El trio de rock banyolí Roko Banana publica el tercer llarga durada, Gran muralla (Aloud Music, 2026), on fan evolucionar el seu so, es desempalleguen de la tristesa i teixeixen xarxa amb col·laboracions com la de Remei de Ca la Fresca. En parlem amb ells. 



Amb la ‘Gran muralla’ heu seguit fent evolucionar el vostre estil, consolidant-lo per un costat, però també experimentant amb nous sons, com l’electrònica d’“Esport”. Com ho heu treballat?
Àlex Abad: Sí, el canvi més notori és a “Esport”, però la resta de cançons segueixen una mica la mateixa línia que havíem treballat en discos anteriors, però més mimades i pensades. Sempre ens agrada experimentar coses noves, i trobar maneres diferents d’arribar a un lloc. També en Pau Brugada, que ha tornat a fer-ne la producció, mescla i gravació, hi ha posat més cura. Tots hi hem estat més a sobre, cuidant-ne cada detall.
Edu Rodríguez: Crec que hem trobat una fórmula que ens mola molt i l’hem seguit desenvolupant. Hem intentat trencar una mica els esquemes en alguns temes, però tot i així, jo pensava que ens n’havíem anat molt del nostre so, i després escoltant-ho, ho he sentit prou continuista.
 
Edu, tu ara has començat a fer de productor, també, però no en aquest disc.
E.R: No, la producció l’ha fet tota en Pau Brugada, tot i que és cert que alguns temes han sortit de protomaquetes que havia fet jo a casa.
Mak Dzinovic: De fet, aquest disc jo el volia titular Edu [RIU], perquè les idees principals de la majoria de cançons són seves, i després les hem acabat de desenvolupar entre tots. Per això aquest disc té una sonoritat una mica més melosa i menys aspre que altres àlbums, perquè és més Edu.
 
Finalment el títol, però, ha estat ‘Gran muralla’. Quin és el concepte?
E.R: Després de fer unes quantes cançons del disc vam veure que, sense ser-ne conscients, moltes feien referència a elements com “pedra”, “paret”, “protecció” o elements medievals com “escut”, “espasa”... I tot plegat ens evocava la idea de muralla.
M.D: Els temes parlen de coses que ens importen en el nostre dia a dia. La muralla representa el lloc on t'amagues i et refugies, però també el que t’impedeix veure més enllà.
 

La muralla és refugi i presó alhora en el disc?
M.D: Crec que en tot el disc hi ha una mena d’odi cap a la societat, que veiem basada sobretot en un constant narcisisme i en la comparació —de cossos, de diners, etc.—. Coses que nosaltres sempre hem intentat obviar i dir que no formaven part de nosaltres, però que en el fons ens afecten. La muralla et fa de refugi i oblidar que el món és una merda. I allà hi tenim la nostra petita comunitat on ens ho passem bé, tenim converses sanes...
 
A “Haru” canteu ‘El bé i el mal no existeixen, són punts de vista’. Abraceu cert relativisme moral?
E.R: No, és totalment irònic. Ho vaig escriure pensant en l’estupidesa i l’absurditat del món en què vivim. És una crítica a aquesta mena de discursos sobre que el bé i el mal són punts de vista, que l’important no és ser ni d’esquerres ni de dretes, sinó ser al centre... És un tipus de discurs que s’estila molt actualment i amb el qual, evidentment, no combreguem. I més ara, que tot s’està complicant i toca prendre partit...
 
També hi ha un discurs crític a “Esport”. Quina n’és la història?
E.R: “Esport” neix de coses que han passat a Banyoles. Durant molt de temps, hem estat intentant muntar-hi coses, sobretot relacionades amb la música, però també amb l’organització política, i ens hem trobat molts entrebancs per part de l’Ajuntament, i fins i tot van multar l’ateneu. La cançó neix de la voluntat de criticar l’Ajuntament i la posició que té davant d’iniciatives culturals o polítiques que hi ha a la ciutat i no els acaben d’agradar. I sobretot, en contraposició a l’esport, que és un tema que es potencia molt i del qual la ciutat es vanta.
M.D: L’Ajuntament paga quinze mil pavos perquè la volta ciclista passi per Banyoles, i és una cosa que dura 30 segons, i bàsicament ho fa per tenir protagonisme i que la ciutat surti per la tele... I, en canvi, diuen que no hi ha solvència ni espais per a les entitats i la gent que fa coses aquí. És un dualisme de merda.
 

