Cròniques

Alice Cooper demostra a l'Alma Festival que el que és bo no cal canviar-ho

L'icònic rocker estatunidenc va actuar ahir a l'Alma Festival al Poble Espanyol

Alice Cooper al Sant Jordi Club

| 29/06/2024 a les 16:15h

Alice Cooper a l'Alma Festival
Alice Cooper a l'Alma Festival | / Alma Festival
L'Alma Festival és des de la seva època als Jardins de Pedralbes un dels principals aparadors d'artistes internacionals a Barcelona durant l'estiu. La majoria d'ells acostumen a ser de caràcter pop, com ho demostren noms del cartell d'enguany com Take That, Jamie Cullum o Sheryl Crow, qui va inaugurar aquesta nova edició el passat 24 de juny. Però, ahir, el festival va programar al Poble Espanyol un dels rockers més icònics i influents en el hard rock i el mètal: Alice Cooper.

L'estatunidenc (nascut com a Vincent Damon Furnier) no necessita massa presentació, però per aquells que no coneguin massa la seva trajectòria, el músic de Detroit ha estat un dels grans pioners del shock rock, és a dir, del rock amb un fort component teatral i amb un imaginari mòrbid inspirat en films de terror. El seu maquillatge facial va establir un enorme precedent en molts estils de rock diversos i s'ha acabat estenent com la pólvora i influint bandes tan diferents com Kiss; la primera i única banda de hard rock guanyadora d'Eurovisió, Lordi, o una de les bandes de mètal més populars nascudes en ple segle XXI: Ghost.

El seu concert d'ahir al Poble Espanyol va ser un magnífic exercici de com potenciar allò que ja funciona. Lluny d'experimentacions o innovacions trencadores, Cooper va fer allò que millor sap fer: oferir un xou de hard rock clàssic amb la seva habitual pàtina de teatralitat plena de terror. I per a potenciar-ho, compta amb una banda de luxe formada per Ryan Roxie i Nita Strauss a les guitarres solistes, Tommy Henriksen a la guitarra rítmica, Chuck Garric al baix i Glen Sobel a la bateria— i també va optar per a no fer parlaments entre cançons per a mantenir el ritme del directe sempre alt.

 

Alice Cooper a l'Alma Festival Barcelona Foto: Roser Gamonal


Un bon exemple de com Cooper es va cenyir a les millors tonades va ser que tan sols va interpretar una cançó del seu darrer disc Road (EarMusic, 2023), "Welcome to the Show", que va tocar just després de l'inicial "Lock Me Up". El concert va seguir amb força temes de principis dels setanta com "No More Mr. Nice Guy" o l'adolescent "I'm Eighteen", que Cooper encara és capaç de mantenir intacte el seu missatge amb 76 anys.

Van lluir especialment cançons de la seva etapa com a solista de finals dels vuitanta en què es va apropar al glam mètal, amb temes com "Bed of Nails", del seu treball més aclamat fins a la data, Trash (Epic, 1989), i "He's the Man Behind the Mask", de Constrictor (MCA, 1986). El concert va seguir amb "Be My Lover", "Lost in America" i "Hey Stoopid", en què Cooper ja va deixar un dels seus característics números teatrals en què simulava clavar-li una estocada amb un pal metàl·lic a un paparazzi que havia pujat a l'escenari a fer fotos.


Superat l'equador del concert, va arribar el moment més esperat de la nit amb el seu hit més atemporal "Poison", una cançó que es troba entre els grans hits del glam vuitanter, com "Livin' On A Prayer" de Bon Jovi, "The Final Countdown" de Europe o "We're Not Gonna Take It" de Twisted Sister o "Kickstart My Heart" de Mötley Crüe.

El directe començava a dirigir-se ja a la recta final amb "Feed My Frankenstein" i una jam instrumental de "Black Widow", en què els instrumentistes es van lluir de valent.  "Ballad of Dwright Fry" va servir perquè Alice Cooper tornés sobre l'escenari amb una mà lligada simulant que l'estaven torturant i, tot seguit, va deixar caure el seu número més conegut: el de la guillotina que li degolla el coll, que alhora va servir com a preludi de la versió escurçada d'"I Love the Dead".


Per acabar, Cooper va reservar la sàtira política d'"Elected", ideal en un any electoral als Estats Units i "School's out", en què la banda i Cooper no van dubtar a intercalar-hi versos d'un altre tema icònic del rock com "The Wall" de Pink Floyd. Just abans d'acabar el darrer tema, Cooper va fer el seu primer i únic parlament per agrair l'assistència al públic i presentar la banda al complet, cosa que demostra com d'interioritzat té el concepte d'espectacle el cantant nord-americà.

Una hora i vint-i-cinc minuts de xou, o dit d'una altra manera, 21 cançons que van evidenciar la bona salut musical d'Alice Cooper i les seves cançons. Portar 60 anys en l'ofici de músic, i més en un mateix projecte, té clars avantatges i també inconvenients, però l'estatunidenc va deixar palès que sap potenciar-ne els primers i minimitzar-ne els segons.

 

Alice Cooper a l'Alma Festival Barcelona Foto: Roser Gamonal


L'Alma Festival continua avui al Poble Espanyol amb el raper argentí WOS i fins al 21 de juliol acollirà concerts de figures com Cat Power, The Divine Comedy o Take That, entre molts altres.
Especial: Cròniques
Arxivat a: Enderrock, cròniques, Alice Cooper, Alma Festival

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.