Sola i ben acompanyada: així ha viscut Clara Peya la creació del nou àlbum Nuca (Hidden Track, 2026). La compositora de Palafrugell ha mirat la soledat de cara sense intentar defugir-la. S’ha encongit en un piano amb sordina, íntim i petit, i ha confiat en quinze veus diverses per posar paraules al poder de la col·lectivitat. A més, aquest és el primer disc que publica desvinculada de Spotify des que va decidir treure tota la seva discografia d’aquesta plataforma.



Fa un any vas presentar l’àlbum a piano 'Solilòquia' (Hidden Track, 2025). En quin moment artístic i personal et trobes?
'L’he escrit els últims dos anys i, igual que Solilòquia, parla de la soledat. Estic en una temporada en què, per tot el que passa al món i per motius personals, he vist de prop la soledat, l’he mirat a la cara i he decidit viure-la. Hi ha maneres d’escapar-ne, sobretot quan tens una xarxa, però aquesta vegada he decidit observar-la.

Per això el disc es titula 'Nuca'?
La soledat és un motor absolut cap a la col·lectivitat, i per això he titulat el disc amb la paraula ‘nuca’, que és un punt molt sensible, que està d’esquena, molt fort i fràgil a la vegada, i també és el que soc. A través de la nuca puc girar el cap i mirar la persona que tinc al costat i al darrere, fent un acte d’empatia. És un viatge de molta soledat, però el disc proposa obrir-se i anar cap a l’altre.


El sentit de col·lectivitat al qual et refereixes es plasma en els quinze artistes en quinze cançons i un 'bonus track' que han participat en l’àlbum?
Fa anys que faig col·laboracions perquè no canto. Ara s’ha posat de moda, però jo utilitzo aquest format perquè és una necessitat si vull fer cançons amb veu. No era la idea que n’hi hagués moltes, però quan anava descobrint el disc, vaig veure que era la manera d’explicar-lo.

Què volies explicar en aquest disc?
El disc parla d’unir-nos en la diferència, per tal que la diferència sigui un motor d’unió i no de separació. Estem atomitzades i això ens aïlla, no ens deixa mirar l’altre. En l’auge de feixisme que creix de manera absoluta, l’única opció que tenim és el lloc de trobada. Per tant, comptar amb quinze veus que venen de llocs diferents, de recorreguts, procedències i edats diverses, té tot el sentit del món perquè parteix de la idea de pluralitat.

Cada cançó ha tingut un procés diferent segons la veu?
Jo componc i escric les cançons, i després hi ha cantants que es fixen més en la lletra i altres en la melodia, en funció de la seva experiència musical. La col·laboració em dona humilitat. És un exercici de confiança, perquè dono el que soc i l’altre en fa el que vol segons qui és. És un acte de generositat. Normalment, les col·laboracions es fan per tenir més seguidores, però jo volia fugir de l’estratègia capitalista, de la ‘numerocràcia’, perquè no ens deixa ser lliures. Aconseguir crear un producte sincer és una de les tasques més complicades.


Com vas decidir les quinze veus?
Vull fer un exercici d’humilitat amb aquest disc i explicar que ho vaig dir a molta gent i la resposta va ser sempre que no. A Corsé (Vida Records, 2023) tothom em va dir que sí i amb aquest no ha passat el mateix. A vegades des de fora pot semblar que tot ens va bé i surt com volem, però necessitem una dosi de realitat. Quan vaig adonar-me que molta gent em deia que no, vaig entendre que el disc era íntim i molt petit, i que requeria que els col·laboradors hi posessin tot l’amor i la delicadesa. Molta gent ja hi era, però al final l’elenc no és capdavanter, i està molt bé perquè això m’ha fet més lliure.


A l’àlbum hi ha artistes consolidats –Judit Neddermann, Anna Andreu, Rita Payés– però també hi ha noms menys sentits. Qui són aquests artistes menys mediàtics?
Hi ha la cantant paretana Nora Navarro (“Solo existe una verdad”), que és increïble, tot i que encara no ha gravat cap cançó pròpia. La vaig sentir cantar i em vaig enamorar de la seva ferida i generositat. També hi ha la mallorquina Aina Zanoguera (“Me olvidé del mar”) i l’argentina Carmen Aciar (“Veo incendios”), que em van acompanyar durant la gira passada. I per mi era molt important i em venia molt de gust la col·laboració del músic palestí Ahmed Eid (“Porvenir”), que ha fet la seva part de la cançó en àrab.


De fet, vas embarcar-te a la Global Summud Flotilla amb destinació a Gaza per protestar contra el bloqueig israelià. Creus que el sector musical hi havia de ser?
Cadascú fa el que pot. No crec que tothom s’hi hagués d’embarcar, però la música i l’art s’han de posicionar. El silenci també és una posició. La resposta dels artistes es pot fer aprofitant-se del que està passant o bé d’una manera genuïna.

Al disc també hi has incorporat el cantant argentí Juan Quintero (“Cien vidas”), reconegut sobretot a l’altra banda de l’Atlàntic. Com va sorgir la seva col·laboració?
Juan Quintero és un dels meus cantants preferits. Quan li vaig demanar de col·laborar en aquest tema, no podia per un problema familiar. No trobava ningú més per gravar-lo, perquè només el tenia a ell al pensament. Al cap d’uns mesos li vaig tornar a demanar i llavors em va dir que li havia agradat molt la cançó. Vam gravar-la a l’Argentina i sona diferent, amb un altre piano i una altra sala. A més, era polític i necessari que al disc hi sonés el castellà de l’Amèrica Llatina.


