Després de ser 100% indecents (autoeditat, 2019) i anar Tard... i amb ressaca (Kasba Music, 2022), el quartet barceloní ja va de Camí a l’infern (Kasba Music, 2025). El seu tercer llarga durada manté la irreverència habitual, però no renuncia a explorar el cantó més fosc, profund i transcendent a cop de punk-rock amanit amb mètal i hardcore.



Després de ser del tot indecents i anar sempre tard i amb ressaca, ara ja heu ‘pecat’ tant que aneu 'Camí de l’infern'?
Aleix Costa (baix): Sí, volem anar a l’infern. El concepte és que ara que tot se n’està anant a la merda i políticament tot és cada cop més decadent, nosaltres hem triat aquest camí per passar-nos-ho bé encara que tot s’estigui ensorrant al nostre voltant. De fet, volem ser el màxim exponent de la indecència.

El món se’n va a la merda o la gent és més conscient de com està el món que dècades enrere?
Sergi Moreno (bateria): En el nostre cas, tots tenim un recorregut amb diferents grups, ens anem fent grans i això ens dona perspectiva i fa que ja no tinguem la mateixa energia que fa uns anys. El camí a l’infern és una manera de dir que hem anat veient com tot va a pitjor en molts aspectes. Un bon exemple és la situació del rock’n’roll a la ciutat de Barcelona, en què les sales s’han anat tancant i cada vegada és més difícil fer concerts.
A.C: A més, hi pots sumar que venim de moviments molt alternatius i ara, quan mirem al voltant i ens preguntem on som, tot s’ha desdibuixat. Ara està de moda la música urbana, però què és realment? Crec que des del punt de vista musical també hi ha una decadència més forta que abans. Fins i tot ens sembla bo el pop dels noranta que jo mateix, un temps enrere, criticava amb contundència.


Abans els grups tenien més esperança de canviar el món i ara ja simplement es caguen en tot, com vosaltres?
A.C: Sí, això va molt lligat a la nostra generació. La nostra consciència social va créixer a partir de la caiguda del Mur de Berlín i se’ns va prometre, en certa manera, que estudiaríem, ens menjaríem el món i tindríem moltíssimes oportunitats. I la realitat és que laboralment ens hem trobat amb un mur i ens hi hem estampat. Per això, aquesta situació també es mostra en l’àmbit cultural. El contingut de les nostres lletres té una part molt evident de frustració.

El disc respira una actitud punk, però també hi ha influències del mètal. Quina seria la vostra definició?
A.C: Som una banda de punk-rock, però tenim una clara influència mètal·lica. Hi ha una branca del grup que és completament mètal. Al principi eren el guitarrista Rubén Chacón i l’antic bateria, Marcos López, i el cantant Mikki ‘Putu’ Viñé i jo érem la part punk. Ara que el Marcos ha deixat el grup, de manera totalment amistosa, i hi ha entrat en Sergi, hi ha moments en què hem tirat més cap al hardcore.
S.M: Per exemple, jo no faig servir el doble pedal com els heavys. Soc més punk-rock i m’agrada més el hardcore nord-americà de bandes com Suicidal Tendencies. Però això no treu que igualment mantinguem una part de mètal dins Ratpenat.

Fins i tot 'Camí de l’infern' podria ser el títol d’un grup de mètal.
A.C: El títol parteix que tots vam estar d’acord que el disc fos més fosc i profund que els anteriors. En realitat, la cançó “Camí a l’infern” relata d’alguna manera la trajectòria infernal del Mikki i és segurament la cançó més personal que hem gravat mai.
 
El disc es tanca amb “La dansa macabra”. De què parla?
A.C: Parla de la mort i representa el contrast amb la irreverència que mostrem tot sovint. Ens agrada seguir-la tenint, però també volem posar-nos seriosos quan cal. La idea del cercle de la vida de la lletra defineix una etapa circular en què naixem, creixem i morim.

A més, en el tema hi col·labora el cantant del grup basc de punk-mètal Rat-Zinger, ‘Podri’.
A.C: Va ser un plaer que volgués cantar en català amb nosaltres, perquè tenim claríssim que només cantem en la nostra llengua.
S.M: Ens va sorprendre molt l’esforç que va posar en la seva manera de pronunciar el català. Ha quedat un equilibri molt guai entre la veu del Mikki i la seva, que és més trencada. A la cançó hi faltava alguna cosa i no sabíem que era, però quan vam afegir la seva veu, el resultat va millorar molt.

Això, però, no impedeix que el disc tingui moments més irònics com a la penúltima cançó, “No soc skin, soc calvo”.
A.C: Clar, era una manera de posar en evidència una broma que tenim entre nosaltres, sobretot perquè en Mikki cada dia té menys cabells, però això també li passa al públic dels nostres concerts.

Per acabar, quins concerts teniu previstos?
A.C: El primer serà el 15 de març al festival punk-rock Adictes Fest de Tàrrega, i després farem la presentació a Barcelona el 29 de març a la sala Wolf. A més, enguany també farem una gira per Euskadi, Madrid i diverses ciutats d’Europa.