El guitarrista i compositor Feliu Gasull i Altisent (Barcelona, 1959) és una de les figures més originals del panorama musical. Al llarg de més de quatre dècades ha teixit un univers sonor propi on conflueixen la rica tradició mediterrània, la música culta d’avantguarda i una intuïció inspirada que transcendeix per complet les classificacions habituals. El seu darrer disc, El país dels crancs (Segell Microscopi, 2025), és una obra monumental, il·lustrada per Jaume Plensa, que resumeix i revisita el seu llenguatge amb gran intensitat, i que ha merescut el Premi Enderrock-440 2025 a millor disc de música clàssica segons la crítica.

El país dels crancs recull cinc obres compostes per Feliu Gasull entre els anys 1995 i 2014 que, per primer cop, es presenten reunides i gravades de manera coherent i profunda, amb la participació d’intèrprets tan rellevants com la cantant Sílvia Pérez Cruz, el guitarrista Pau Figueres i el flautista Jaume Cortadellas, a més de la intervenció de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i el Murtra Ensemble, tots sota la direcció de Josep Pons i Manel Valdivieso. 



Com has rebut la notícia que havies guanyat aquest Premi Enderrock-440 2025 al millor disc de música clàssica segons la crítica?
He de dir que quan m’arriben notícies com aquesta, a part que no les espero, al meu ego li agrada. I és clar em fa molta il·lusió! Tot i això, no m’ho esperava en absolut, perquè fa molt de temps que he decidit treballar al marge dels reconeixements externs a la meva carrera.

El títol del disc és especialment enigmàtic. A què et referexes quan parles d’'El país dels crancs'?
Sempre m’han fascinat els espais simbòlics, els llocs que no existeixen físicament però que ens condicionen la mirada. 'El país dels crancs' és un territori on tot avança de costat o cap enrere, mai endavant. És un espai sonor i mental que qüestiona la direccionalitat del temps i del discurs musical. El títol va néixer abans de la música, com una imatge gairebé literària.

Aquesta idea del temps no lineal, o fins i tot retrocedint, apareix al llarg del disc en forma de variacions, retorns i cicles. Ho has plantejat de manera deliberada?
Sí. La música sovint és entesa com una fletxa, però jo me la imagino com una espiral. Al disc hi ha peces que tornen sobre si mateixes, i que semblen no resoldre’s del tot. M’interessa la tensió entre el que s’insinua i el que no acaba d’arribar. I, precisament, el moviment lateral dona sentit al ‘país’ del títol.

Parlant del llenguatge musical, el disc combina guitarra d’arrel flamenca, tècniques contemporànies i harmonies que remeten a la música modal mediterrània. Quin paper hi juga cada univers sonor?
Són llenguatges pels quals he transitat durant molts anys. El flamenc em va ensenyar la respiració i el risc; la música contemporània, l’especulació tímbrica i formal, i la mediterrània, la memòria i la circularitat. Als llarg de les peces del disc els estils no conviuen en compartiments estancs, sinó que deixo que es contaminin. No cal forçar la síntesi, perquè ja arriba sola quan l’expressió és honesta.


El disc té una sonoritat molt crua i directa. Hi ha poques reverberacions, molt de primer pla. Per què?
La gravació busca la proximitat. Volia que l’oient sentís la polpa del so a través del fregament de les cordes, el toc de l’ungla, la respiració... 
 

EL MISTERI DE LA INSPIRACIÓ

La narrativa és molt marcada. Hi ha un relat implícit, encara que en algunes peces no hi hagi paraula. Quina història explica el disc?
És la història d’una fuga impossible. Tot parteix d’un personatge que vol sortir del país dels crancs però que sempre és retornat al mateix lloc. El relat no és explícit, però estructura els intents, dubtes i descansos, i fins i tot hi ha un cert sentit de l’humor. 

