La posada a escena de 'Pa' és un ritual de traspàs. Per què?
En el mateix moment d’enllestir i estrenar el projecte anterior, Parenòstic (La Castanya, 2025), ja vaig obrir l’espai creatiu d’un nou projecte i vaig començar a rumiar algunes idees, i sobretot vaig pensar de fer pujar el meu pare a l’escenari. Vaig esperar que el temps ho avalés, i cada cop ho vaig tenir més clar. Del resultat final en dic ritual perquè no encaixa en cap gènere, no és ben bé un concert –tot i que hi ha molta música– ni tampoc una obra teatral. Podria anomenar-se art performàtic, perquè entenc l’art com una extensió del meu ofici damunt l’escenari.
I quina part té de dol?
A la meva família hi ha una tradició de forners que s’acaba. Ni els meus cosins ni la meva germana ni jo no continuarem amb l’ofici, almenys per ara. I per mi és inevitable tenir un cert sentiment de culpa. L’espectacle Pa té una part de dol, perquè mostra que desapareix una activitat que és un acte de resistència en el món actual, però al mateix temps també és una celebració que parteix de la llibertat i mira d’entendre que segueixo un altre camí amb les mateixes ensenyances. La meva manera de fer música guarda relació amb la manera de fer pa.
El pa és un aliment bàsic i molt simbòlic. Com el veus tu?
Té una profunditat extrema, perquè uneix quatre elements amb el cereal que ve de la terra, l’aigua per pastar la farina, l’aire que es genera en la fermentació i el foc necessari per a la cocció. Està present en la cultura popular d’arreu i ha sostingut la gent durant les guerres, però també té un aspecte místic preciós i fascinant. I, precisament, la música de l’espectacle vol continuar sent com el pa per alimentar-nos i fer-nos viure en comunitat.
Com es va prendre la proposta el teu pare, Toni Ferrer?
Cal dir que la música i el teatre sempre ens han unit a tots dos. Els meus primers records en aquest sentit són que quan jo era petita, ell feia teatre i cantava en una coral. En aquest espectacle la proposta parteix d’agrair-li tot el que ha fet per mi i tornar-li l’espai que m’ha permès ocupar. De fet, no li va venir de nou, tot i que fa molt de temps que no trepitja un escenari, perquè ell ha sigut i continua sent forner.
La família ja era present al disc que vas compartir amb Paula Grande, 'Vega' (Bankrobber, 2020), dedicat a les àvies. Creus que el llegat familiar és una bona font d’inspiració?
En el meu cas, tinc unes arrels molt fortes a Menorca, una illa on el territori pesa molt. Això pot tenir aspectes positius, però segons com pot ser un pes o una condemna, perquè les arrels també ens poden xuclar cap avall. Sigui com sigui, no ho sé separar, perquè he tingut una manera comunitària i tribal de viure la família. Són capes que s’acumulen en la meva música i de les quals no em vull separar. Potser després de Pa i de tant de mirar enrere, faré un altre camí i miraré cap endavant [Riu].
La música que has compost per a Pa juga amb la base tradicional i amb la més experimental?
La banda sonora té un equilibri constant, perquè no hi ha cap moment sense la combinació dels dos vessants amb la idea de presentar un món únic on conviu tot plegat. L’aspecte musical l’he treballat amb Álex Juárez, del grup murcià Maestro Espada, a partir de composicions pròpies però també de melodies i lletres tradicionals.
L’escenografia i el vestuari, signats per Ernesto Artillo, també són d’impacte, amb papers de forn i farina enganxada al cos.
El vestit està fet amb papers residuals de la feina al forn del meu pare. Els hem anat acumulant durant un any sencer, perquè mostren les empremtes del pa cuit. A l’escenografia, l’ombra del pa hi serà present tota l’estona, a més de l’aigua i la terra, per tal de crear un ambient còsmic. La farina a la cara i al cos representa la voluntat dels pares, que s’han dedicat al seu ofici perquè jo pugui fer el meu camí. Com si la massa i l’esperit del pa es traslladés a altres maneres de fer i altres professions, en el meu cas la música.
L’espectacle 'Pa' s’ha pogut preparar en diverses residències i va ser la inauguració de la Fira Mediterrània de Manresa. Com ha anat?
Ha sigut un procés molt fort. Al principi era una idea boja, no estava segura que tingués sentit, però quan he vist que hi ha molta gent que m’ha ajudat per desenvolupar-ho n’he extret la lliçó que cal confiar més en les nostres idees. Els coproductors del projecte m’han donat espai i temps per aprendre i créixer, fins i tot més enllà del resultat final de l’estrena. Ha estat un regal i els estic molt agraïda.
Tens la sensació que cada cop abunden més els projectes que miren l’arrel i la lliguen amb vivències personals?
Cada moment de la història té les seves característiques. La nostra generació és filla dels privilegis, però serem els primers adults que viurem el declivi i la precarietat. L’art ha de respondre a aquesta situació amb expressions individuals, que també són col·lectives. Pa parla del final d’un món conegut, i tothom s’hi pot veure reflectit.
.gif)
