Samantha Hudson va presentar a principis d’any el seu quart disc, Música para muñecas (Subterfuge records, 2025), guanyador del Premi Enderrock de la Música Balear 2025 a millor disc en llengua no catalana per votació popular. Un treball que narra la seva història des de ben petita, les seves vivències i els seus problemes; i tot pensat per aquella nena que va ser i que no entenia tot el que passava, amb ella i amb el seu voltant. Dissabte 8 de novembre, la mallorquina presenta aquest disc a la sala Razzmatazz de Barcelona en un final de gira que acabarà el 28 de novembre a València. De tot això, en parlem amb ella.



'Música para muñecas' és el teu disc més real i personal
No és que sigui el més personal, és que és l’únic, de moment, que parla en primera persona dels meus sentiments i de les meves emocions. Sempre he afrontat la vida des d’una òptica molt pragmàtica i lògica, però en el darrer any, la meva psicòloga m’ha fet revisitar molts moments i anècdotes que donen sentit i han format qui soc jo com a persona, passant-ho tot per un filtre emocional i preguntant-me a mi mateixa com m’havia sentit. Per mi, Música para muñecas és aquell disc que m’hauria agradat tenir en tots aquests moments i el que em poso quan estic malament, perquè al final reflecteix molts dels pensaments que he tingut durant la meva vida. De fet, va sorgir així, com una intuïció quasi: anava a l’estudi i buidava una lletra o una melodia sense saber massa què feia. I després em vaig adonar de tot el que havia fet, de totes les emocions que havia buidat amb aquest disc. Abans em semblava ridícula la gent que deia que la música cura, però m’he trobat en aquesta tessitura i he de dir que és totalment cert.

Ha sigut difícil tot el procés de creació d’un disc tan personal?
El més difícil ha sigut dir: “ja està acabat”. El procés es podria haver fet etern si havia d’anar buidant tots els traumes de la meva vida. També hi ha hagut molt de prova i error, moltes coses que he descartat a nivell musical, però no pel que fa a la lletra i a les meves experiències. La composició del disc va ser una epifania, i quan el vam acabar, no hi vaig reflexionar més. Potser per això també ha sigut més fàcil, perquè era una escriptura inconscient i no pensada.


En anglès, s'utilitza l'eslògan “protect the dolls” per defensar els drets de les persones trans. Aquest “Muñecas” del títol va lligat a aquesta idea de les “dolls” anglosaxones?
És una referència directa. L’àlbum és com un diari personal que narra l’experiència de ser una persona dissident de gènere perseguint els seus somnis en una gran ciutat. Volia dedicar una cosa tan personal al col·lectiu que m’ho ha donat tot: les meves muñecas, les meves persones no binàries, les monstres, les vagues, les maleantes… Volia fer un homenatge també a aquesta herència queer, a aquest patrimoni immaterial del meu col·lectiu. Per altra banda, també és una dicotomia molt profunda, perquè la nina és l’objecte que representa la feminitat imposada, els estereotips de gènere, com ha de ser una dona, però alhora suposa les fantasies més íntimes de moltes persones del col·lectiu. Perquè mentre per a unes dones la feminitat és una qüestió d’imposició, per a altres, sobretot les transfemenines, ha estat un terreny a conquerir. Era una cosa que no ens podíem permetre quan érem petites. En aquesta nina era on dipositàvem totes les nostres fantasies i projeccions de futur. Evidentment, avui dia hi ha moltes classes de nines i moltes nenes ja no s’hi veuen tan imposades, però volia aplicar aquest terme d’una manera més general.