Sovint s’ha dit que en les teves composicions hi pesa molt la idea de la inspiració. Què significa per a tu?
La inspiració no és fruit d’un estereotip romàntic ni un esclat emocional. És un fenomen misteriós i alhora tangible; és la consciència d’una presència prèvia amb què el creador ha establert contacte i que l’obliga a fer una obra. A més, aquesta presència pot venir de moltes bandes com ara la poesia, la natura, una escolta musical intensa, o simplement una vivència de l’ara i aquí. No és que de cop i volta decideixi crear, és que alguna cosa m’empeny a fer-ho.

Ets guitarrista i compositor, un referent de la ‘guitarra catalana’, però també representes una figura peculiar dins el panorama musical per la relació, gairebé ontològica, amb el fet de crear.
Segurament és perquè no entenc la composició com una cursa de novetats ni un exercici d’audàcia històrica. Per mi la composició és ofici, necessitat interior i retorn als orígens. M’identifico molt amb el director d’orquestra alemany Wilhelm Furtwängler, que deia que una obra és valuosa pel grau de necessitat interior i de força expressiva que conté. El llenguatge pot variar, però si no hi ha necessitat interior, no hi ha obra.

La teva trajectòria és molt heterogènia: improvisació experimental, flamenc, música d’arrel, llenguatges contemporanis. Com conviuen tants estils en les teves obres?
Tot forma part del mateix mapa. A Barcelona vaig créixer en aquell brou de cultiu que va ser l’Ona Laietana, oberta a l’avantguarda i a la improvisació. Més tard vaig estudiar tècnica i forma a Indiana (EUA) amb Juan Orrego-Salas i vaig aprendre l’exigència de la composició contemporània. I paral·lelament em vaig endinsar en el flamenc, i també en la cançó popular catalana, que és un arxiu profund de memòria i essència. No faig servir aquests mons com a estils, sinó com a fonts.

Al disc hi ha cinc obres que recullen aquests universos, començant per 'Contra-xions' i 'Cel roig', les dues més antigues.
Són obres dels noranta i reflecteixen el meu vessant més especulatiu. Contra-xions va ser un encàrrec del Santa Fe Chamber Music Festival, en què exploro glissandos, quarts de to i possibilitats tímbriques de la guitarra. La versió està gravada per Pau Figueres amb el Murtra Ensemble. I Cel roig va ser encàrrec de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure i està dedicada a Jaume Cortadellas, que hi toca tota la família de flautes: flautí, travessera, en sol i baixa. En totes dues peces hi ha un component de recerca estructural i sonora que em va marcar especialment.


Les altres tres –'Tonades', 'Tres quarts per a veu i orquestra' i 'Fantasia' sobre Canticel– obren un espai molt diferent.
Sí, perquè hi entra la veu popular, la poètica i la toldraiana. Són més recents i tenen a veure amb la cançó d’arrel, l’experiència de la natura i un cert lirisme que no nego. Tonades va ser un encàrrec de l’Orquesta Nacional de España; Tres quarts respira els versos d’Enric Casasses, i la Fantasia és un homenatge lliure i misteriós a una cançó d’Eduard Toldrà. La cançó popular és cartografia de l’ànima i, quan la treballes, adquireix una dimensió mistèrica.

Quin és l'origen de les 'Tonades' (2013), que podem escoltar a 'El país dels crancs' interpretades per la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz? 
Les Tonades es van gravar amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Josep Pons. L’obra està interpretada per la veu popular de la cantant Sílvia Pérez Cruz, igual que vaig fer amb Domini màgic, estrenada al març a L’Auditori de Barcelona per encàrrec de Robert Brufau i Santi Barguñó. I, tal com el nom indica, el seu origen són cançons de feina dels Països Catalans que cantaven els pagesos i que em vaig fer meves i vaig desenvolupar. Són composicions producte de la terra. Agafant els deu o quinze segons que podia durar aquest tipus de peça, vaig fer una obra nova a partir d’una tonada original, com ho podria haver fet per exemple Manuel de Falla, a qui admiro, però també tants altres... Les Tonades són una visió de la terra passada pel meu propi sedàs.

