Pel barri es comenta (L’Animeta, 2026) és el quart llarga durada de La Ludwig Band. Les noves històries del sextet són més mundanes i transparents que les anteriors. A les cançons segueix ben viva la referència de Bruce Springsteen i Bob Dylan –que consti que aquest darrer el citen ells abans que l’entrevistador–, però també de Lluís Gavaldà, Pau Vallvé i Mushka. I Barcelona es manté com el gran escenari, real i alhora mític, on despleguen el rock, l’electricitat, l’amor, el desamor, l’engany i la veritat.



Pel barri es comenta comença amb “El teu amor”, que té una arrencada a l’estil del rock nord-americà de l’E Street Band, i passa el mateix amb altres cançons del disc. Continueu ‘seduïts’ pel so de la banda de Bruce Springsteen?
Quim Carandell (veu i guitarra): Sí, però la influència de l’E Street Band ens ve més per com volem fer els concerts que no per la sonoritat del disc. És a dir, volem tocar com la millor banda de rock que hi ha hagut mai, però també volem escriure cançons com els millors i volem ser tan guapos com els que ho són més. I tant de bo ser tan guapo com Paul McCartney, escriure tan bé com Bob Dylan... Bé, com el Dylan no, com els Abba! A l’hora de gravar el disc hem intentat no estar molt per dogmes ni ser molt fidels a res. Al revés, hem intentat provar-ho tot i, sobretot, ser molt assequibles per a totes les oïdes.

“On t’has ficat aquesta nit” està plena d’ocurrències verbals i una acció que transcorre en una Barcelona descrita amb detall.
Q.C: En aquesta lletra buscava explicar aquestes nits que tots hem viscut alguna vegada, en què estem desesperats i fem veure que ens ho estem passant bé quan en realitat és una nit horrorosa i tenim el cap a un altre lloc. I és veritat que és una cançó que funciona amb rodolins, de manera que les rimes que vas escoltant et van conduint a través de la història.
Pau Esteve (teclats): Ens va costar molt trobar la definitiva, perquè abans vam provar moltes versions, seguint els patrons del rock, el blues... però no hi havia manera que funcionés. I, al final, va quedar la que sembla una cançó per a l’anunci d’Estrella Damm. 


Què vol dir una cançó per a l’anunci d’Estrella Damm?
P.E: Bé, que transmet la idea d’anar fent, amb guitarres acústiques, un so agradable de sentir i poc carregada... 
Q.C: Quan la mesclàvem amb Joan Borràs (Oques Grasses) vam comentar que sonava molt com la ‘Catalunya del 2008.’ La cançó remet a Manel, els ukeleles i tota la mandanga, que és en l’imaginari de tothom i que mai no ha acabat de passar de moda. És fàcil d’escoltar, n’estem molt contents i ha quedat com la peça ‘agradable’ del disc. 

Ha canviat la percepció musical de La Ludwig Band?
Q.C: Fa un parell d’anys ens hauria fet vergonya escriure i gravar una cançó així, perquè potser teníem la percepció que era una música massa barata per uns músics que volen fer rock. Ja ens va passar al disc anterior amb “El teu noi”, que tenia un arpegi tonto. Ara, en canvi, ens atrevim més a fer aquestes coses.
P.E: Hi ha músiques que ens poden agradar molt a l’hora d’escoltar-les, però que no casen amb la idea que tenim del nostre projecte. Al disc anterior vam veure que “El teu noi” ens situava en la línia de Sisa, i pensàvem què ens està passant? Però ara és una cançó que ja ha quedat perfectament integrada en el relat de La Ludwig Band. Tothom va canviant, i ara estem en la línia de travessia cap a una música assequible, com deia el Quim, que crec que no és tan fàcil d’aconseguir com sembla. 
 

EL POP DEL DESAMOR 

A “Si fa no fa, Rapunzel” hi ha un despit amorós. I, de fet, les turbulències amoroses acaparen les lletres de tot el disc.
Q.C: Ha sortit així... Vaig canviant i van canviant les meves coses, i ara m’he trobat amb aquests interessos, tant per mi com per la gent que tinc al voltant. No sé si és cosa de l’edat, perquè cadascú viu les coses quan li toca, oi? Però... estem acostant-nos a la trentena i passen aquestes coses. L’amor i el desamor són temes del pop, i segurament els tractem des d’una perspectiva diferent.
Lluc Valverde (saxo i clarinet): No hi ha hagut canvis en la visió de l’amor, sinó en la literatura amorosa. Abans parlàvem de mons més llunyans, i ara són el nostre dia a dia.

