Eduard Freixas 'Kid Pi' va debutar amb 31 FAM el 2018, i des d'aleshores, ha explorat amb el seu so publicant diferents temes amb del mateix grup, com "Balada 17" o "A la meva vera". Fa dos anys, l'artista va començar a treballar en un EP propi i personal, A totes les versions de tu (2024), que ara ha publicat com a 31 FAM i El Kid. Parlem amb ell per desgranar tots els detalls d'aquest disc. 



Fa un any que vau constituir 31 FAM com a empresa, i dins d'aquesta marca, teniu la llibertat de fer la vostra música com a artistes individuals. Aquest EP és el primer fruit d’aquest 31 FAM S.L?
Jo crec que la primera passa i la més complicada va ser publicar Per si ens veiem una altra vida (31 FAM, 2023), que és el disc anterior del grup. Però aquest EP, més que un fruit d'haver creat una empresa, és fruit de la nostra naturalesa com a grup. Sempre hem dit que el que ens diferencia de la resta de grups catalans —i segurament d'alguns de l'estat— és aquesta capacitat de poder fer música tan junts com separats. Tot i que no ens agraden les etiquetes, diem que més que un grup som un col·lectiu, som sis individus que fem música junts, a qui ens uneix la música, però tots tenim les nostres personalitats. 31 FAM m’ha deixat fer aquest projecte, m’ha donat suport, m’ha donat el seu criteri, i en cap moment m’han tallat les ales pel fet que som un grup i no soc només jo.

Aquest disc el publiques com a El Kid, i no com a KidPi, el teu alter ego dins de 31 FAM. Ets una persona diferent en solitari que en el grup?
Vaig dubtar de si canviava el nom o no, perquè això podia desubicar a algunes persones. Jo dono per suposat que la gent entendrà qui soc amb el canvi, però igualment era una decisió difícil a nivell de marca: estic sortint amb un projecte nou, amb un nom no completament diferent, perquè és similar, però no és el mateix. Tot i això, ja feia temps que donava voltes a aquest nom, perquè KidPi ja no em representava, i El Kid ho veia més proper. Ha sigut un tema d’autoidentificació meu.

Aquest primer EP en solitari, ‘A totes les versions de tu’, trobem sis temes d’amor i desamor amb un caire nostàlgic i trist. Com sorgeix? 
Parla d’amor i de desamor, però m’agradaria pensar que ho fa des d’una visió més general, des de l’estudi del concepte d’amor i de tot el que impliquen les relacions entre els humans. Perquè, al final, l'amor és una condició únicament humana, i això em generava molta curiositat. Amb 31 FAM ja ho havia tocat alguna vegada, però ara he tingut l’oportunitat de dedicar-li sis temes. Cançons llargues en què parlo i reflexiono sobre aquest estudi. També he tingut l’oportunitat d’explorar molt més de l'Edi com a músic, perquè una cosa que sempre he tingut molt clara és que, si les circumstàncies m’ho haguessin permès, en una altra vida, m’hauria format per ser cantautor. M’hauria encantat anar només amb la guitarra i el micròfon fent música.

Justament el senzill del disc, “Tres cases”, té aquest to de cantautor, amb gairebé només veu i guitarra. 
Totalment, és aquesta versió de mi. Narrativament, també és important entendre que era una cosa que no havia pogut fer mai, i ara he pogut dedicar-me dos anys a crear aquest treball, m’he posat les piles i he tret la meva veritat al món. Perquè jo també tinc alguna cosa a dir.


Tots els temes formen petites històries d’amor. Creus que aquest tret en la manera d’escriure defineix el treball?
La idea des del principi, i tal com s’ha executat, ha sigut crear sis versions diferents d’un mateix relat. Sis versions de mi, però també sis versions de tu i de nosaltres. Explicar sis moments, històries o etapes. La gràcia és que, per a mi, les històries són d’una manera, però quan la gent les escolti les concebrà d’una forma completament diferent, i potser, d'aquí a tres mesos, quan algú s’ho torni a escoltar, ho veurà d’una altra manera. Aquella cançó amb què no s’identificava tant, pren un nou sentit, i, aquella amb què de primeres es va identificar, la veurà molt llunyana. El disc es va transformant igual que ho fem els humans, i per això hi ha sis històries diferents tan marcades.