Com va néixer el triangle artístic amb Josep Pons i Sílvia Pérez Cruz?
Amb Josep Pons, amb qui mantenim una gran amistat, hi ha una relació llarga, que ve dels temps de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Ell sempre ha entès el meu llenguatge i no m’ha demanat mai que fos una altra cosa. I amb Sílvia Pérez Cruz tenim un vincle musical molt profund, perquè té una capacitat d’entendre la paraula i la melodia que és única, i el seu cant no només expressa, sinó que revela. Entre tots tres es va generar una complicitat insòlita.


El fet que una obra sigui cantada per Sílvia Pérez Cruz condiciona la teva manera de compondre?
I tant que sí, perquè m’imagino la manera com ho cantarà i també quines ornamentacions i embelliments afegirà posteriorment a les composicions. Aquest és un tema que em preocupa i m’ocupa. Avui en dia, a la música clàssica es dona molta importància a la partitura, la part escrita, tot i que sabem que la majoria de compositors, quan havien o han de tocar una obra seva, la majoria de vegades la interpreten de manera diferent. Actualment sembla que alterar una part de la partitura del compositor sigui terrible. No s’entén que l’essència i ànima d’una obra té diferents maneres d’explicar-se.

Va ser Gustav Mahler qui deia que en la partitura està tot escrit menys allò essencial...
Hi estic absolutament d’acord. En aquest cas penso, per exemple, en la qüestió del fraseig, que és essencial per a l’èmfasi. Així, per exemple, per a la musicació de la poesia hi ha mil maneres de cantar el mateix segons quina sigui la declamació.

Que Josep Pons volgués enregistrar el disc no és un fet menor, ja que és l’única referència discogràfica que ha deixat com a director titular del Liceu.
Va ser un gest simbòlic i molt generós. El fet que un director que ha treballat repertoris enormes –òpera, simfònic, segle XX– vulgui deixar com a testimoni del seu pas pel Liceu la meva música és un honor. Però no va ser una qüestió d’ego, sinó una qüestió de llenguatge. Ell va entendre que aquest disc resumeix una història compartida i una manera de fer.

Què creus que aporta Pons com a director a un repertori com el teu, que sovint neix en la intimitat?
Estructura, perspectiva i llum. Ell veu l’orquestra fins i tot quan no hi és. Quan treballàvem Tonades, em demanava coses sobre el fraseig i el pes formal que només podria formular algú que pensa en la massa sonora. El seu rigor va millorar el resultat i li va donar una lluminositat especial.

I quin ha estat el paper de Víctor Cortina com a mànager i impulsor del disc?
Determinant. No només ha fet de mànager, sinó que ha exercit d’interlocutor actiu entre creador, intèrprets i institucions. La seva complicitat ha estat absoluta, perquè ha entès el projecte des de dins i l’ha defensat amb perseverança, criteri i sensibilitat artística. Sense ell, el disc no tindria la coherència i la projecció que ha assolit. A més, cal destacar la participació de Jaume Plensa, que hi ha aportat una dimensió visual i conceptual que reforça el sentit del projecte i n’amplifica l’abast.


Què defineix el disc, en una sola frase?
És música nascuda d’una necessitat interior i revelada a través d’uns intèrprets que la transformen en veritat.

Per acabar, hi haurà continuïtat? És a dir, un ‘país’ té fronteres, però també hi ha veïns.
Bona metàfora! El disc és només una porta d’entrada. Un cop hi he entrat, en puc sortir per moltes altres bandes. En realitat ja estic treballant en un projecte que podríem definir com geogràficament proper, però encara sense nom. Potser serà un arxipèlag, no un país. Però d’això ja en parlarem un altre dia. O no...