El músic de Sant Feliu de Llobregat Joan Dausà presenta el seu setè disc, Immortals (PromoArts Music, 2026), en què llueixen les veus d’Antonio Orozco, Anaïs Vila i, de moment només en l’edició física, Mama Dousha. Són nou cançons d’un disc que celebra una vida més conscient i que aprofundeix en la mort, i per al qual planteja la gira amb una gran ambició tècnica. Dausà no deixa mai res a la improvisació, tot està ben pensat i té la gràcia que la feina es converteix en una festa compartida. Així ha fet créixer una comunitat de seguidors que gaudeix de valent dels seus espectacles.



El disc 'Immortals' comença amb “Per una cançó”, on cantes ‘Avui la vida és millor, que calli la resta del món’... La teva vida és com a les cançons?
Una cançó, com la vida mateixa, pot provocar moltes coses, i quan la idea és que s’aturi el món pot ser molt especial. Quan una cançó capta l’atenció de la gent, vol dir que té mèrit. És com qui fa un discurs en públic; si ho fa bé, la gent connecta. Per tant, és un repte que les cançons tinguin un espai compartit, fa que pugui conèixer algú que també ha tingut la mateixa sensació amb aquella cançó i, d’aquesta manera, es pot produir una connexió molt especial o, com a mínim, un lloc de trobada.

Has cuidat especialment l’atmosfera i el so amb els productors Santos & Fluren, com al final, que es va sentint ‘una cançó’ a cada auricular. El primer tema és una declaració de principis?
Sí, té un punt d’antiga etapa, en el sentit que és una cançó molt dausaniana que explica una història. D’alguna manera hi ha amagat el joc que vaig fer als darrers concerts, en què dues persones que no es coneixien de res acabaven fent-se un petó. És ideal per a una cançó que obre el disc, perquè explica que venim d’un lloc en què les cançons ens han unit i llavors arriba la festa. És com una introducció, perquè el xou ben bé comença amb “Welcome to My Party”. I pel que fa al detall del so dual, a mi em recorda el mantra ‘I’ll be watching you’ de la cançó “Every Breath You Take” de The Police. A partir d’aquest mantra, comencem a escoltar el disc.

“Welcome to My Party” comença amb ‘no saps com t’he trobat a faltar’ directe al públic. És un disc fet pensant en la gent?
Sí, realment tot el disc l’he compost tenint present l’imaginari dels darrers concerts al Palau Sant Jordi [gener del 2024] i a Vista Alegre [octubre del 2024]. Quan escrivia les noves cançons recordava aquells moments tan bèsties que vaig viure a Barcelona i Madrid. Les cançons ja les visualitzava compartides amb el públic amb el mateix nivell, la mateixa èpica i la sensació de comunitat.


I com se’t va ocórrer posar-hi una 'haka', la dansa tribal del poble maori de Nova Zelanda?
Tenia ganes de sumar-hi noves energies i un dia vaig veure el vídeo de la haka dels jugadors de rugbi de Nova Zelanda, All Blacks, que la utilitzen com un ritual per reivindicar-se com a poble. Així que, d’alguna manera, vaig pensar que havia de traslladar tota aquella energia al disc.

A més, com a la major part del teu repertori, la lletra travessa emocions com la culpa i la pena a base de força i energia...
M’agrada imaginar que som capaços de trencar amb el passat, perquè de vegades la culpa no és nostra. Si ens accionem des del nostre jo, des de la sinceritat i el cor, a la vida hi ha conseqüències externes que ens fan patir. En el meu cas, pateixo molt, i vull deixar de patir. Intento fer bé les coses i si m’equivoco no passa res, perquè ho faig amb bona intenció. Per tant, vull disculpar-me per haver dit massa tard les coses que ens passen a la vida, d’haver trigat massa a acceptar-ho i d’arrossegar-ho en forma de pena. En aquesta cançó desitjo cercar conjuntament una energia nova, lluminosa i positiva.