A la cançó hi participa Remei de Ca la Fresca, que també han cantat reivindicacions similars en els seus propis temes. Com sorgeix la col·laboració?
A.B: Amb Remei havíem coincidit ja en alguns concerts, i feia temps que dèiem de fer alguna cosa junts.
E.R: És un grup que ens cau bé i admirem, i que trobàvem que encaixava perfectament amb el rotllo que volíem fer. Vam pensar que molaria ajuntar protestes i cridar-les més fort junts. I també perquè volíem que el missatge arribés més lluny.
 
En un altre sentit hi trobem “El soroll no marxa”, on Banyoles i l’estany serveixen com a metàfora de la tristesa. Hi feu certa romantització d’aquesta tristesa?
M.D: És una romantització total de la depressió, sí. La cançó neix d’èpoques difícils i parla d’aquest moment en què estàs tant en la merda que al final t’hi sents a gust i ho romantitzes.
 
L’altra cara de la moneda l’exposeu a “Quatre plantes”, on canteu ‘massa jove per estar tan trist’?
E.R: Estem en un moment en què ens agrada ironitzar una mica sobre nosaltres. Sempre ens hem tirat molt el rotllo de ser ‘joves tristos’, que en part ha estat cert, però també ens molesta una mica. I ara ens ho agafem des de la ironia.
A.B: A mi ja em comença a provocar cringe si és tan trist.
 
El disc el presenteu el 2 d’abril a la sala barcelonina La Nau, al costat del Grup de Ties. Com plantegeu el directe?
A.B: Nosaltres sempre hem volgut tenir aquesta essència orgànica i de directe pur, sense claqueta, però “Esport” ha estat un repte, perquè depèn de tota la base electrònica que, si no es punxa, no sona bé. Al final, hem acabat trobant un entremig.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Roko Banana (@rokobanana)

L’any que ve farà 10 anys que va néixer Roko Banana. Plantegeu alguna celebració? Com viviu estar a punt de complir una dècada?
M.D: Farem un bolo de 10 anys i després ho deixarem... Un bolo que duri 10 anys, dic! [RIU] La veritat és que complir aquesta dècada ho visc des de certa frustració, perquè sempre imaginava que arribaríem a més gent. Però alhora, estic molt content de celebrar 10 anys com a grup, perquè són 10 anys fent música amb els meus amics.
E.R: Sí, per una part em sembla molt meritori haver arribat fins aquí, perquè al llarg de 10 anys es passa per molts processos i moments diferents i complicats... I que encara estiguem vius crec que té molt de mèrit i em fa molt feliç. Sobre el que comentava en Maki, crec que ara estic en un moment d’acceptar que hem arribat fins a on hem arribat, però hi ha hagut moments de frustració i de no entendre per què no arribàvem a més gent o ens costava tocar a més llocs. És una cosa que fas amb molt d’amor i no acaba de funcionar... Tot i aquest posat madur i intel·lectual que portem, també ens afecten les dinàmiques de la indústria. A mi els meus companys de grup m’han hagut de parar perquè estava tota l’estona mirant els números de Spotify, com qui s’obsessiona amb els m’agrada o les visualitzacions a Instagram o TikTok. Jo he caigut en això, perquè bàsicament està tot dissenyat perquè et passi. És un problema de base.
 
Paral·lelament, heu despenjat el vostre primer disc, ‘Madness & Coffee’ (autoeditat, 2018), de la majoria de plataformes digitals, però n’heu recuperat dues cançons, que heu traduït de l’anglès al català al doble senzill “Ahir a la nit / Adeu Ernest”. Per què?
M.D: Hem despenjat el disc perquè era un treball d’aprenentatge, com un esbós que fa un pintor.
A.B: I li volíem fer una mena de funeral. Una de les idees era fer un únic últim concert només d’aquest primer disc. Però no es va acabar fent, així que en vam agafar aquestes dues cançons, les vam traduir i els vam donar una volta.
E.R: Ens va semblar un exercici de nostàlgia divertit.