En els darrers deu anys, el grup empordanès Fetus ha gravat sis àlbums que han anat des del punk més cru fins a una fusió entre el rock i el folk tavernari. El nou treball, Romancer tartera (Bankrobber, 2026), recull tretze romanços de temàtiques variades amb una forta crítica social, amb els músics de suport habituals: Carles Belda, Ricard Ros i Guille Caballero. En parlem amb el vocalista i guitarra del grup Adrià Cortadellas.



El nou disc es titula 'Romancer tartera'. Per què heu apostat per fer un disc de romanços?
A diferència del darrer, Càntir nou fa aigua fresca (Bankrobber, 2024), que és un calaix de sastre, el nou disc recupera l’esperit d’explicar històries amb alguns punts en comú, com ja vam fer a La Serra dels Perduts (Bankrobber, 2022), però aquesta vegada ens hem basat només en romanços. Vam començar amb el “Romanço de la Rambla del Poio”, publicat ara fa un any dedicat a la Dana valenciana, i aquesta va ser la primera pedra. Ens venia de gust fer un disc per tocar certs temes d’actualitat, i al final un romanço és una cançó que narra uns successos. De fet, es podria dir que és el pare del periodisme.

La part del romancer és evident, però per què ‘tartera’?
En els discos anteriors jo feia la majoria de temes, però en aquest cas el baixista Telm Terradas també n’ha escrit uns quants. I quan anàvem ajuntant les cançons, ens va venir al cap que sovint se’ns diu que som un grup molt crític, una idea que ens porta a pensar que sempre anem pel camí del pedregar. I pensant títols, ens va agradar el concepte de tartera, perquè hi lliga molt bé.

Per què aboqueu tota la vostra crítica social en cançons, i no en un llibre o en publicacions a xarxes socials, per exemple?
Cantar el “Romanço de Quico Sabaté”, com vam fer a Sota, cavall i rei (Bankrobber, 2021), és una actitud política. Tot i això, cantar un romanço no implica necessàriament prendre partit per una posició política determinada. Simplement narrem fets concrets. Sens dubte, aquest és el nostre disc més polític, però sense ser pamfletaris.


Vau llançar el “Romanço de Rodalies” poc després del caos ferroviari del febrer passat. Va sorgir arran d’aquells fets o ja teníeu el tema preparat des de feia temps?
Va ser casualitat, perquè ja el teníem fet i volíem que fos el primer senzill del disc. De fet, tot i la voràgine d’aquest any amb Rodalies, els problemes amb els trens venen de molt lluny. No vam fer com Bruce Springsteen amb el romanço “Streets of Minneapolis”, dedicat als morts a mans de la policia d’immigració dels Estats Units el passat gener. Fetus mai ens tanquen quinze dies en un estudi per gravar un disc. Hem anat quedant de tant en tant amb el productor Joan Colomo per treballar les cançons durant un any. Ens agrada perquè és molt més conciliador i ens permet agafar certa perspectiva.

“Candidatura de progrés” és una crítica directa al PSC i al govern actual de la Generalitat de Catalunya, però sobretot apunta contra tota la política autonòmica?
Sens dubte. És una carta electoral crítica transversal i vàlida per a qualsevol partit. Al final, el PSC no és l’únic partit que considera progrés ampliar l’aeroport, el Quart Cinturó o el Hard Rock.


“Mori el brunch” és una crítica a la turistificació i al fenomen dels expats. El 'brunch' s’ha convertit en una icona a combatre?
La vaig fer pensant sobretot en Girona, que és la meva ciutat de referència, però també es pot traslladar a qualsevol barri de Barcelona on desapareixen els bars de tota la vida i proliferen locals de brunch. És una manera de posar en solfa la pèrdua de personalitat a mesura que avança el capitalisme i la turistificació massiva.

Com s’hi va sumar Quim Carandell de La Ludwig Band?
És una cançó llarga i ens venia de gust que hi participessin altres veus. Amb en Quim vam coincidir als concerts de Barraques a les Fires de Girona, i li vaig demanar si s’animaria a sortir a cantar unes corrandes. Llavors em va dir que no perquè tocava amb la big band de La Ludwig Band, però quan li vam proposar enregistrar aquest tema per al disc li va agradar i s’hi va sumar.


El “Romanço del talp” també és un tema polític que parla dels policies infiltrats en els moviments socials, i que té la col·laboració de Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca). Com va anar?
És una cançó igualment molt llarga, tot i que sense diàleg, i això també ens va fer pensar en una col·laboració per fer-la més dinàmica. La lletra la va escriure en Telm sobre un tema delicat, però teníem clar que la volíem gravar perquè hi ha hagut molta impunitat. Està inspirada en els companys de l’Ateneu Catà de Girona –on hi havia una policia infiltrada– i va de com s’han violat moltes intimitats.

“Una nova Catalunya” és una crítica directa a Aliança Catalana i Sílvia Orriols, però en realitat no és del tot vostra...
És una versió del cantant anglès Billy Bragg (“A New England”), però n’hem fet una adaptació lírica lliure que té poc a veure amb la lletra original. Ens venia de gust parlar d’Aliança Catalana, perquè és un problema molt seriós. La lletra diu que són ‘un 3% bregat en debats virtuals’, perquè la vam gravar fa uns mesos, però segurament ara ja són molts més. El resum de la cançó és que no ens fa por ser meridians i transparents, i si per això hem de perdre algun seguidor ens és igual.

El disc l’heu gravat la mateixa banda que toqueu en directe?
Sí, som els sis sospitosos habituals, amb dues novetats. La primera és el productor Joan Colomo, que ha posat la veu en molts temes i ens acompanyarà als directes. I la segona és la incorporació de la guitarra solista de Vidal Soler (Els Pets, Joana Serrat, Surroca).