Després de recórrer la Llum (autoeditat, 2024) i les Ombres (Blau Atzavara, 2025), el trio Celobert prepara ara una trilogia discogràfica. La primera referència n’és Xamfrà (Blau Atzavara, 2026), a la qual seguiran dos nous EPs al llarg d’aquest any amb què acabaran de bastir aquest edifici barceloní: Entresol i Àtic.



Ara publiqueu el nou EP ‘Xamfrà’. Comencem parlant del perquè d’aquest títol: és un joc amb el mateix concepte d’un espai físic ‘veïnal’ com és un celobert, o amaga alguna altra idea darrere? 
Martí Vila: Ens agrada jugar amb diferents capes de complexitat i que cada peça tingui una raó de ser. En aquest sentit, el nom de l’EP té a veure amb el nou univers narratiu que construirem durant tot aquest any i el paper que hi juga aquest primer capítol. El mateix nom de Xamfrà ens trasllada a un element molt característic de l’urbanisme de Barcelona, transportant-nos als carrers d’una ciutat que utilitzarem com a teló de fons per explicar les històries que s’entrecreuaran en aquest nou univers. En segon lloc, és un espai pensat per ser un punt de trobada i un refugi on es creuen camins. I, finalment, és la porta d’entrada a les vides que s’entrecreuen dins d’una comunitat de veïnes i veïns. Aquest darrer punt és el fil conductor que ens permet entendre què estem fent: ‘Xamfrà’ és el primer capítol on expliquem les primeres històries entrecreuades dins d’aquest edifici que construirem durant tot el 2026.
 
Aquest és el primer EP de tres que teniu plantejat treure: quin és el recorregut que ens depara aquesta trilogia? 
Miquel Freixas: Volem que cada llançament sigui com anar bastint un edifici, una comunitat de veïns. El propers capítols s’anomenaran Entresol i Àtic, que també referencien lloc concrets i completen aquest bloc de pisos. La idea seria que l’àlbum complet, que agruparà aquesta trilogia, sortís a principis de l’any vinent. Ens agrada pensar que aquest bloc que hem imaginat podria ser qualsevol bloc de pisos de Barcelona, i utilitzem aquesta nostra ciutat com un teló de fons en què les reivindicacions i problemàtiques actuals dels qui hi vivim van apareixent i articulant un discurs no només narratiu sinó també polític que pot no ser evident en la lectura superficial.
 



Fa la sensació que al llarg d’aquests treballs, des de l’inicial ‘Llum’, heu anat depurant el vostre so. Ho sentiu així? 
M.V: Ho sentim així i ha sigut fruit d’una recerca activa. Després de l’estiu del 2025 vam sentir que ja havíem fet un cicle complet dins el nostre projecte. Un cicle que va començar el 2023 amb unes primeres composicions i unes pinzellades de com volíem que fos el primer univers narratiu del grup i que hem pogut madurar després d’haver passat molt temps junts a l’estudi, fent més de 40 concerts per tot Catalunya, i tenint moltes converses entre nosaltres i amb persones meravelloses que volen que Celobert prosperi. Cada vegada que hi ha hagut alguna peça que no encaixava, hem intentat fer-nos preguntes, escoltar i explorar camins per anar-nos trobant. Des d’un punt de vista creatiu, sentim que hem superat l’eclecticisme de Llum i Ombres, i que hem trobat un estat d’equilibri on el procés entre compondre, gravar, produir i tocar en directe, és fluït i autèntic. Si aquesta depuració es nota als enregistraments, podem assegurar que hem fet el mateix salt qualitatiu respecte com sona Celobert en directe. Tot i que aquesta recerca mai s’acaba i tenim un desig compartit de voler fer les coses cada vegada millor, hem trobat un punt estilístic dolç on viure, com a mínim, durant un temps.

