El bisbalenc Miquel Abras ha titulat el seu novè àlbum d’estudi amb l’any en què va néixer, 1977 (U98 Music, 2025), perquè és un retorn als seus orígens musicals. Són deu temes nous que arriben després d’un període tocant amb altres grups i artistes. L'àlbum es descobrirà el complet el pròxim 11 de febrer, però avui n'estrenem en primícia "Massa por".


El dia 18 d’agost de l’any 1977 vas néixer a la Bisbal d’Empordà, i després de vuit discos, titules el novè '1977'. Per què ara?
Volia que el nou disc mostrés l’essència dels meus primers grups. Per exemple The Wonderful Baby Dolls, amb qui vam gravar l’EP Where Is a Party? (Karátula Records, 1997) i un àlbum homònim (Ariadna Records, 1999). Fèiem música festiva a base de rock, funk i soul. Va ser poc abans que hi hagués l’explosió del mestissatge a Catalunya, però nosaltres no vam explotar.

Tot i això, el funk i el reggae sempre han estat molt presents als teus temes propis i versions.
Sí, però ara he volgut recuperar els meus orígens. Venia de discos molt preproduïts, amb bases electròniques, d’un sol productor amb un sol músic, com aquell qui diu, i tenia ganes d’anar amb músics reals i gravar en un estudi.

Aquesta sonoritat es nota ja a la primera cançó, “Bomba de fum”.
El rif i el rotllo musical pot recordar una cançó que m’agrada molt de Lenny Kravitz, “Mama Said”. En canvi, la lletra va sorgir del grup The Best Of, que tenim amb Toni Molina i Carles Ramió, on fem versions de Nirvana, Foo Fighters, Rage Against the Machine...


A qui està dedicada?
Entre la gent maca que ens segueix hi havia en Dani, que sempre venia a les tres o quatre primeres cançons i després desapareixia. I un amic sempre deia: “Aquest paio és un ninja, desapareix i fot unes bombes de fum que flipes”. Em va fer gràcia dedicar-l’hi. Es veu que desapareixia perquè té dona; anava a fer la compra ràpid, ens venia a veure i després marxava de seguida.

Et consideres un artista optimista, lliure i poeta?
En aquest disc m’he deixat portar per tot el que m’agrada, perquè si no som optimistes és molt difícil aixecar el cap. Cal ser optimistes de veritat; no el que es ven a les xarxes, que està ple de venedors de fum amb la moda del coaching. Ens venen un món com si la paraula ‘felicitat’ fos l’elixir de la vida. Les persones saben que són felices al final de la vida. Però, més que ser feliços, cal ser optimistes i tirar endavant gaudint de cada moment.

Dius que no t’agraden les balades però el primer senzill del disc va ser la melòdica “Filla del mar”, sobre la relació pare-filla.
És una cançó per a la meva quarta filla de 9 anys. Li vam posar el nom d’Ona perquè ens agrada molt el mar. “Filla del mar” està feta amb molt d’amor i té connotacions molt boniques, com la referència a una marca de quan va néixer, una piga gegant que és un cor. La lletra la descriu tal com és i parla la nostra relació. Ara som pares separats, però igualment hi ha un vincle molt fort. A la meva primera filla, la Marta, també li vaig dedicar dues cançons, i ara ha sortit aquesta per a l’Ona. Al final res no és forçat, les cançons surten soles.


El tema “The Cure i tu” arrenca d’un tema de la banda anglesa, “Just Like Heaven”. Vol fer present algú ja absent?
Sí, parla de la mort dolorosa d’un dels meus millors amics, en Manel Jiménez ‘Xime, que era un gran fan de The Cure i els cantava molt bé, tenia la veu clavada. Va ser com el meu mentor musical. Jo venia del rock i el funk, i ell em va introduir a melòdics com Morrissey, The Cure o Men at Work. El primer cop que vaig entrar al local d’en ‘Morfina’ estaven tocant “Just Like Heaven” i m’hi vaig afegir.