Obres el disc amb “Privilegis (intro)”, una cançó que acaba amb la frase “l’amor real no ha estat un dret, ha estat un privilegi”. És una lliçó de vida?
Jo, per sort, he pogut veure l’amor entre els meus avis i els meus pares, i és una cosa que m’agrada i en què crec, però alhora també m’adono que moltes vegades la gent no troba mai aquest amor. Crec que tant el meu entorn com la societat en general té la idea equivocada que l'amor és una cosa que ens mereixem, que tots tenim la nostra 'mitja taronja' i que això ho salva tot, i no és així. Per això faig aquesta comparativa tan literal que l’amor no és un dret, no és una cosa amb què naixem i tots ens mereixem, i no funciona així. De fet, és un privilegi i seràs molt afortunat si el trobes.

Volies transmetre aquest missatge amb el disc, i en concret amb aquest tema?
Sí, però també és veritat que jo canto la meva veritat. Moltes vegades la gent pensa que cantar les nostres veritats ens dona potestat per a dir que és una veritat absoluta, i no. Si hi ha algú que no se sent identificat amb aquest pensament i que considera que la vida és una pel·lícula de Disney, doncs endavant, és la seva veritat i jo la respectaré. Res d'aquest EP ni del projecte és una guia per a les relacions futures de ningú, ni molt menys.


A “La teva companyia” cantes amb Ven’nus, una veu molt diferent de la teva. Volies que hi hagués una veu femenina per crear aquest joc?
A la Valèria 'Ven’nus', la conec des que érem molt, molt petits, i crec que té un projecte molt interessant. Tenia claríssim des del principi que volia que hi hagués aquesta veu femenina al tema, i s’hi va sumar ella. Així i tot, aquest joc entre les nostres veus em va fer patir al començament, perquè ella té millor veu que jo, és molt fina, més airosa, però al final ha acabat funcionant molt bé, perquè el meu to més greu s’adapta molt bé a les veus que estan més amunt. La veritat és que estic contentíssim de com hem treballat i del resultat. 

A “Nana de les persones tristes” apareix un cor infantil. Buscaves crear la sensació d’una nana amb aquestes segones veus?
La vaig concebre així des del principi, com una nana. No en el sentit clàssic de cançó per a dormir, sinó com una cançó que parla amb el meu nen interior, o amb el nen interior de qui l’escolti. És la cançó més forta del disc, i hi ha aquesta petita transició del meu jo tornant enrere i preguntant-me si això és l’amor realment, perquè a mi m’havien explicat una altra cosa. És una conversa entre el meu jo petit i el que penso ara, i els nens de fons donaven una pau i una tranquil·litat al tema que hi encaixava molt.


A “Espero que estiguis a un lloc millor” hi ha un sàmpler de “Chiquitita” d’Abba, però que no és exactament com l’original. Com ho has fet?
Aquest sàmpler té dos motius de ser. Primer, perquè considero que l’outro de “Chiquitita” és el millor de la història. I, en segon lloc, sempre ho he dit i sempre ho diré, Abba és el meu grup preferit. Des de petit, m’he criat amb els seus recopilatoris, i volia incloure’ls d’alguna manera en un tema. Però òbviament és difícil treballar sobre un artista tan conegut. Per això, vam agafar de referència aquesta part de “Chiquitita”, i amb el mateix patró d’acords i el mateix ritme, ho vam transportar, fent petites variacions de manera que s’allunyi de l'original i de la idea original d’un sàmpler, però mantenint l’essència i la referència al tema.

Amb aquesta melodia també fas un contrapunt dins el mateix tema, que de cop el fa créixer i el converteix en un altre de diferent. 
És una mica la màgia de la cançó. Podria dir que és el meu fragment preferit del disc, perquè tot es basa en contrastos, i aquí hi ha el contrast més gran, perquè aquesta melodia és una pujada de serotonina molt gran i et dona moltes ganes de viure, entre cometes. En canvi, la lletra se’n va a un lloc completament diferent, va més a aquesta nostàlgia que domina el disc. Quan s’ajunten aquestes dues crea un contrast i una expressió que no sé explicar, però que m’agrada molt.

Aquest EP formarà part d’un futur 'setlist' de 31FAM? O el presentaràs en concerts teus?
No, la vida d’un artista en solitari no m’interessa gens. La gent no es fa la idea, però és una putada. Per fer la presentació hi havia els 31 FAM per allà, però totes les gestions prèvies les vaig fer sol, i és molt avorrit. Agraeixo tenir-los al costat acompanyant-me en una vida que no és gens fàcil i en què s’han de dedicar moltes hores. Per tant, el meu plantejament és: trec el disc 'per a vosaltres jugadors', us el penjo, però aquest àlbum no es cantarà, no hi haurà més bombo. Simplement, ha estat una etapa meva i del grup. Ara bé, em dec al públic, i si d’alguna manera funcionés molt bé i m’ho demanessin, potser podria fer alguna cosa més. Però no prometo res.