La proposta musical de Túrnez & Sesé es manté inalterable a punt de complir un quart de segle de la seva irrupció en guanyar el Premi Sona9 en la categoria de cançó d'autor el 2001. Des d'aleshores, han donat a conèixer l'obra de diferents poetes catalans, entre els quals hi ha Desideri Lombarte, Josep Carner i Salvador Espriu. Després un prolongat silenci discogràfic, presenten el sisè enregistrament de la seva carrera, Com l'infant de les tardes robades (autoeditat, 2024), un disc en què posen música a versos de Jordi Guardans i de Mercè Rodoreda. N'hem parlat amb Daniel Sesé.



Aquest nou disc ha arribat per sorpresa.
Fa quatre anys que l'estem preparant, però ho hem mantingut en secret. L'hem anat fent molt a poc a poc perquè no volíem crear unes expectatives altes de sortida. Teníem previst que sortís abans, i si ja és difícil gravar normalment, quan t’autoprodueixes un disc les dificultats encara s'extremen una mica més. Ha sigut una feina callada, tranquil·la, d'anar construint a poc a poc les cançons… És l’avantatge de no tenir cap mena de pressió: vas fent el teu ritme, no tens cap compromís amb ningú, ni amb cap discogràfica. I quan l’hem tingut al nostre gust, l’hem tret.

Fins i tot al moment de publicar-lo heu estat sigil·losos.
És que no tenim ni oficina de manejament ni representats ni discogràfica. Tot ho fem nosaltres d'una manera molt artesanal. El disc físic ens va arribar fa una setmana i ara l’estem començant a enviar. Però nosaltres no competim a la lliga de la novetat discogràfica i de la gira. N’estem bastant al marge i anem fent a poc a poc. Ara estem preparant un videoclip, però calculo que el tindrem d’aquí a un parell de mesos. No hi ha cap estratègia al darrere. El que sí que puc dir és que l’hem publicat a les xarxes i sembla que la gent l'està escoltant. Hem rebut bons comentaris.

L’últim disc és del 2011. Què ha motivat aquest retorn?
Una necessitat vital. Però no tenim la sensació que sigui un retorn, perquè mai no ho hem deixat del tot. Sempre hem anat a mig gas i hem tingut una presència de baixa intensitat. En aquest interval, vam preparar un espectacle que es va dir Bèlgica i que vam estrenar a Brussel·les, davant del president Puigdemont i del conseller Lluís Puig. El vam intentar moure per Catalunya, però només vam fer un parell o tres de concerts… Era un espectacle que recollia poemes que parlaven de l'exili, sobretot de Josep Carner. D’aquest espectacle guardem l’enregistrament de tres poemes de Carner i d’aquí a un temps també els publicarem.



A ‘Com l’infant de les tardes robades’ us heu centrat en l’obra de Jordi Guardans i, subsidiàriament, de Mercè Rodoreda.
Sí, Guardans és el poeta principal d'aquest disc i n’hem musicat nou poemes. Fa molts anys que tenim una bona amistat i una connexió molt profunda amb ell, i ja l'havíem musicat a Romanços i estampes del 21 (Picap, 2008). És una persona propera, gentil i generosa. Em va dir que li feia molta il·lusió i que féssim el que volguéssim amb els seus poemes. Hem tingut una comunicació constant. Li enviàvem les cançons quan només estaven a guitarra i veu, i ell sempre donava el vistiplau. Nosaltres hem musicat molts poemes d’autors que ja són morts i a qui, per tant, no hem pogut consultar res. Aquesta vegada hem volgut aprofitar que tenim amics que són grans poetes per treballar amb ells.

I com vau decidir musicar també Rodoreda?
Vaig descobrir el llibre d'Agonia de llum (Angle Editorial, 2002) fa 17 o 18 anys, quan molt poca gent coneixia la seva faceta com a poeta i em vaig quedar absolutament esparverat. És un llibre que, a banda dels poemes, conté un epistolari amb Carner. Parlaven dels poemes, Carner li suggeria canvis en alguns versos i Rodoreda canviava coses, però mai feia exactament el que li proposava Carner. Ara, el resultat era que el poema millorava molt. Són unes cartes exquisides, fetes per un gran senyor i una gran senyora al temps de l'exili.



L'essència de Túrnez & Sesé segueix sent la mateixa que coneixíem?
Sí, això no ha canviat. La nostra vocació era de musicar poesia i hem seguit sempre amb aquestes intencions. Aquest cop ens l’ha produït Antoni Olaf Sabater i, per primer cop, hem posat piano i acordió. També hi hem posat vents, hem potenciat la percussió, hem tocat amb contrabaix per primer cop i, d’alguna manera, hi ha hagut un canvi de sonoritat dins aquest estil mediterrani, que té a veure amb la tradició popular catalana, italiana, francesa…

Teniu ganes de fer directes?
El fet de crear té dos extrems. Un el podríem qualificar d’egoisme perquè tu com a creador estàs satisfent una necessitat vital molt íntima i molt profunda. Però la creació també és un acte de generositat, estima i d'amor cap als altres. I quan arribes a aquest punt en què no esperes cap resposta, és quan et sents absolutament lliure per crear. Nosaltres tenim algun concert, però no esperem una gran gira ni tenim infraestructura per muntar-la. Hem fet el disc per necessitat i com un acte d'amor cap al nostre públic. A partir d'aquí, allà on ens han cridat sempre hi hem anat amb tota la il·lusió.