Les lletres són més mundanes, es nota que parlen de la nostra vida i no del Quixot. Però això també ens fa més assequibles, oi?
Q.C: Els oients es poden imaginar el que vulguin quan escolten una cançó, però les més mundanes es poden seguir de manera literal i la gent s’hi pot identificar, perquè els va passar el mateix un dia... Som un grup de pop que explica històries que han pogut passar a la persona que l’escolta.


És el mateix que passa a “Millor amb ell”, on destaca una altra de les gràcies de les vostres lletres, la capacitat de cantar versos molt ben fets com si estiguéssiu parlant despreocupadament. És més poesia de carrer que de Jocs Florals?
Q.C: Correcte! Tal com dèiem, parlem d’històries mundanes però intentant escriure bé i sense que sembli que estem fent alta literatura. No cal demostrar res, però és molt important fer-ho bé, perquè això es nota, a la gent li podria semblar una merda i diria que les cançons estan mal escrites. Si la mètrica i la rima estan ben fetes tot condueix l’oient cap a una història. I, sobretot, la història ha de ser interessant, això és lo principal.
P.E: Igual que al cinema, si la història és una merda, ja pots tenir la millor càmera del món, que no funcionarà.

“Que bonic!” no arriba a ser una balada, però és molt dolceta.
P.E: És una cançó ‘cuqui’, com un sobret de sucre.
 

La lletra fa pensar en Lluís Gavaldà, que sap fer cançons ‘cuquis’ que no són cursis. 
P.E: Sí, i també Joan Manuel Serrat. Un dia amb Guillem Gisbert parlàvem de la barrera entre lo ‘mono’ i lo cursi, de quin és el límit entre el que és apegalós però tolerable i el que ja està malament, que a les lletres de cançons passa molt. “Que bonic!” la vam escoltar primer sense bateria i era la cançó més apegalosa del món. Però amb la bateria i la lletra va del canto d’un duro, però acaba colant.

I després ve “Enganyar-te”, la més greu i seriosa. 
P.E: És la balada que no va ser... Segurament és veritat que La Ludwig Band no sabem fer balades, perquè aquesta havia de ser-ho i al final ha acabat sent una altra cosa. Però per mi és la millor lletra que ha fet mai en Quim.


En canvi, a “On t’has ficat aquesta nit?” la guitarra fa un acompanyament de batxata i la lletra podria ser un bolero. Els versos flueixen com un torrent, però Quim Carandell confessa que no troba les paraules adequades. Per què?
P.E: És una cançó que capta l’angoixa de l’engany. Hi una part de bolero, pel to i la temàtica, però després busca la idea nocturna del remordiment. L’arranjament és ambigu, sona com un bolero però alhora no ho és gens. És com estar entre un lloc i un altre, com aguantar la respiració fins que la cançó es resol amb el crescendo del final. Em feia por que fos una cançó que, tant per temàtica com per arranjament, es convertís en inescoltable. Està bé però és poc agradable de sentir. Si a “Que bonic!” havia de suavitzar la cursileria, amb aquesta havia de suavitzar la gravetat. I aquesta base batxatera la fa una mica més assequible, com aquella cançó de Mecano, “Cruz de navajas”.

La tristor, la traïció i la culpa sobrevolen tota la cançó...
Q.C: Sí, perquè quan era petit m’impressionava molt més la infidelitat que l’assassinat.
L.V: L’engany forma part de la vida.
Q.C: Sí, sí, totalment!
L.V: Però no te n’has de sentir molt culpable...
P.E: Bé, el personatge de la cançó se sent clarament culpable, i l’arranjament encara ho exagera més. 