A la cançó que titula el disc, “Immortals”, hi canta en català l’hospitalenc Antonio Orozco. També va ser al 'Disc de la Marató' amb “Et juro que no hi ha un segon que no pensi en tu”, dedicada a la seva filla Antonella. Com us vau trobar i què t’inspira d’ell?
Ens vam conèixer a través d’un amic comú que té un concessionari de cotxes amb qui fem tractes perquè ens cedeixi vehicles. Des del principi amb l’Antonio hi va haver una connexió especial, perquè és una persona molt honesta, sincera i propera. Hem cantat junts alguna vegada i sempre dèiem que havíem de gravar alguna cançó plegats. I al final vam veure que aquest disc potser era el moment indicat. Ell va proposar que fos en català, i a mi em va semblar bé.


Quin va ser el procés per triar i gravar la cançó?
Quan la vaig tenir feta vaig pensar que amb ell podia quedar molt bonica. L’hi vaig enviar i de seguida se’n va enamorar. A més, vam trobar un bon repartiment de veus, que no va ser fàcil, perquè al cap i a la fi som d’estils molt diferents. Tinc la sensació que ha quedat molt bé, molt harmònica i amb molta coherència. Ajuntar dues veus de vegades és perillós, perquè no saps quin pot ser el resultat... El repte era plasmar el que teníem al cap, perquè després la intenció pot canviar. I vam anar provant i jugant molt, però estic molt content del resultat, perquè és una persona que admiro i que té un talent i una veu privilegiades. I, a més, canta des d’un lloc molt sincer. A mi també em passa, o almenys intento que sigui així...

“Els temps tornen a canviar” és una clara aclucada d’ull a “The Times They Are a-Changin’” de Bob Dylan. Hi has tornat pel mateix que La Ludwig Band, que diuen que el seu anhel és formar part del cançoner com “Escolta-ho en el vent”?
Bob Dylan sempre m’ha agradat molt, tot i que el seu estil sempre m’ha caigut una mica lluny. La tonada d’“Els temps tornen a canviar” és un joc estilístic i no tant que hagi volgut explorar o incorporar el terreny de Dylan al meu repertori. Tot i això, fa temps ja havia fet alguna cançó més folk, com “Els reis del món” o “No pots tancar-nos a tots”, que vaig enregistrar amb la guitarra i l’harmònica, i que em recorda sobretot l’època en què era adolescent i anava a l’esplai amb els meus amics.


Si quan anaves a l’espai ja cantaves Dylan, quines altres cançons et traslladen a aquella època?
M’aprenia totes les cançons que m’ensenyaven els monitors i les tocava a la gent. Per tant, és evident que el clàssic de Dylan “Escolta-ho en el vent” si no l’he cantat dues-centes vegades no l’he cantat cap. De fet, penso que és la meva preferida, no perquè sigui la millor, sinó perquè és la que més em i ens va acompanyar.


 

LA REVOLUCIÓ ESPIRITUAL

En què et vas inspirar per a aquesta cançó tan dylaniana?
La inspiració em va venir després d’haver vist la pel·lícula biopic que va dirigir James Mangold, A Complet Unknown (2024), amb l’actor Timothée Chalamet. L’endemà d’haver-la vist em vaig llevar pensant que volia fer una cançó que parlés d’aquell moment històric. Em va emocionar enyorar que als anys seixanta semblava que des d’una cançó, un moviment o un festival es podien canviar les coses. Em vaig imaginar que teníem la sort que els temps tornaven a canviar –que no està passant–, i que hi havia una revolució social. Però un dia, xerrant amb Alguer Miquel (Txarango), em va dir que la cançó era molt bonica però que tot això no estava passant...

I tu també ets tan pessimista?
És veritat, els temps no estan tornant a canviar, de fet el món cada vegada està pitjor. Per això vaig acabar refent la lletra. La versió final ja no parla del més previsible, una revolució que faci caure un dictador, sinó sobre la necessitat d’un canvi de consciència per dir que quan tot acabi jutjaran despullat l’emperador.

