El manlleuenc Guillem Roma és un artista singular, que no es conforma amb bastir un nou àlbum cada cert temps sinó que sempre busca elements definitoris propis. Aquest any ha presentat Ritual d’expropiació (U98 Music, 2026), un recull de deu cançons –en català i en castellà– en què proposa un cerimonial per fer front a la voracitat de la vida actual. Roma assegura que ha fet el seu disc més polític i social a resposta per intentar canviar una societat dominada per la injustícia del sistema capitalista.



A les cançons de 'Ritual d’expropiació' parles d’expropiar-se a un mateix. Què significa?
Hi ha dues coses importants. La primera és el concepte ‘expropiar’, una idea políticament marxista que vol dir treure la propietat a qui n’hi sobra. Vivim en un món tan desigual que sentia la necessitat d’explicitar que en aquest disc hi ha un contingut més manifest i radical. Sempre he fet crítica social en la meva música, però en aquest cas ho volia palesar ja des del títol. Tenia la necessitat de posar el tema sobre la taula i reivindicar que cal canviar el sistema.

Què és el que no t’agrada del sistema?
No pot ser que hi hagi gent que tingui grans fortunes, com Elon Musk, i que tots estiguem fent cançonetes com si no passés res. No m’agrada que el món funcioni d’aquesta manera, i per compartir la reflexió i despertar petites consciència o desencadenar petites accions he decidit cantar-ho. La meva idea d’expropiar parteix de la voluntat de remoure en el sentit més polític.

I quin és l’altre aspecte que t’ha inspirat aquest disc?
El vessant filosòfic. Al final, ‘expropiar’ etimològicament vol dir ‘sortir d’allò propi’ i això enllaça amb un pensament amb què sempre he conviscut, que és la filosofia taoista. És la mística de sortir del jo, de desprendre’s, de desfer els límits que ens encotillen i que ens defineixen. Estem acostumats a dir ‘jo soc d’aquesta manera i tu, d’aquesta altra’, i molts problemes de la societat venen d’haver engrandit molt el món del propi. Veiem l’altre com una cosa diferent.


Aquesta idea va relacionada amb el model de societat?
Sí, perquè les ànsies imperialistes del món capitalista sempre són apropiar-se de terres i recursos. Per tant, sortir d’allò propi és la millor solució, perquè llavors ens podem trobar amb el que és de tots i fusionar-nos amb el tot. Cal rebaixar l’ego de les xarxes socials, on tothom està constantment parlant de si mateix. Té un punt filosòfic i místic, però crec que poèticament és molt potent.

I com es practica aquest ritual?
Fer un ritual vol dir prendre’s un temps, una forma de sacralitzar la quotidianitat accelerada en què vivim i baixar dues marxes per sentir la vida. I, així, fer possible l’expropiació. Quan faig un ritual, sempre descobreixo elements que han format part de la meva música. L’amor lliure és el principal element expropiador, perquè quan t’enamores el primer que fas és perdre’t a tu i llançar-te a l’altre.

L’amor és expropiador?
Sí, perquè no pot ser possessiu. Igual que la cultura o l’art no pot ser que estiguin supeditats a les lleis de mercat. En aquest disc hi ha una primera part de crítica i d’anàlisi del món que ens envolta, segueix parlant de desig i acaba amb el ritual, per tal de superar aquesta etapa i poder sentir la vida més intensament.


En aquest disc també hi ha una evolució sonora que s’aprecia en les bases electròniques. Què t’ha dut a fer aquest canvi?
És el resultat d’un procés. O, com a mínim, ho sento com un procés natural, perquè ja fa temps que m’agrada jugar. Mai no he estat d’un estil sonor molt concret i sempre he intentat ser eclèctic i provar moltes coses... Com a oient gaudeixo molt de la música electrònica, i m’agrada anar a ballar. És un gènere que sempre m’ha atret molt, però mai no l’havia incorporat del tot a la meva música. Encara que molt poca gent ho sap, fa uns anys vaig fer un projecte en paraŀlel que es deia Connectome, basat en la música electrònica.

La música electrònica t’ha permès expressar un altre vessant artístic des del punt de vista creatiu?
Sí, he utilitzat l’electrònica per sortir de la meva zona de confort, sobretot en l’aspecte creatiu. Ja he publicat set discos, tenia certa por de repetir-me, i no volia que em passés. Volia trobar altres camins i he buscat l’excusa a través de l’arc dramàtic del ritual. Tot plegat m’ha portat a retratar una certa sensació d’angoixa, d’un món que va ràpid i a tota velocitat. I també he intentat donar-li un aire més fosc, un concepte que no havia tingut mai la meva música, que és molt lluminosa. A través de l’electrònica he arribat a llocs on segurament m’hauria costat molt fer-ho d’una altra manera.
 

