L’Auditori de Girona està immers en la celebració dels 20 anys d’història, i un dels plats forts era el concert de Miguel Poveda. El cantaor badaloní va tornar a portar a escena el passat divendres un treball enregistrat també fa dues dècades: Desglaç (Discmedi / Taller de Músics, 2005). Va ser el primer cop que Poveda cantava en català, adaptant diversos poetes troncals de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Joan Margarit, Sebastià Alzamora, Joan Brossa, Enric Casasses… L’any passat, a més, va aprofitar la reedició del disc per sorprendre’ns amb una nova musicació: la d’un poema de Joana Raspall, “Si el món fos”, acompanyat de la Cobla Principal del Llobregat. A Desglaç, Poveda va aconseguir trencar les fronteres invisibles del flamenco amb la poesia, la cançó d’autor i el jazz, aconseguint un dels enregistraments més importants de la primera dècada d’aquest segle.

Per a la recuperació en directe de Desglaç, una estrena absoluta de l’Auditori de Girona, Poveda es va acompanyar de dos còmplices habituals: el guitarrista Jesús Guerrero i el percussionista Paquito González, a més de la direcció del pianista Joan Albert Amargós i les col·laboracions puntuals de la Cobla Ciutat de Girona i el Cor Geriona, dues agrupacions vinculades a la ciutat.
 
Amb una sala plena de gom a gom i absolutament entregada des de la primera nota al carisma i a la veu de Poveda, el concert va començar precisament amb “Si el món fos”, amb la Cobla Ciutat de Girona conduïda per Joan Albert Amargós. Una mena de propina avançada amb la qual va introduir “No et veuré més”, una musicació de Joan Margarit escrita per Juan Gómez ‘Chicuelo’. Els versos de Gabriel Ferrater a “Posseït” vam ressonar amb el concurs del Cor Geriona; així com el poema de Sebastià Alzamora, “Jo, l’invertit de cos i d’ànima”, tota una lliçó magistral de projecció de la veu.

Durant el tram central del concert, Poveda va cantar amb l’única companyia del piano d’Amargós un quadríptic poètic format per “A mos bescantadors” (Verdaguer), “Ara” (Josep Piera), “Cançó del bes sense port” (Maria Mercè Marçal) i l’esfereïdora “Final!”, un text escrit per Joan Brossa que celebra la mort del dictador Francisco Franco. Una cançó que el cantaor va utilitzar per condemnar les dictadures, la política de Donald Trump “que està fent un genocidi” i a tota la gent que usa la violència per controlar el món. I va citar Rocío Jurado, qui afirmava que “els grans mandataris del món haurien d’examinar-se en l’assignatura de l’amor”. Poveda va interrompre la cançó poc després de l’inici tot justificant que “sé que puc fer-la millor”, per recomençar-la i crear, sens dubte, un dels moments àlgids de la vetllada.

Després d’un interludi instrumental a càrrec del precís guitarrista Jesús Guerrero, Poveda es va endinsar en les seves arrels flamenques amb “¡Ay! - Caña”, on la veu del cantant va reivindicar Federico García Lorca a través d’un dels fragments del poemari El cante jondo. Seguint el camí lorquià, va homenatjar el poeta andalús tot cantant alguna de les peces que va escriure o recuperar del folklore tradicional, i que van esdevenir populars en veu de Pastora Pavón ‘La Niña de los Peines’, entre elles, “Los cuatro muleros”, “Anda jaleo” o “Yo no creía en mi madre”.

I per acabar el concert, altra vegada amb el Cor Geriona, Poveda va recordar el gironí Narcís Comadira en una excepcional interpretació del poema “Boca seca”. El públic, rendit, li ho va reconèixer dempeus, en una llarga ovació.
 
Poveda va reconèixer que el repte de Desglaç li va suposar un abans i un després en la seva carrera. El fet de cantar els versos de poetes catalans en una llengua que no és la pròpia li va suposar trobar una nova manera d’expressar-se. Agraït, el cantaor va fer constar l’empenta que li va donar Lluís Cabrera, el director del Taller de Músics. Va ser ell qui el va empènyer a cantar en català, opció avalada pel gran Enrique Morente quan li va dir, en una trobada a Granada: “Si jo fos gallec, ja hauria cantat en gallec! És clar que has de cantar en català si ets català!”.

En els bisos, el badaloní va improvisar un fandango dedicat a la seva mare, a petició del públic, i va acomiadar-se amb una imponent versió d’“El cant dels ocells”, que ja havia enregistrat a Cante i orquestra (Taller de Músics, 2009), al costat de Chicuelo i Joan Albert Amargós. Senzillament exemplar.