Com ha de ser aquest canvi de consciència que desitges?
Crec que hi ha d’haver un més enllà, que no tot s’acaba en el món que veiem. M’agradaria pensar que els temps tornaran a canviar, no amb una revolució física, sinó amb la revolució espiritual i de consciències, que ens permetrà entendre la vida des d’un altre lloc. És una idea que enllaça amb la filosofia de la cançó de l’estiu del 2019, “Una altra manera de viure”, però aquesta vegada escrita des de la profunditat de l’ànima.


Després d’una cançó de perdó, “De cor i de genolls”, passes a “Ho podríem intentar” a piano i veu, oberta perquè cadascú pensi en la seva faceta personal de superació. Com afrontes la idea d’una segona oportunitat en una relació?
Quan escrivia aquesta cançó, hi veia el tsunami de la pel·lícula Lo impossible (2012), dirigida per Juan Antonio Bayona, amb el tsunami que va arrasar el sud-est asiàtic el 2004. Em va venir la imatge d’una onada que s’ho emporta tot, però amb la frase ‘Amor, què et sembla? Ho podríem intentar’ vaig adonar-me que la destrossa també existeix en el territori de la parella i que pot agafar una profunditat molt bèstia. La veritat és que, al fer-me gran, m’he adonat que compartir la vida amb algú té moments de tot, des de molt amorosos i brillants fins a altres de molt difícils i dolorosos. I aquests altres també val la pena identificar-los, mirar-nos als ulls i, veient que estem en un moment així, plantejar-nos si podem sortir d’allà.

També cantes a l’‘angoixa que no ens deixa moure’. T’has arribat a sentir com ‘el vidre que crema’?
És un bany de realisme per acceptar que no tot són flors i violes, que hi ha moments en què hem d’acceptar que l’angoixa existeix i observar-la als ulls. El vidre que apunta al ventre és la mort del vincle de la parella, i tota la merda que se’n deriva. A vegades sembla més fàcil viure sol tota la vida, oi? Tot i això, la veritat és que llavors no ens confrontem amb nosaltres mateixos, perquè no tenim qui ens faci de mirall. La parella és com un mirall que ens permet créixer més, també en la dificultat.


En canvi, “Una cançó feliç” és festivalera i corejable pel públic. Tens ganes de festivals?
Sí, tal com deia abans, és un disc pensat per als directes, gens conceptual. L’he fet com qui escriu una obra de teatre amb diferents escenes i cadascuna amb un color que aporta energia i emoció. En els concerts, cada cançó aportarà un color diferent. És un àlbum de cançons, i aquesta va néixer per reivindicar una celebració impecable. Igual que “Els temps tornen a canviar”, és un mantra que si el cantes és més fàcil que es faci realitat. I també és una cançó que tant de bo generi energia positiva a la gent que vingui als concerts.

Per acabar, “Seria bonic” a duet amb Anaïs Vila recorda el tarannà de les cançons de Víctor Manuel i de Joan Manuel Serrat. Parla de la mort amb ulls menys dramàtics, com qui va a fer un petit encàrrec o com les músiques mexicanes del final?
Crec que s’hauria de parlar molt més de la mort, perquè quan vingui no sigui el cop de puny al ventre que ens fa connectar amb els que estimem. És una mica com el dia de Nadal; ens hauríem d’estimar més cada dia. Hauríem d’entendre que potser avui ens morirem i que cal deixar les coses ordenades, també en el vessant emocional. Amb el títol de “Seria bonic” intento parlar de la mort des d’un lloc condicional o possibilista.


És com el teu conte 'I si aquí no acaba tot? La vida més enllà de la vida' (Serres / Penguin House, 2024), il·lustrat per Gisel Fust?
Sí, també hi parlo de la mort des de la possibilitat, perquè sento que a la vida hi som de pas. Som una ànima en creixement i aprenentatge i, per tant, quan arriba la mort és la celebració del final d’una etapa compartida. M’agrada la idea de la mort com una celebració. Moltes altres cultures ho tenen claríssim, i per això al final de la cançó reivindico una de les més celebratives, que és la mexicana.