La regeneració del panorama valencià s’ha impregnat de les noves tendències, i un bon exemple n’és el raper Josep Quinto, nascut a Pego i més conegut com a Quinto. Amb un trap’n’rap allunyat del mainstream i unes lletres vinculades a la identitat de classe, emergeix amb el seu primer àlbum, Demà canvie de vida (Primavera d’Hivern, 2026), que difumina totes les fronteres estilístiques.



El teu primer disc, 'DCDV', representa la irrupció a l’escena amb un àlbum molt consistent. Va ser premeditat?
La veritat és que d’entrada no m’havia plantejat gravar un àlbum d’aquesta durada. Tot va anar sorgint en el procés de construcció de les cançons. I, al final, he aconseguit una narrativa molt forta, amb un títol que critica el rotllo individualista de la societat i, alhora, denuncia un país que culturalment encara està de cap per avall.

Musicalment, el disc destaca per l’estil trap’n’rap amb una base tranquil·la, que permet dotar de protagonisme el 'beat'. De quina manera definiries el teu ADN melòdic?
El meu ADN musical és una mescla fruit de la meva personalitat boja i autèntica. No soc una persona que escolte massa pop, ni tampoc la mal denominada música en valencià. Vinc de la música de banda i d’una passió molt gran per l’escriptura. Les ganes d’escriure, de fet, m’han obligat a rapejar perquè vull contar moltes coses. I, per tant, intento mesclar la lletra amb les melodies.


Quina és la teva manera de combinar les rimes amb els ritmes?
Depèn del context, però sobretot utilitze una narrativa melòdica. Al tema “1delsnostres”, per exemple, comence rapejant una estrofa, després faig un pont de caràcter indie i, finalment, una tornada que podria ser trap. Penso que, si la cançó funciona, és igual que siga amb guitarres, base o banda, i tots els estils són possibles.

Si no escoltes habitualment ni pop, ni música en valencià, quines són les teues influències?
Les meues grans influències són argentines, i de l’Amèrica Llatina en general. Al panorama actual la gent intenta imitar la música anglosaxona, perquè sempre acaba sent una referència a l’Estat espanyol. En el meu cas, trobe que ser d’un poble amb tantes coses a dir i amb tanta autenticitat fa que em veja reflectit en els rapers argentins Wos o Milo J. Tot i això, també considero una influència rapers nord-americans com Post Malone o Mac Miller, però sempre intente allunyar-me del mainstream. Amb aquests artistes tinc en comú que han començat rapejant i posteriorment s’han descobert musicalment. És el mateix que intente fer jo, perquè seria impossible fer un primer disc amb dotze boom-baps.


En aquest viatge per descobrir-te musicalment també has fet incursions en el tecno, com al tema “Demà canvie de vida”.
En aquesta cançó hi volia clavar energia, perquè el missatge és superpotent i buscava el contrast amb la lletra, que no és especialment alegre. Hi hem posat música tecno perquè la gent la pugui ballar. De fet, al disc hi ha diverses cançons que atresoren la mateixa potència.

El primer tall, “Acciòmo” està farcit de contrastos. Arrenca amb reminiscències de la Internacional Comunista i acaba amb una melodia sintètica drum’n’bass al més pur Skrillex.
A “Acciòmo” em feia gràcia jugar amb aquesta paraula, perquè és com pronunciem al meu poble de Pego el terme ‘Ecce Homo’. També m’abellia molt començar amb una intro de la Internacional Comunista, perquè crec que sona impactant i, a més, lliga perfectament amb una cançó que parla molt de classe social i d’una identitat lligada al poble. De fet, hi ha una frase que sintetitza el disc: ‘M’auela em posa un ciri a l’Ecce Homo perquè no caiga, però jo no crec en aquestes coses. Me la crec a ella’.


I, com a contrapunt, també hi ha espai per a la balada “Llum”.
“Llum” és un tema extra que narra una història molt emotiva i personal. En la meua família, ma mare i la meua àvia són cegues. Jo vaig tenir la sort de néixer l’any 2000, quan ja hi havia els avenços mèdics necessaris per a curar les patologies que podien acabar provocant la meua ceguera. La cançó parla d’estimar i de reivindicar que, si queda amor, guanyarem la guerra.

Tot i que no has tingut massa influència de la música en valencià, per al disc has fet la versió d’un clàssic dels mítics Obrint Pas, “Benvinguts al paradís”. Per què?
Vol ser un homenatge a Obrint Pas, però clavant-li el títol en anglès i mal escrit, “Uelcome to Paradise”. És una manera de parlar de la identitat del país i d’una indústria musical que no està tan bé com alguna gent pregona. Hi pot haver tres mil persones quan toca un grup gran, però per al xicotet només n’hi queden 150. M’encanta escriure sobre l’amor, com faig a “Caiguda lliure”, i no faig música de denúncia politicosocial, com Auxili o Los Chikos del Maíz. Ara bé, cal fer cançons sobre el que passa a la societat, perquè vivim el renaixement del feixisme i la mort de la cultura del nostre país.


No defineixes la teua música com un trap’n’rap polític, però la consciència social hi sona de manera permanent. Per exemple, a “1delsnostres” dius ‘guanyar-los als pijos’.
És inevitable que parli de la consciència social, perquè vinc d’una família de camp, de la realitat d’un poble de classe treballadora. Veig que actualment la gent es tapa la boca per referir-se a qüestions que haurien de ser molt normals. Parle del dret d’accés a un habitatge digne o de poder parlar la meua llengua pel carrer. Aquesta realitat fa que acabi escrivint històries des de la pura ràbia. Abans no volia mostrar-la, però ara crec que li anirà bé al país, perquè no veig molts artistes que solten ràbia al País Valencià.