El segon àlbum del cantant i músic barceloní Mama Dousha, La Criolla (PromoArts Music, 2025), agrupa els seus darrers EP: Segur que m’equivoco (2023) –amb “Rikiti”– i Only Hits (2024) –amb “Que chévere”– i inclou sis noves cançons que reten homenatge a un cabaret transgressor de la Barcelona dels anys vint. Un viatge sentimental per un antre que reunia artistes, prostitutes, delinqüents i bohemis. Fascinat per aquesta història, Bruno de Fabriziis es defineix com un músic transversal i inquiet que vol transmetre l’efervescència d’aquella època tan estèticament com musicalment.



El segon llarga durada, 'La Criolla', vol ser un homenatge sentimental al famós cabaret barceloní. Ets el Rei Crioll del segle XXI?
Suposo que, com tots els artistes, intento definir la meva imatge. La culminació del disc ha estat un procés tant musical com estètic, en el qual m’he sentit més punk. Una part de mi s’ha tornat un salvatge de ciutat i l’altra una persona de principi del segle XX, no només en la vestimenta i la imatge, sinó també en la faceta musical. M’he vist reflectit en molts conceptes de l’entorn bohemi barceloní dels anys vint i vaig voler saber la història de La Criolla.

Abans de gravar el disc vas fer un treball d’investigació?
En part, sí. Vaig començar a buscar informació, fins que un dia al programa Tot es mou de TV3, que parlava dels cabarets barcelonins, va sortir el nom de La Criolla i em va fascinar la seva història. Em va quedar gravada la idea que el públic del local era de diferents classes socials. Tothom passava per La Criolla, sempre hi havia festa i aquest concepte em va flipar. A més, jo vaig néixer a Barcelona, però el meu pare és de l’Argentina, i en aquell país els criolls eren els descendents dels colonialistes europeus. Per tant, La Criolla és un concepte que m’apel·la, tant des del punt de vista personal com artístic.

Mama Dousha vol reivindicar l’ànima de La Criolla?
La Criolla era el tuguri més macarra de la Barcelona de l’època. Hi havia delinqüents, prostitutes, artistes i músics, una mica de tot, en un ambient bohemi i canalla, però també vull reivindicar la música que hi sonava. Les sis noves composicions de l’àlbum podrien haver sonat tranquil·lament a la gramola d’aquell cabaret. M’agrada reivindicar el concepte d’espectacle de varietats i l’art transversal.



En aquella època La Criolla era un espai contracultural, però la teva música més aviat forma part del 'mainstream'.
Sí, la meva proposta no és contracultural ni tampoc és políticament partidària. Però tampoc m’imagino que La Criolla fos un espai polític. Amb les seves cançons pretenc transmetre l’efervescència de la Barcelona dels anys vint als teatres, els cafès i els cabarets del Paral·lel i el barri Xino. I, evidentment, sense deixar de ser jo ni fent una paròdia d’aquella època, sinó xopant-me del seu esperit i intentant mostrar-la d’una manera actualitzada.

La Criolla conté els teus dos darrers EPs i sis cançons de nova fornada. Aquests temes recullen el teu esperit més transgressor?
Estic superorgullós de les noves cançons. Després de sis mesos i 25 demos, finalment vam poder seleccionar i acabar els nous temes. Agradaran més o menys, però hi hem dedicat un esforç extrem. Les noves composicions defineixen totalment qui és Mama Dousha, perquè el disc és el final de l’inici. Vaig començar a jugar amb el “Rikiti” i el darrer any ha estat un aprenentatge. En aquest àlbum exposo les meves cartes i a partir d’ara obriré una segona etapa.



Són cartes absorbents perquè ets com una esponja que ha anat introduint diferents sons i investigant nous formats?
Quan una gravació ja està bé intento no tocar-la, perquè hi ha molts experiments que no han funcionat. Encara que parteixi d’un so balcànic, de la música llatina o del jazz francès, tot respon a una mateixa estètica, que és la que intento plasmar a partir d’una idea global. Juntament amb el productor Scotty DK, he buscat que la sonoritat de Mama Dousha tingués una identitat pròpia.
 

EL CABARET DELS ESCÀNDOLS

La teva identitat s’escapa de la música urbana per connectar amb altres referents, com per exemple “El ressopó” amb la Banda Municipal de Música de Tortosa. Però també hi ha sons llatins a “L’amor no està de moda”, on col·labora Joan Garriga. Com definiries la teva música?
El meu objectiu és fer bones cançons i, al final, és igual de quin estil siguin, mentre siguin guapes. I, evidentment, està clar que no faig jazz ni free jazz. Tota la meva música es podria situar dins una proposta pop. Una bona radiografia de qui soc musicalment és la combinació entre els sons acústics i electrònics de la majoria del meu repertori. I quan aconsegueixo la manera que aquesta combinació formi part d’una cançó, el resultat final és fantàstic.

A La Criolla cada cançó té la seva pròpia personalitat, tant des del punt de vista musical com de la lletra?
Està molt bé que m’ho preguntis, perquè és un dels objectius en els quals he posat el focus, sobretot amb les noves composicions. Ara que he tingut molt de temps per produir-les, he intentat que cadascuna tingués la seva pròpia vida, i també algun element específic per donar-li un nou sentit. Estic content amb el resultat final, perquè tant musicalment com literàriament he trobat la meva manera definitiva d’escriure. Tant les lletres com les melodies naveguen entre el pop d’autor i l’electrònica, i hi ha les dosis necessàries de cançons d’amor, de desamor i les més satíriques.



Parlant de les noves cançons, “Catalan Society” reflexiona irònicament del teu dia a dia. Has volgut fer un retrat satíric de la societat i la cultura catalana?
No, més aviat he intentat que fer una radiografia abstracta de la catalanitat. No m’he volgut posicionat políticament en cap moment, però si la cançó es titula “Catalan Society” és evident que parla de la societat catalana i la gent també ho podrà interpretar de la mateixa manera. Tot i això, la lletra fa referència a aspectes icònics de la catalanitat, com per exemple la Moreneta, el burro català o el particular sistema horari català amb els quarts.

Una altra de les noves aportacions al disc és “El torito”. Està inspirada en un cas real?
La cosa és que en realitat quan la cantava en les seves fases inicials deia ‘Tirito’, però finalment es va quedar en ‘Torito’. Potser soc una mica ignorant, però crec que en la història del cinema quinqui espanyol hi havia una figura, que era actor i delinqüent, coneguda popularment com ‘El Torete’. Tot i que no m’hi he volgut referir d’una manera directa, entenc que una part de mi, quan parlava del ‘Torito’, estava imaginant el personatge d’un macarrilla de poble.



I com vas arribar a escriure la lletra?
Vaig pensar que la narració havia d’explicar que el protagonista de la cançó havia de marxar i fugir, i ho vaig adaptar a la meva manera. La veritat és que és una història inventada, però que segurament podria haver existit a la vida real.

Cada cançó explica una història, però de curta durada. En molts casos, són temes que no arriben ni als tres minuts.
No ha estat un procés voluntari. És més, en realitat el que voldria és que les cançons fossin més llargues, tot i que no m’ho he arribat a plantejar. Arriba un punt en què ja ho he explicat tot en la lletra d’una cançó, i intento no repetir-me. No ho faig de manera premeditada, però un cop tinc el tema acabat i ja l’he construït com volia, si només dura dos minuts... penso que la feina ja està feta.