Ahir L’Auditori de Barcelona va acollir una hora i mitja de la millor cançó d’autor actual —així ho ha valorat la crítica dels Premis Enderrock els darrers anys—. S’hi va gaudir d’un doble recital on la intimitat, l’emoció, la poesia i la calidesa van ser protagonistes de la mà de la cantautora de Prats de Lluçanès Mar Pujol i de la vallesana Anna Andreu, qui acompanyada de la inestimable Marina Arrufat, presentava el nou disc Vigília (Hidden Track Records, 2025).
 
CANÇONS DE REBOST I AUDITORI
Mar Pujol va ser l’encarregada d’obrir el concert i situar l’auditori en la freqüència emocional de la vetllada. Sense presentacions ni explicacions, es va plantar a l’escenari al costat de la companya d’aventures Bruna González (violoncel), i van encetar una actuació que condensaria en mitja hora gran part del darrer disc, Cançons de rebost (Hidden Track Records, 2024). Van arrencar amb “L’hora justa” i “Tots els racons”, desbordant tendresa i emoció, i demostrant que, malgrat que la seva sigui una proposta que brilla especialment en la distància curta, l’enormitat de l’escenari i del públic no la feia flaquejar.
 
Pujol va reconèixer les companyes de segell Anna Andreu i Marina Arrufat com “referents, ídols”, abans de seguir amb la musicació dels versos de Joan Josep Camacho Grau “Flor de nit” o la cançó que arrenca el millor disc de cançó d’autor de l’any, “Amor en conserva”. Com ja és habitual en els seus concerts, la lluçanesa va demanar l’ajuda del públic per convertir L’auditori en un bosc imitant cants d’ocells per transportar-nos a la vora del “Verd avellaner”. I l’audiència s’hi va bolcar.
   
El recital arribava a la seva fi amb “Ploranera” o “Per cada u”, interpretades des de la tècnica i el joc, i amb una Bruna González obviant constantment els límits del seu instrument i fent anar el violoncel per on volia. El concert va acabar amb la deliciosa “Cabell d’àngel”, posant fi a mitja hora de recital on Mar Pujol va oferir un tast breu però representatiu de les seves cançons preciosistes però aparentment senzilles, de lletres poètiques però accessibles i directes com un tret el cor. I com això, sumat a una interpretació on la connexió d’ambdues artistes i l’emoció manen l’escena, dona com a resultat una combinació infal·lible.
 
ANNA ANDREU I LES NITS DE VIGÍLIA
Poc abans de les 21h, un tall d’àudio d’una conversa amorosa sonava pels altaveus per marcar l’inici del concert principal de la nit. Anna Andreu i Marina Arrufat van aparèixer dalt d’un “turonet” daurat —tal com l’anomenen elles— entre llums tènues i i fums que situaven l’escena en el llindar entre la fantasia i la realitat de la Vigília (Hidden Track Records, 2025). També sense mitjançar paraula amb el públic, van arrencar amb un inici ple de força amb “Com puc” i “Any natural”.
 
“Ens heu fet molt felices esgotant les entrades”, va saludar i agrair el públic Anna Andreu, reconeixent també que es trobava enmig d’una galipàndria que si bé no va afectar la seva qualitat vocal, potser sí que va interferir lleugerament en la comprensió de les seves lletres, sempre tan poètiques i evocadores com agudes i punyents.