UNA LLUITA UTÒPICA

La resposta al context mundial actual ha estat presentar el teu disc més polític i social?
Sí, evidentment. He escrit totes aquestes noves cançons en un moment en què han passat dos anys de genocidi a Gaza, a Palestina, amb Donald Trump al poder als Estats Units, amb les desigualtats creixents arreu del món i amb una crisi que afecta a tots... I, fruit de la meva consciència social, és inevitable que tots aquests conflictes traspuïn a les cançons. No sé fer-ho d’una altra manera, perquè són els temes que em preocupen.

Posicionar-se és un dels teus deures com a artista?
Cadascú que faci el que vulgui. La música té moltes funcions i una és passar-s’ho bé sense pensar en res, però jo sento la responsabilitat d’explicar el que passa, de posicionar-me tal com veig el món i, almenys, de plantejar com intentar sobreviure’l. Són qüestions sobre les quals reflexiono de manera interna. Sento que hi ha solucions que em funcionen i vull compartir-les amb la gent. Tot plegat, no neix ni de la voluntat d’alliçonar a ningú ni tampoc de la necessitat de ser un referent polític, sinó que la meva idea és compartir el que crec que ens pot millorar com a societat.


I el teu ritual no és també un postureig, com irònicament denunciaves al teu disc anterior, Postureo real (U98 Music, 2023)?
Sí, és un postureig, perquè ho converteixo en una postura artística, però benvingut sigui. Podria ser mentida però hi crec, ja que neix de la meva necessitat. És una aposta a favor de l’esperança per provar si aquest ritual d’expropiació funciona realment. I he de confessar que, com a mínim en els primers concerts, tots els feedbacks han estat molt positius. Els comentaris de molta gent del públic em demostren que tothom està molt content. Era una cosa que ja em passava, però volia posar-hi un nom. Hi ha gent que m’ha dit que el ritual que proposo, funciona. Ara, no sé si dues hores després del concert els segueix funcionant...

És una lluita utòpica?
Totalment! Però almenys tinc la sensació que tots plegats posem un granet de sorra amb l’esperança que algun dia sigui una bola de neu. Ho faig amb aquesta intenció i ja es veurà si funciona. Com a mínim poso el tema sobre la taula i expresso tot allò que sento des de l’escenari. Amb tota aquesta proposta m’ho passo molt bé, perquè fer un disc és un procés distret, i a més estic convençut que surto de cada concert havent provocat una certa reflexió.

En directe, la teva posada a escena també és radicalment diferent amb una performance amb ballarins. Què vols transmetre?
En realitat, la presència dels ballarins i la música electrònica són els dos motors artístics que van motivar el disc. És un treball molt pensat en la posada a escena, sobretot per la idea de buscar camins diferents en el procés creatiu. Com deia abans, tinc por de repetir-me però tinc ganes de seguir jugant i, per tant, cal trobar la motivació. Ja porto tretze anys de bolos amb la guitarra i els músics, i sentia que ja era el moment de fer un disc diferent i, sobretot, en directe.


T’has cansat del teu paper com a cantautor?
No m’he cansat de tocar amb la guitarra fent de cantautor comú, sinó que vull explorar altres llenguatges que em donin alegria. I amb aquesta performance he trobat una motivació que em fa iŀlusió a cada bolo. La dansa i la poesia són elements que sempre he tingut a prop, perquè en els videoclips hi he jugat molt i formen part del meu univers creatiu. I ara els he portat a escena. És veritat que són elements que en altres gèneres com el pop mainstream o la música urbana ja són habituals, però en el món de la cançó no ho són tant. El següent repte va ser pensar quina textura havien de tenir, perquè no volia dues ballarines fent perreo. I penso que hem sabut trobar l’equilibri.

Quan parles de poesia en directe, a què et refereixes?
La música ja és poesia. Però, a més, he plantejat una aura teatral en directe, per sortir de la rutina de cançó-aplaudiments-cançó-aplaudiments, amb la idea de crear una història amb continuïtat que transporti els espectadors a un univers. I això ho aconsegueixo amb el text dit o recitat, que provoca unes sensacions diferents de quan escoltem algú parlant o cantant de manera normal. Durant l’espectacle dic petits textos amb cites d’autors de filòsofs com Ivan Illich o de poetes com Vicent Andrés Estellés. De moment els recito jo mateix, però tinc ganes que en algun moment ho pugui fer algun músic que m’acompany, perquè farà que s’expandeixi molt més.