Punt de creu (RGB Suports, 2026) és el desè àlbum en solitari del músic flixanco Xarim Aresté; un farcell de cançons tan crues com essencials amb substrats sonors de folk i jazz que evoquen reminiscències dylanianes i referents de solitud rockera com Jeff Buckley i Nick Drake. Ell, però, defuig les comparacions, diagnostica la neurosi del món on vivim i cita la vella metàfora clàssica que diu que no deixem de ser ‘nans dempeus sobre les espatlles de gegants’.



El títol 'Punt de creu' evoca un brodat que reclama més atenció cap a la tradició, o s’hi amaga algun missatge secret?
Pot tenir aquesta lectura, però també m’agrada el joc de paraules de l’expressió. Tot parteix del quadre de flors de la portada, que estava penjat a casa de la meva àvia des que vaig néixer. El tenia tan integrat al meu paisatge visual que mai no li havia donat valor. Quan vaig ser-ne conscient li vaig fer una foto i vaig reflexionar sobre les coses que tenen un valor però ignorem perquè conviuen a prop nostre. En aquest cas, el clic va ser quan el meu estat d’ànim em va fer prendre consciència del moment actual de la societat, de canvi increïble de paradigma. És un punt de no retorn de la humanitat.

Un punt de no retorn cap a on?
Si la nostra civilització som alguna cosa és perquè els que ens han precedit han aixecat les estructures on vivim. Som “nans dempeus sobre les espatlles de gegants”, tal com deia el filòsof Bernat de Chartres. I no parlo del passat immediat, sinó dels ibers i de la importància de les seves tradicions i el que van construir. Això és una evidència, com el quadre amb el brodat de la meva àvia, però no hi hem dedicat l’atenció que es mereix. I aquí és on hi ha el conflicte, el punt i la creu, perquè no hi pot haver avenç si no es reconeix la tradició.

Com es pot distingir tradició de conservadorisme?
El que expresso no té a veure amb pensaments conservadors ni amb la tradició catòlica, sinó amb els valors humans que ens han portat fins avui. L’espiritualitat, per exemple, ha desaparegut de la nostra cultura. Abans era l’església la que s’ocupava d’educar l’ànima i fer-nos pensar en la mort, però això s’ha esvaït. El fet de no entendre la mort ha provocat que estiguem desvinculats de la vida.

Al primer tema del disc, “Qui sap?”, dius ‘Amb lo vent sembla que pujo, però el riu sempre va cap baix’. Vas a contracorrent?
[Riu] Bé, no ho havia vist així, però tant aquest tema com la resta del disc parlen de la mort. La nostra cultura sembla que li gira l’esquena, com si hagués renunciat a conviure-hi i a explicar-la bé. Però, davant d’això, la tradició ens facilita moltes eines per entendre-la i assimilar-la.


Tot plegat et fa sentir estrany en el món on vivim?
Sempre m’hi he sentit, però no crec que sigui un cas únic, la majoria de gent també s’hi sent. Potser n’hi ha que hi estan còmodes en aparença, però no crec que dormin gaire tranquils. Estic convençut que no hi ha cap bèstia confortable en aquest món. Tots estem immersos en una lluita intentant trobar el nostre lloc, o potser més que lluita és una neurosi crònica.

De quina manera combats aquesta neurosi?
L’única forma és sentint-me connectat a les coses que passen. Tinc la sort de tenir un munt d’amics que es dediquen a fer coses belles i que m’inspiren, en terrenys musicals arrelats a la seva pròpia tradició com el jazz o el folk i també més enllà de gèneres concrets. Sento que en el meu recorregut he fet una travessia pel desert, però al costat de molts altres que també feien la seva pròpia, i això m’ha fet sentir en connexió amb els nòmades de l’art. Hem hagut de superar experiències que ens han fet fortíssims. Potser no hi ha hagut gaire gent que ho hagi valorat, però no hem defallit. Potser em sentiria més sol si m’obstinés a encaixar en un món amb el qual no m’identifico, però quan trobo l’encaix amb mi mateix, allà on hi havia la solitud sorgeix una plenitud absoluta.

Per què creus que l’espiritualitat i l’educació de l’ànima han desaparegut de la nostra cultura?
El problema és que hem canviat l’espiritualitat per la ideologia. Des del moment en què considerem la vida com el tot i que després hi ha el no-res, ens sentim perduts. Perquè, ho torno a repetir, ens hem oblidat d’acceptar el valor i la importància de la mort. Com que el concepte d’eternitat ha desaparegut tan sols som capaços de desitjar el paradís a la terra.

L’hedonisme dels epicuris sembla que ha guanyat la partida per assolir una vida feliç, entenent-la com l’absència de dolor físic i la tranquil·litat de l’ànim?
Parlant dels clàssics de l’antiga Grècia, Plató deia que el que feia grans els humans era el saber, i per la seva banda Aristòtil l’esmenava apuntant que també era el gaudi dels plaers de la vida. Tot i això, ara resulta que només ens hem quedat amb la segona part de l’equació i això fa que visquem com pollastres sense cap. Correm d’un costat a l’altre sense saber cap on anem.


Què creus que aporta un disc com el teu a tot aquest desgavell?
Tot plegat pot portar-nos a considerar que qualsevol resposta ha de ser externa, però el meu disc exposa que qualsevol canvi real no és plausible si no prové de l’interior de cadascú. I per aconseguir això necessitem el silenci dins el cap, perquè des de l’enrenou no podem assolir la reacció. El silenci interior i, per tant, la serenor és el que ens permetrà canviar el món. Per això m’esforço perquè la meva música estigui construïda sobre el silenci, defugint les modes, les tendències o qualsevol altre agent extern.

Creus que 'Punt de creu' és la teva obra de maduresa.
Maduresa? El cert és que confio més en la veritat que conté que en mi mateix. És un disc que està fet amb sabers més que no pas amb pensaments. Per defensar-lo em sento més lliure perquè no he de convèncer ningú de res, sinó buidar i compartir el que tinc a dins.