Amb Samantha Hudson com a projecte artístic, com a cantant, també sents que alguna vegada se t'ha imposat ser d'una manera concreta?
Sento que al principi no, que feia el que volia i tenia simplement un somni i una il·lusió per tirar endavant. Vivia als marges de la indústria musical, fent bolos en locals de mala mort, a vegades sense micro ni escenari. No sentia cap pressió. Això va fer que la meva proposta anés creixent sense tenir en compte certs prejudicis d’alguns sectors de la indústria. Però quan més t’endinses en la indústria, més comences a comparar-te amb els altres. Jo destino tot el que tinc i guanyo al meu projecte musical, perquè jo vull ser com Madonna a Blonde Ambition Tour, però no en tinc el pressupost. I aquí arriben les comparatives i les frustracions personals, aquests sentiments de dubte, d’incertesa, de pèrdua personal. Tot i això, m’he hagut de recordar que puc tenir els meus dubtes, que potser no soc l’artista que necessito ser o l’artista que les altres persones volen que sigui. Però, alhora, la Samantha que soc ara és la persona que la meva jo de 10 anys, per a qui escric el disc, hauria volgut ser. Així que amb aquest disc em desfaig de totes les pressions i imposicions i em recordo a mi mateixa això.



El final de “Disfòria”, un dels temes més durs del disc, té aquest so més tecno distorsionat. Com sorgeix això de tractar temes tan crus i personals amb uns ritmes tan accelerats?
Quan vaig publicar Aove (Subterfuge records, 2023), feia homenatge a la festa i al ‘desmelene’ propi de l’escena club que habitava. M’agrada pensar en Música para muñecas com la continuació d’aquest viatge. Si Aove parlava de les llums del club, de la nit, de la festa, en aquest parlo de les ombres d’aquest lloc, de la nit, de la ressaca. Per això continua l’estètica sonora, aquest so accelerat, vertiginós, electrocutant, bakala, contundent… És un disc que està sobreestimulat tota l’estona. Perquè així em sento jo, en una voràgine accelerada de la qual no puc escapar. Però ja no estic ballant, ara em lamento en aquests sons i en aquesta festa.

Com dius, quan fas una cançó t’agrada afegir-hi molts elements sonors. Busques jugar molt a l’estudi i poder fer coses més extravagants?
Crec que  això d’experimentar amb el so és una cosa que començo a fer més ara. En algun moment, fins i tot vaig dir "anem a fer una cançó fastigosament dolenta, però així provarem aquesta idea que se m’ha acudit". De fet, “Disfòria” és la cançó en què més he participat a nivell de producció. Jo no sé res de produir, però era a l’estudi amb La Diega i li proposava què afegir-hi, i acabava tenint sentit, perquè La Diega és una gran amiga i productora que sap traslladar les meves idees esbojarrades en una cosa tangible i escoltable. Perquè al final jo soc una noia pop, tinc aquestes estructures al cap i el que componc a nivell melòdic i líric també és pop. 

La cançó que obre el disc, “Liturgia”, té una gran connotació religiosa. Però justament, tant tu com Zahara, que hi col·labora, teniu experiències crítiques amb l’església. És un dard a aquesta organització?
No és casual que per crear aquesta litúrgia electrònica que és el tema hagi comptat amb Zahara, una artista molt perseguida injustament per sectors ultraconservadors precisament per voler transmetre el seu punt de vista artístic lliurement. Però no només volia llançar una ‘pullita’ a l’església i la religió en sí, sinó que volia anar més enllà. Volíem ensenyar que per a nosaltres, la nostra fe és en la nostra obra i la nostra creu és el nostre art. L'espiritualitat és un interlocutor que ens diu què volem materialitzar en el nostre art. Tot això no té res a veure amb la institució com a tal, ni amb la persecució que ens han fet. És simplement la nostra litúrgia, que pot ser blasfema, sacrílega, profana, heretge… però té tota aquesta mística darrere, que és molt més important.


Zahara no és l’única col·laboració del disc. Cadascuna està pensada específicament per a la cançó en què participa?
Tots els artistes que he escollit són gent amb qui ja m’havia tirat la canya abans, sigui per DM o cara a carar en un festival. Però les col·laboracions van aparèixer també com una epifania. Jo pensava que aquella cançó havia de tenir una col·laboració, però els noms de qui havia de ser eren com borrosos, encara no havia caigut la bena dels ulls. Fins que, de sobte, queien del cel. “Hot (Gimme more)” que parla de sexe i hi havia de ser La Zowie; “Full face y el tuck”, que va sobre l’experiència de ser travesti i viure sense demanar permís ni perdó, havia de ser amb Villano Antillano, i així totes. No hauria tingut sentit d’una altra manera, perquè totes lliguen amb els conceptes i són alhora persones a qui admiro profundament, a més que aporten coses molt especials als temes.