 

LA DARRERA CANÇÓ DEL DISC

El 'bonus track' (“La nuca”) no té cap col·laborador, sinó que ets tu qui hi posa la veu. Quina importància té la darrera cançó?
La vaig fer fora del disc i la vaig gravar amb el mòbil. És un homenatge a Extremoduro, perquè volia que al disc hi cantés el Robe. Quan li vaig escriure, ja li havien diagnosticat una malaltia i em va dir que no, però el tema va quedar sobre la taula. I quan va morir [el 10 de desembre passat] vaig voler dedicar-li aquest tema. Ell no cantava gaire bé i vaig pensar que jo tampoc canto bé, però sabia quina era l’essència, per què i per a qui havia fet “La nuca”. La darrera cançó d’un disc és una manera d’acabar el dia, quan moltes ens quedem soles i ens fiquem al llit.


El disc parla de la soledat, d’anar-se’n a dormir sola, però també hi apareix el desig. Com es relacionen els dos sentiments?
La veritat és que en aquest disc hi ha un gran anhel de desitjar. Quan faig cançons parla el meu inconscient, de manera que es mostra una part del que existeix i una part del que vull. Penso que, tot i fer cançons tristes i dramàtiques, no són històries fosques. A les meves composicions hi ha intensitat i pes, però també transparència i claredat. Faig música per curar-me i en aquest procés segur que hi ha algú a qui la meva música el pot ajudar. L’art quedaria molt petit si només el visqués en primera persona. Ha de néixer de mi mateixa i m’ha de sobrepassar. Per això no m’agrada explicar les lletres de les cançons, perquè aleshores dic què s’ha de pensar o sentir.

Fer música és un exercici de vulnerabilitat?
En aquest procés he entès que és molt difícil expressar qui soc. En realitat els artistes fem el que volem fer, no el que som. No és millor ni pitjor, però llavors el producte s’homogeneïtza. Pel bo i pel dolent no sé fer el que vull, és inevitable, de manera que en lloc de buscar qui soc he de fer les paus amb qui soc. En aquest disc reivindico el meu sentit més dramàtic, sentit i íntim. Soc una persona amb excés de sentiments i ho reivindico. I també defenso els concerts com un acte col·lectiu, de gent diferent fent el mateix. La catarsi d’anar a un concert festiu és evident pel ritual de cantar, però també hi ha espais per a la catarsi col·lectiva de les soledats compartides.


Com sona la soledat compartida?
En la sonoritat del piano amb sordina hi ha l’entranya de sentir-lo per dins, tot i que en el màster del disc s’han accentuat els sons de martell, el cop de corda, els dits de la guitarra... Ara en la música hi ha tanta cosa de plàstic, que la sonoritat acústica és més important que mai i guanya pes. He gravat un disc més acústic, proper i més petit, perquè estic intentant trobar la meva pròpia humilitat.

Per tant, els concerts seran també més íntims?
Els meus directes són molt diferents dels discos, és una decisió conscient. Faig discos per vendre un producte i fer concerts. Però els discos els hauria de gravar després de fer la gira, perquè és quan la criatura ha crescut i ja sé el tempo de les cançons. Li tinc el pols trobat i tinc l’oportunitat de convertir el directe en una altra cosa. Com que no depenc de les escoltes ni de les vendes, perquè he tret la meva música de Spotify, no tinc cap deure. M’agradaria tenir moltes oients i que em continuessin escoltant, però he fet una renúncia que també em dona més llibertat creativa.


Formes part de la campanya Boicot a Spotify, en què diversos artistes us heu unit per deixar la plataforma pels vincles amb la indústria armamentística i els anuncis de l’ICE als Estats Units, l’agència de control migratori i duanes que aplica accions agressives contra persones migrants. Què implica?
És una renúncia a les escoltes, i també a les oportunitats de la meva carrera professional, però ho faig pensant i confiant que a poc a poc tothom s’hi anirà sumant. Si tots els artistes marxessin de Spotify, ja no seria una renúncia. Tinc la sensació que si cau aquesta plataforma principal, que és genocida i feixista, cada artista podrà dirigir les seves seguidores a la plataforma que consideri més oportuna. No vull formar part d’una roda que és un engany i que, a més, és molt desgastant per a totes.

És el primer pas per encaminar-se cap a una major independència dels artistes?
Creuré en l’alliberament artístic quan no depengui de ningú. Però sempre hi ha alguna renúncia, i cal anar dialogant amb aquest procés. És la primera vegada que publico un disc sense que estigui penjat a Spotify i segurament notaré molt la baixada d’audiència, però també confio que hi haurà seguidors conscients que empatitzaran amb la meva idea. La gent més afí vol un altre tipus de món, molt més amable. De fet, el disc es pot escoltar en altres plataformes com Tidal, Soundcloud i Bandcamp, però jo recomano Qobuz, que és la més ètica i paga bé les artistes.

Parlant de recuperar els desitjos, què és el que més t’il·lusiona del resultat d’aquest disc?
Cada disc té la seva funció, no puc saber què li espera ni quin serà el recorregut, però he tingut l’oportunitat d’apropar-me a mi mateixa a través de la meva obra. Les cançons m’han donat pistes de com he estat i com m’he sentit, perquè els discos són com mapes. I també m’il·lusiona que el disc pugui emocionar la gent, és clar, i que la gent que l’escolti se senti menys sola. Jo he hagut de dialogar i desenamorar-me del disc, i ara em toca tornar-me’n a enamorar per defensar-lo en directe. Estimant el disc també m’estimo a mi mateixa.