“Avui hem quedat a les quatre” és una història molt de persona que s’acosta als 30, com dèieu abans?
Q.C: Sí. Em feia gràcia explicar la història d’una que persona ha quedat amb algú per deixar-ho i va pensant en com anirà, abans que passi. Els nervis, pensar què dirà un i què dirà l’altre, tot el que vindrà després... La vaig escriure pensant en l’estil de Pau Vallvé, que n’ha estat el productor. Tenia una certa gelosia, perquè té molt per la mà fer cançons molt mundanes i alhora molt escoltables i dolces. Vaig intentar escriure una cançó com ho faria ell i crec que m’ha sortit prou bé. Quan l’hi vaig ensenyar li vaig dir que li havia copiat, però em va dir que no, que no s’assemblava a cap cançó seva... En canvi jo penso que sona una mica com el seu estil.

“Creure” és una cançó molt més lleugera, com l’excusa per deixar anar una mica d’energia i passar a la següent. 
Andreu Galofré (baix): Sí, totalment! 
P.E: Al principi l’havíem fet més himne, a l’estil “Viva la vida”, però al final sona intensa i molt instrumental. Està pensada perquè en directe serveixi per fer una transició. 

Funciona com una rampa cap a “Dos fills del destí”, que potser és la millor cançó del disc. Un clàssic instantani.
Q.C: És molt Bob Dylan, la més Blonde on Blonde (CBS, 1966) de tot el disc. De la mateixa manera que “Si fa no fa, Rapunzel” sona com “Queen Jane Approximately”, del mateix any 1966. La veritat és que ens hem hagut d’administrar les dosis de Dylan, però n’hi ha unes quantes en què la seva influència és descarada.

La lletra té un punt, com passa a cançons d’Els Pets com “No t’enyoro” i “No vull que t’agradi aquesta cançó”, que el narrador comença dient a l’exparella que ja ho ha superat, però acaba pensant que feliços que eren. 
Q.C: Sí, és una mena de monòleg interior, que d’una cosa molt petita se n’acaba fent tot un drama. La bola es va fent gran i gran, i el crescendo musical també ajuda a crear aquesta sensació. En aquest tema hi canta Tarta Relena, que queden molt bé. A més, quan gravàvem, Joan Borràs va distorsionar la meva veu un moment i vam deixar-ho així. En general les veus del disc sonen molt netes, però aquí volíem donar-li un sentit més trencat.


La següent és “Ha plogut des de llavors”, que en aquest tall fa pensar en els britànics Coldplay. És un nou front que obriu?
P.E: En el seu moment eren un gran grup i els seus dos primers discos són molt bons. A més, a Joan Borràs li agrada molt la seva sonoritat. Es notava molt quan feia la producció del disc, amb aquesta anava molt ràpid i de seguida tenia clar per on havíem de tirar. Al final ha quedat molt bé.
Q.C: Sí, a mi també m’agrada molt. La idea va ser arriscada perquè la composició original era molt de cantautor i tenia una arrel folk, però l’arranjament és el més pop de tot el disc. És com si la cançó tingués dues personalitats.

“Tal dia farà un any” comença com “Simple Twist of Fate” i segueix com “True Love Tends to Forget”. No sé si esteu farts del tema Bob Dylan, però n’hauríem de parlar... 
P.E: Està bé tornar-hi. Amb el disc anterior el tema de la seva influència seguia sortint a totes les entrevistes i pensàvem... ja n’hi ha prou, no? Crec que llavors no hi havia tant de Dylan, o fins i tot gens, però suposo que ja era com un tòpic de l’imaginari de la Ludwig. Però ara sí, Bob Dylan és entre nosaltres. Ha tornat! 
Q.C: És com el personatge de Lord Voldemort que apareix a Harry Potter... Respecte al tema de Dylan, la veritat és que el disc que més he escoltat mentre fèiem les noves cançons és Street Legal (Columbia, 1978), on hi ha “True Love”. I també Blood on the Tracks (Columbia, 1975), on va gravar “Simple Twist”, que penso que és un disc de ruptura boníssim. Però bé, deixem-ho aquí, que si no al final se’m descobriran tots els secrets. 

També hi ha tot de cites escampades pel disc. Seguiu la tradició del mateix Dylan, que copia músiques i lletres de tot arreu. 
P.E: És clar! A més, “Tal dia farà un any” l’hem gravada en directe i sona molt bé amb Víctor Puertas tocant molt bé l’orgue.