Va fer aleshores una pausa en la presentació del nou disc per revisitar una de les cançons del debut en solitari, “El crit al cel” —Els mals costums (Hidden Track Records, 2020)—. També un dels últims senzills que va publicar abans d’aquest darrer treball, “Quietud” —recopilat a l’EP físic Tots els cingles (Hidden Track Records, 2023)—, en una versió a duet sense Rita Payés i Pol Batlle, que malgrat col·laborar-hi en l’original, en aquesta ocasió la gaudien entre el públic. De l’últim disc llarg, La mida (Hidden Track Records, 2022) —Premi Enderrock 2023 a millor disc de cançó d’autor—, van recuperar la preciosa “Hores per dies”, sense guitarra i amb Arrufat posant-hi electrònica amb un pad des de la banqueta de la bateria, o la corprenedora “Penyora”. Entremig, hi van presentar també la nova “No té nom”, i van parlar breument de l’experiència transformadora que ha travessat la creació d’aquest disc: la maternitat. I la recompensa que n’acabaven de collir quan, just abans de sortir a l’escenari, el seu petit Ovidi havia dit “mama” per primer cop.
 
Ajudades per una escenografia ben pensada que les enfilava sobre un pedestal daurat i centellejant, una boirina que els conferia mística, i un disseny exquisit de llums d’Andreu Fabregas —executat per Àngel Guilanyà—, Anna Andreu i Marina Arrufat omplien l’escenari des de la quietud que els imposaven els instruments. La seva presència i joc sobre la tarima, i la seva capacitat de transmetre emoció sense caure en excessius sentimentalismes, van convertir l’hora que durava el concert en un viatge vibrant.
 
Després d’interpretar “Mentrestant”, Arrufat va desafiar expectatives posant-se al micròfon per fer un petit discurs. “Han canviat moltes coses”, va admetre, des que van acomiadar la gira de La mida fa un any i mig, “però Israel segueix sent un estat genocida” i, citant en to crític la cançó que estaven a punt de tocar, “’un imbècil val per cent’, i hi ha molts imbècils al món”. Però precisament per això, va voler “agrair este moment col·lectiu, que té molta importància i és preciós”. Van cridar aleshores Mar Pujol de nou a l’escenari, per interpretar la col·laboració que tenen juntes: “Tres turons”, en una explosió emocional a dues i tres veus, i amb un final d’aquelarre emboirat de cants sense lletra i intensitat. La lluçanesa es va quedar també per posar veus al següent tema, “Roja i espessa”, que va culminar en una interessant i fantàstica conversa instrumental entre la guitarra d’Andreu i el violí d’Arrufat.
 
Una cosa habitual en les gires d’Anna Andreu i que és identificativa del projecte és fer un regal en directe d’una cançó inèdita, com van fer en el seu moment amb la versió de “Canción de jinete” i “Quietud”, i una manera que té la vallesana d’agrair el públic que segueixi apostant per la música en directe. Així va interpretar una adaptació de l’“Albada” de José Antonio Labordeta, aclamada per un Auditori emocionat.
 
Abans d’encarar la recta final, el duet encara es va permetre un nou retorn a l’últim disc amb “Un son”. “Sencera”, del nou treball, va precedir “La navalla”, amb una posada en escena amb unes dinàmiques trepidants i que va acabar, fins i tot, amb la veu d’Andreu distorsionada i metal·litzada. El joc de dinàmiques va seguir amb “La força i el temps” —de La mida—, a qui potser havien pres al pols després de molt girar-la, i que ara es feia bonica, íntima i petita, i ara, intensa i passional. La nota final, en una escena de llum “roja i espessa”, la va posar la versió de “Canción de jinete” (amb text de Federico García Lorca i adaptació de Paco Ibáñez).
 
Des de la intimitat i la serenitat també es poden fer grans coses i generar canvis, socials i emocionals. L’hora i mitja de cançó d’autora que es va viure ahir a L’Auditori ho ratifica, i suscita a la pausa i la revaluació de prioritats. Els recitals que van oferir, plens de calidesa i emoció, duen també implícitament una reivindicació d’una altra manera de fer i escoltar. Són dues propostes de dones joves —una que tot just comença, com és el cas de Mar Pujol, i una que hi va demostrar taules, Anna Andreu amb Marina Arrufat— que es fan, consoliden i, amb sort, engrandeixen el seu espai en l’escena, i que regalen cançons preciosistes disc rere disc, i connexió en els directes.