Després d’un primer disc orgànic i en anglès —Outs (Segell Microscopi, 2021)—, el cantautor de Sant Celoni Aleix Triadó s’estrena en català amb el segon treball: Sense origen ni destí (Ventilador Music, 2025). Tot i que es tracta d'un àlbum on el músic experimenta més amb l'electrònica, també inclou dues 'Live Session', i avui n'estrenem el vídeo d'una d'elles: "Més que amor", amb els guitarristes Darío Barroso i Sebastià Gris. De tot plegat, en parlem amb Triadó.


Avui estrenem la versió 'Live Session' de “Més que amor” amb Darío Barroso i Sebastià Gris, que també has inclòs en el disc. Com va sorgir?
Aquest disc està més produït i pensat que l'anterior, amb més moments electrònics, sàmplers, etc. Amb en Sebas i en Darío, que som molt amics, la vam gravar per a la Live Session i vaig pensar que també molava molt així, i que ho volia incloure en el disc. De la mateixa manera que en un disc de jazz pot haver-hi diferents preses d'una cançó.

També has fet una 'Live Session' amb Rita Payés. Com va ser?
Sí, és una versió més fresca de la mateixa cançó. I de fet, n'és la primera presa. Crec que aquestes Live Sessions donen cert realisme i naturalitat al disc. Amb la Rita havíem coincidit al Conservatori, però ens vam conèixer a l'ESMUC. Teníem un combo i vam veure que teníem gustos molt similars amb moltes coses. Quan vaig fer aquest tema, vaig pensar que seria increïble que ella hi cantés, i de seguida em va dir que sí. Ho vam gravar tot en un matí. La Rita és una crack que fa màgia de seguida.


Parlem del disc. ‘Sense origen ni destí’ és un títol contundent. Surt d’un lloc de desesperació?
No, surt de la humilitat: no som ningú, simplement som aquí, fent el que fem, sense més pretensió. Estem en un punt en què, com a individus i com a artistes, rebem una pressió constant a ser més productius, i és insostenible. És un dels temes principals del disc.

I com t’has enfrontat a fer aquest segon disc?
Fer el primer disc va ser una mica un xoc de realitat i d'adonar-me de tot el que ve després de fer les cançons. I aquest segon disc el vaig encarar ja sabent què venia, però amb molta calma. Vaig fer les cançons a Brasil, perquè la meva parella és d'allà, pensant només en la música i en què volia dir. Quan vaig tornar aquí va ser quan vaig començar realment amb tot el procés de producció del disc.



La influència brasilera es nota en el disc, especialment en cançons com la bossa nova en portuguès “Voltar”.
Justament aquesta cançó parla del viatge al Brasil, i del fet de deixar momentàniament la vida d’aquí. Des que vaig conèixer la música brasilera al Conservatori, m’encanta, en soc un fanàtic absolut. No només de la bossa nova, sinó també de la música popular que tenen i com la viuen.

Què enveges de la seva manera de viure la música? Et sembla exportable aquí a Catalunya?
Tenim prioritats i caràcters molt diferents. Ara tinc un projecte paral·lel amb què volem tornar a portar la música popular catalana als bars i fer-la viure, una altra vegada, d'una manera més festiva. Crec que la cosa aquí pot canviar, però no crec que ho puguem viure com ho viuen d’allà, d’aquesta manera tan col·lectiva.

En aquest disc t’estrenes en català. Com has treballat les lletres?
Mai no havien estat la meva obsessió, però aquest cop les he treballat molt. Em feia una mica de por escriure en català, però he fet el salt i n'estic molt content. He practicat un estil més elaborat i una poètica amb la qual em sento molt còmode.


Et consideres una persona “Ultrasensible”? Fins a quin punt és autobiogràfica aquesta cançó?
Sí, però la lletra està molt exagerada. El missatge és que, com a noi, en segons quins ambients, ser el músic amb certa sensibilitat està vist com un defecte, perquè la resta d'amics del poble que juguen a futbol potser no la tenen o no la volen. I amb aquesta cançó volia reivindicar aquesta sensibilitat, que em sembla una qualitat de la qual sentir-nos orgullosos.

Una de les cançons més honestes i crues del disc és “Tenir una por”.
Sí, hi parlo de mon pare, que ens va deixar. És la pedrada del disc. No l'he ensenyat gaire perquè realment em fa mal. És guai mostrar-ho i explicar-ho i que sigui al disc, però en directe em costa fer-la, perquè em remou moltes coses.

Estilísticament, el tema més diferent és “Corrent”, on experimentes una mica amb el rap.
Aquesta cançó tracta de com la societat ens estira i ens fa recórrer camins que no són els que voldríem. Per això hi jugo amb el trap, perquè està molt de moda, i em feia gràcia utilitzar-lo per expressar aquesta pressió, també en la música, de fer coses comercials.

Has trobat la manera d'escapar d'aquesta pressió?
És complicat, és una lluita del dia a dia. A la cançó “Mar de fum” parlo també de les xarxes socials i la trampa mortal que són: estan fetes perquè hi caiguem, i jo ho continuo fent cada dia. Amb la música, faig el puc. Intento prendre decisions segons el que a mi m'agrada i el que sento que he de fer. Tot i que sempre s'ha de buscar una mica l'equilibri.


Una altra cançó diferent pel que fa a sonoritat és “Ferida”, on col·labora Toni Llull.
Sí! He coincidit amb ell en molts bolos i també som molt amics. Ell toca amb la Marina Herlop, i té un projecte molt experimental i diferent del que faig jo. Amb “Ferida” estava indecís, i vaig pensar que molaria afegir-hi una cosa més experimental; li vaig demanar que m'hi ajudés i realment va aconseguir just el que volíem. Crea una mena de plot-twist [gir de guió] en el disc.

Aquest disc és més produït i electrònic. Com planteges dur-lo al directe?
La idea és anar en un format de power trio, de bateria, guitarra i baix. Portarem un pad, per llençar sàmplers i cors, però no volia anar amb seqüències. No hi tinc res en contra, però em ve de gust que la música estigui viva en directe, i tenir una mica més de marge per a la improvisació. Això fa que no hi hagi cap concert igual: és una mica màgic, i és el que a mi em mou.