Us ho deveu passar molt bé, remenant aquests referents. 
Q.C: Molt! Però també és una merda perquè hem anat a copiar un estil de música en el qual els periodistes musicals que teniu una edat esteu molt versats. Vull dir que altres artistes que copien referents més actuals us la deuen colar més fàcilment. Però com que a tots us agrada Bob Dylan, a nosaltres ens ho diu tothom. 

Tens raó, però també hi ha periodistes joves que tenen uns altres referents musicals.
Q.C: Totalment, totalment. El tema és que nosaltres tenim una part de públic que passa dels trenta, dels quaranta, i que ve molt a escoltar La Ludwig justament per això, perquè li recordem Bob Dylan. I a tota aquesta gent li agrada quan escolta el nostre “Simple Twist of Fate”, encara que sigui una mica deformat. 


Arribem al final del disc, amb dues cançons molt diferents de la resta. La primera és “Xavier, el tècnic de so”, un final de festa.
Q.C: Sí, són dos epílegs. La del Xavier és un homenatge al nostre tècnic, Xavier Miñarro. La vaig escriure durant les proves de so.

En aquest tema feu el mateix joc que amb “Contraband”. Quim Carandell se separa del grup i els critica –‘Aquests Ludwigs mamarratxos que sempre canten borratxos, tu els tornes escolanets”–, i la resta de la banda contesta.
P.E: És una bona definició del grup. Als textos de promoció ja no ens presentaran com a ‘prolífics, virtuosos i desenfadats’, sinó com a mamarratxos, borratxos... i escolanets!
L.V: Quim, aquí l’únic mamarratxo ets tu, que ens presentes en tercera persona, com si tu no fossis del grup.
Q.C: Bé... és una cançó que en directe donarà molt de joc.
 

EL DESLLORIGADOR DE LA MUSHKA

I després hi ha el segon epíleg, “D’un concert de la Mushka”, on dius que vas anar a un concert, t’hi vas trobar els periodistes Luis Hidalgo (El País) i Èlia Gea (Enderrock) i vas pensar de fer un article. Però tens mala prosa i et va sortir un tema de pop.
Q.C: Tot el que explico va passar de veritat. Almenys la primera part, després ja parlo d’un somni. Va ser al concert de presentació de Sexy sensible (Dale Play, 2024) a la sala Apolo de Barcelona. Una amiga em va dir que li sobrava una entrada i vaig anar-hi. La Mushka m’agrada molt, i la seva música m’ha ajudat molt. 

Què t’agrada de la Mushka?
Q.C: Quan vaig acabar d’escriure el disc anterior vaig tenir una crisi d’escriptura i vaig estar tot un any sense fer cap cançó. No em sortia res de res. La manera com vaig aconseguir recuperar-me va ser traduint al català una cançó de la Mushka que es diu “Los 15”, i això és el que explico a la part onírica de la lletra. La vaig adaptar al català i la vaig titular “Els 30”. A partir d’aquí vaig recuperar el do d’escriure que havia perdut. De manera que la cançó també és un agraïment, soc un fan de veritat de la Mushka. 
L.V: La cançó “Els 30” no ens l’has ensenyat... La volem sentir!
Q.C: No, aquesta està guardada al calaix.

En el somni dius a la Mushka que t’agrada molt “Los 15” però quan l’has de cantar amb ella no en recordes la lletra. 
Q.C: És un reflex de les nostres pors, que només passa als somnis, oi?
P.E: És un clàssic. A tothom li passa. Com quan somies que vols córrer i no pots.

I al final d’aquesta cançó hi ha encara un epíleg de l’epíleg, on dius que Barcelona és com un gran teatre on tothom deambula en busca d’un paper. I tu, que sempre has de dir la veritat al públic, encara t’estàs preguntant quin és el teu paper. És com si tanquéssiu no només la cançó, sinó tot el disc.
Q.C: Sí, l’estrofa final em va semblar rodona, no tant de comiat, sinó que té una moralina socarrona i tonteta que queda bé. M’imagino a la Barcelona de l’hivern, on tot era de color gris. A més, en aquell moment estàvem fent una obra de teatre i per això em va agafar per aquí. I ja està!