Hi havia una època en la qual n'hi havia prou a gravar discos, distribuir-los, fer-ne la promoció i esperar que el públic anés a les botigues a comprar-los. En aquest context es va crear, a mitjans de la dècada dels setanta, The Alan Parsons Project, un nom ampulós derivat de l'associació de l'enginyer de so Alan Parsons i el músic Eric Woolfson. Alan Parsons, a més de ser uns tècnics de l'acció sonora més importants de l’època, va tenir l’habilitat d’estar en el lloc precís en el moment adequat. Captivat pel Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (Parlophone, 1967) dels Beatles, va provar per tots els mitjans d’entrar als estudis Abbey Road per descobrir-hi els misteris acústics que s’hi amagaven. I així, va acabar essent operador de cinta al famós concert al terrat dels quatre de Liverpool, i ajudant d’enginyeria a Abbey Road (Apple, 1969). Entre altres associacions, va ser enginyer de so dels Pink Floyd a Atom Heart Mother (Harvest, 1970) i, sobretot, a l’increïble The Dark Side Of The Moon (Harvest, 1973), pel qual va guanyar reconeixement. Els Floyd li van proposar de formar part de l’enregistrament de Wish You Were Here (Harvest, 1975), però Parsons ho va rebutjar per a desenvolupar la seva faceta de productor i començar a crear el seu nou “projecte”.

Eric Woolfson (1945-2009) era, per la seva banda, un músic escocès que durant els anys seixanta i setanta va escriure diverses cançons per artistes com Marianne Faithfull, Joe Dassin o Marmalade, entre molts d’altres. Va començar una etapa com a artista en solitari, però finalment es va decantar pel management. És aleshores quan decideix ser mànager del productor Alan Parsons, i junts treballen en discos de The Hollies, Ambrosia, Al Stewart o John Miles, entre d’altres. I també junts van decidir un projecte artístic basat principalment en les cançons de Woolfson produïdes i treballades per les “màgiques” mans de Parsons. La societat, The Alan Parsons Project, va iniciar-se en 1975 amb un parell de notables discos conceptuals: Tales of Mystery and Imagination (Charisma Records, 1976) —dedicat a textos d’Edgar Allan Poe— i I Robot (Arista, 1977) —amb el rerefons del llibre d’Isaac Asimov—. Després, el marc conceptual va anar-se esmicolant per crear un irregular trencadís de cançons pop de producció acurada. Una mica a la manera dels companys generacionals Supertramp: cançons èpiques subratllades per pianos elèctrics i solos de saxos de tímbrica brillant. Ara bé, tot això sense la necessitat de dur els àlbums al format de directe: l’objectiu de l’obra de l’APP havia de materialitzar-se en el suport fonogràfic.



The Alan Parsons Project va tenir una vida fructífera (1975-1990), amb una desena de discos acompanyats d’incomptables recopilatoris. L’any 1990 van decidir partir peres, amb Woolfson dedicant-se a escriure musicals i Parsons reiniciant la seva carrera sense el “Project” al nom i publicant discos d’escàs interès artístic i comercial. Amb l’autorització de Woolfson però, el 1999 va estripar els seus principis i crear l’Alan Parsons Live Project, una formació més o menys estable que li va permetre a Parsons dur les cançons al directe.

El repertori de directe de l’APLP se centra sobretot en la discografia com a Project que comença amb Tales of Mystery… i acaba amb Gaudi [sic] (Arista, 1987). I així és com es va presentar ahir al Poble Espanyol de Barcelona, dins del festival Alma, després d’haver ajornat la cita fins a dues ocasions (2020 i 2022). El músic i enginyer s’acompanya d’una banda formada per P.J. Olsson (veu), Danny Thompson (bateria), Guy Erez (baix), Tom Brooks (teclats), Todd Cooper (saxo i veu), Dan Tracey (guitarra i veus) i Jeff Kollman (guitarra i veu); una formació on la veu solista anava variant d’intèrpret en funció de la cançó. I precisament amb una de les cançons de Gaudi va començar el concert: l’enèrgica “Standing On Higher Ground” va obrir la nit i ja va donar algunes de les pistes d’allò que ens trobaríem més endavant: una magnífica sonorització, uns músics molt competents i la combinació de sons sintetitzats amb unes guitarres perfectament arranjades. I la presència majestàtica —un punt divinitzada, si se’m permet— d’Alan Parsons, alçat al bell mig de l’escenari, disparant bases, presentant la banda, tocant una guitarra inaudible i afegint veu a alguna de les cançons —com “Don’t Answer Me”, “Day After Day (The Show Must Go On)”, “Prime Time” o “Games People Play”—, amb una interpretació que deixava clar per què Parsons no va posar mai la veu a les cançons del Project.
 
Un públic d’edat més aviat tardorenca va celebrar totes i cadascuna de les cançons interpretades per l’APLP, en un concert llastrat per un setlist força equívoc amb la baladística fent excessiva presència: “Time”, “Old and Wise”, “Don’t Let It Show”, “Day After Day”, “Limelight”… Això sí, amb alguns moments interessants com el medley de dues de les cançons dels seus dos primers àlbums: “Breakdown” i “The Raven” i el curiós interludi psicodèlic de “Psychobabble”, que d’alguna manera enllaçava amb l’etapa floydiana del productor. L’única cançó signada només per Alan Parsons, “One Note Symphony” (2019), va ser rebuda amb força fredor i indiferència. Menció a banda mereix el pastitx kitsch “La Sagrada Familia”, alentida i allargassada com un dia sense pa, al qual només podem celebrar que hagi eliminat les castanyoles de l'arranjament. I també cal destacar la interpretació d’un fragment del “Boig per tu” de Sau dins del solo del teclista Tom Brooks a la cançó “Prime Time”, que va donar pas al moment més àlgid de la nit: la introductòria “Sirius” —himne dels Chicago Bulls de Michael Jordan— seguida de la icònica “Eye In The Sky”.

Poca cosa més a destacar que la infrautilització de la pantalla de visuals, reduïda a l'acoloriment d'un ull d’Horus incomprensiblement pixelat, i que el concert de Barcelona va significar el darrer de la gira. No són bons temps per al simfonisme pop, però el concert d’ahir va servir per evidenciar com, després de més de quatre dècades, una proposta com la de l’Alan Parsons Live Project era capaç d’omplir, sense gaires artificis, la plaça major del Poble Espanyol. Poca broma.