A l’estela de les noves propostes sorgides del rock, el quartet barceloní Ypnosi vol ser una aposta trencadora, imprevisible, surrealista i, en definitiva, inclassificable. Després del seu pas pel Sona9 i un disc en castellà, presenta Em sap greu riure (Neu! Records, 2025), nou cançons gravades en una antiga nevera industrial d’un soterrani del barri de Gràcia. El grup presentarà el disc en directe el 7 de novembre a la sala 3 de Razzmatazz dins del cicle Curtcircuit.



Ser imprevisibles és el pilar fonamental d’Ypnosi?
Pol Ortega (baix): Absolutament! És un reflex del nostre TDAH i de la societat actual marcada per la lògica de les xarxes socials i la sobreestimulació. No ens volem vantar de ser la generació TikTok, però ens agrada reinventar-nos. La plasticitat del nostre projecte artístic és la clau que ens permet progressar.
Leo Suarez-Spanswick (bateria): Ens agrada inspirar-nos en tota mena de referents, no només musicals. Volem que cada directe sigui diferent, i no repetim mai ni els vestuaris ni els discursos.
 
Per què és important que cada concert sigui diferent?
ALBERT Aymar (veu): Volem oferir una experiència artística i no un producte, que si la caguem formi part del moment i del concert.
P.O: Els músics mercenaris que fan quaranta vegades a l’any el mateix concert es deuen avorrir molt...
 


A “Funerals” dieu: ‘Em sap greu riure en els funerals dels meus millors amics’. L’humor també és una peça clau del grup?
L.S: Sí, perquè si no riem de nosaltres mateixos, no té gràcia ni sentit seguir el projecte. El tema parla de riure en situacions incòmodes i de la síndrome de l’auditori. Si posem Ypnosi a un lloc on tothom està en silenci, segur que la liem i passa alguna cosa.
A.A: L’experiència de riure en un funeral li ha passat a molta gent, i és incòmoda. Però nosaltres també som un grup incòmode...
 
Justament aquesta frase dona nom al títol del disc, 'Em sap greu riure'. Per què la vau triar?
A.A: Vam crear el grup el 2021 fa quatre anys i des de llavors ens hem adonat que hem rigut molt. La nostra trajectòria ha estat molt divertida, però actualment la cosa s’està posant seriosa. Ens sap greu riure, perquè sabem que hem de treballar per portar el projecte cap a la direcció que volem. Som de la conya, però sentim que també tenim una responsabilitat de cara al futur.
L.S: Hem passat de ser una broma a fer un projecte musical formal, i el títol del disc reflecteix aquest moment de canvi.
 


En una crònica de Berta Coll sobre un concert vostre dèieu que volíeu ser més grans que Oques Grasses. De quina manera es mesura la vostra felicitat artística?
A.A: Ens agraden els diners i tocar en directe, volem arribar al màxim de públic possible i remoure la consciència a la gent. A l’escena catalana notem que hi ha un pensament estancat i avorrit, i ens sentim els portadors de la felicitat musical, perquè som un projecte desinhibit. Que grups com Oques Grasses s’hagin engreixat tant ens fa reflexionar, perquè nosaltres també volem ser grassos.

Què voleu dir amb això?
M.A: Volem oferir una proposta diferent en el panorama que vagi cap al rock i que es percebi com a jove i emergent.