Aquest any t’hem pogut escoltar cantar en català per primera vegada amb “Artificial (rmx)”, amb Fades. Les coneixies abans de fer la col·laboració?
Jo les vaig seguir immediatament quan el seu projecte va aparèixer a la meva vida, perquè em van encantar i són mallorquines com jo. Tenen un projecte que ha arribat per sacsejar la indústria, reivindicar la llengua, que porten una proposta queer divertida, sense por de mostrar-se ‘disfrutonas’, a ser satíriques o iròniques. Empatitzo molt amb elles també, només escoltant la seva música. Així que, quan em van parlar perquè estaven fent aquests remixs i volien preguntar si m’hi volia sumar, els vaig dir que sí, i que la meva cançó preferida era “Artificial”, que crec que té una melodia boníssima. Jo no penso en català, perquè no és la meva llengua materna ni l’he practicat gaire durant la meva infància ni adolescència, però m’agrada esforçar-me, xerrar-la i expressar-m'hi, perquè crec que és xulíssima. Crec que és molt important i molt ric culturalment tenir llengües cooficials, i no entenc per què hi ha gent que les menysté. 

Et va fer patir en algun moment haver de fer aquest tema en català?
Era la primera vegada que realment cantava un tema en català, però no em va fer por, perquè no era marcar-me un freestyle. Era seure a la comoditat de la meva llar, disposant del traductor oficial de la llengua catalana per si les mosques. Així que vaig tenir clar des del principi que ho volia fer. A més, elles són excel·lents, tan maques, tan xules... em sentia molt emparada. Només podia fer aquest debut al seu costat.


Dimecres vas guanyar un Premi Enderrock de la Música Balear al Millor disc en llengua no catalana. Com has viscut aquest guardó?
Sempre fa il·lusió que pensin en mi per un premi, i fa igual d'il·lusió que un MTV un EMA. Tot el que sigui reconèixer artistes locals, artistes balears, catalans, persones que defensen les seves propostes en la seva llengua, m’encanta. Ara, per això, estic pensant que hauré de fer un disc en català per poder guanyar millor disc en llengua catalana, no?

Demà presentes la teva música en un concert a Razzmatazz en què també hi haurà Fades. Què hi podrem viure?
És una hora non-stop de pista musical. Hi ha Música para muñecas, hi ha algun tema d’AOVE, algun èxit de discos passats, i també incloc una part més acústica més antiga. El xou en sí és molt espectacular, perquè portem un disseny lumínic que transforma tot l’escenari en una mena de club nocturn, clandestí, amb una atmosfera estroboscòpica, i tot amanit amb tres ballarines de dansa contemporània que interactuen amb mi, que tampoc ho faig malament. Serà una nit que s’obriran les portes de l’infern i totes les presents seran posseïdes per una divinitat profana. No es per perdre's-ho, la veritat.

Com vius els espectacles en directe?
És el que més gaudeixo: poder pujar a l’escenari i mostrar la meva proposta en directe davant de tota la gent que vingui a veure’m. Em resulta tan excitant, tan catàrtic... perquè sents l’energia del públic, captes la seva emoció. A més tothom amb qui estic de gira és genial, som amigues, i no puc demanar més. Recordo a Madrid, quan vaig començar la gira, que van pujar a cantar Zahara i Villano Antillano, i quan em girava i les veia allà cantant no m’ho podia creure. També crec que el meu projecte em permet gaudir molt més el directe, perquè no necessito una tècnica perfecta o que tot surti bé. Si ho fa, perfecte, i si surt malament, excel·lent també. Si se’m cau l’in-ear, doncs em tiro a terra a cridar o em cago en la mar salada en directe. Em sento afortunada que la meva proposta accepti tot això, perquè crec que la Beyoncé ho té tot tan mesurat, que si li passés alguna cosa d’aquestes es voldria cagar en tot, però hauria d’aguantar la compostura. El meu xou no va d’això, va d’expressar-se de la forma més autèntica possible, de crear una comunió horitzontal i que cada concert sigui diferent, perquè al final també ho és el públic.