’una banda perquè si es diuen catalans, sembla com si els valencians o els mallorquins quedessin anul·lats. Quan està clar que allò que els uneix és una llengua comuna i uns trets històrics que l’han establert com a tal. La resta és política barata, de curta volada. I això em val tant per als d’un costat com per als de l’altre. La veritat és que no hem tingut sort amb aquest Carles Puigdemont i altres que tampoc són de fiar.
 
Després d’aquests dietaris, què manté guardat Raimon encara al calaix?
La veritat és que m’agradaria deixar-ho tot ben endreçat. Hi ha les més de cinquanta columnes d’opinió que vaig publicar a Destino, els articles del Diari de Barcelona, alguns llibrets de poemes, les Cançons de la roda del temps d’Espriu, i també ha aparegut un informe de més de dues-centes pàgines on figura tot el que va escriure la policia sobre mi. Potser això, en els temps que corren, s’haurà de publicar amb pseudònim.