“Niu” potser és la més diferent de les tres cançons de l’EP, amb un contingut més polític, alhora que poètic, sobre la fugida de la casa pròpia des d’observar tots els detalls d’allò que queda enrere. Com neix la peça? 
Laia Camps: L’agost del 2025 vam estar uns quants dies a Tremp, a casa dels pares d'en Martí, fent un stage de composició. Alguns migdies sortia a prendre el sol i a mirar els ocells; el cel d'estiu cremava i estava ple d’orenetes que voleiaven. Vaig recordar que, de petita, el meu pare m’explicava que són aus migratòries que cada any deixen enrere el niu per fugir del fred; vaig pensar en com n'era de poètic, bonic i punyent alhora. Ràpidament, aquesta imatge ens va remetre també a la situació que s’està vivint a Ucraïna, a Palestina i a tants altres països immersos en guerres brutals; al genocidi que s’està perpetrant encara ara mateix a Gaza i a totes les persones que es veuen forçades a deixar les seves llars sense un destí clar. Com que de cruesa i horror ja en tenim les butxaques plenes, vam decidir fer una cançó reivindicativa des del vessant poètic i simbòlic de l'oreneta, que ha de marxar perquè la vida l’empeny a fer-ho. Així, dit i fet, en unes poques hores vam tenir enllestida la cançó —la qual, personalment, crec que és la millor que hem fet fins al moment—.


Hi heu inclòs un poema del palestí Marwan Makhoul —recitat per Ibrahim Beisani i Sílvia Bel—, i la col·laboració de Sergi Carbonell. Com va sorgir aquesta triple col·laboració? 
L.C: Ja feia un temps que coincidíem amb en Sergi i vèiem que hi havia sinergies i un enfocament de la vida i la música molt similars. Amb en Miquel i en Martí dèiem sovint que ens encantaria col·laborar-hi si sorgia l’ocasió. Quan vam tenir el tema enllestit, ho vam veure clar: la veu i la sensibilitat d'en Sergi encaixaven perfectament amb la cançó… i quina sort que acceptés posar-hi la veu, el piano i tota la bondat que desprèn. Un cop gravada, vam sentir que a l’interludi instrumental, abans del mantra final, hi feia falta un poema. Cercant autors palestins vam trobar aquests versos d’en Marwan Makhoul que semblaven fets a mida. L'Àngels Font, una estimada companya del meu poble molt involucrada en la lluita del poble palestí, em va facilitar el contacte de l’Ibrahim: un metge jubilat i refugiat palestí, amant de la poesia, que havia fet una xerrada a l’escola on ella treballa. Ell va estar disposat des del primer minut a participar-hi posant la veu en àrab. De la mateixa manera, en pensar en una rapsoda catalana, no vam dubtar a proposar-ho a l’actriu Sílvia Bel, qui també es va voler involucrar en el projecte de seguida. Estem infinitament agraïts d’haver pogut comptar de manera tan orgànica amb tota aquesta gent bonica que hi ha posat la veu i el cor, així com amb el guitarrista de la gravació, en Damià Aguado, a qui agraïm la paciència i el talent.
 
 “Bar de l’Eixample”, el primer senzill, és una història romàntica sobre set anys de relació compartida i una proposició de matrimoni final. S’explica des de la quotidianitat i amb una lírica més aviat narrativa, com feia Manel. De qui, de fet, en citeu la cançó “Pla quinquennal” (que també succeeix a un bar de l’eixample). Heu plantejat una altra perspectiva d’aquella història? 
M.F: En un inici no. Volíem fer una cançó que parlés de l’amor quotidià, de la constància del dia a dia, més enllà d’aquell arquetip romàntic i desenfrenadament passional. Mica en mica vam anar construint aquest relat cronològic, amb tot de referències temporals que ens van fer pensar precisament en “Pla quinquennal”. Escrivint el pont ens vam adonar que el desenllaç de la cançó també es tractava d’una proposició de matrimoni i ens va semblar que no podíem no aprofitar l’oportunitat per fer aquesta picada d’ullet. Ens agradava la idea d’evidenciar el paral·lelisme i que no fos simple casualitat. Als tres ens encanta Manel, ens sabem els dos primers àlbums de principi a fi, i els volíem fer aquest humil homenatge. Vam incloure aquest parell de referències, la menció del títol i el bar de l’eixample, que es va acabar convertint en el leitmotiv de la nostra peça. Crec que pot ser entesa com una perspectiva diferent d’aquella mateixa història —jo mateix fantasiejava amb això—, però alhora pot estar parlant d’una parella completament diferent: queda en mans de qui l’escolta decidir-ho.


A “Pretèrit plusquamperfet” parleu de la Roser i el Roger en tercera persona, sobre les dificultats —i precarietats— de la vida adulta. Però al final, passeu a una primera persona. És una manera de dir que tots som o hem estat una mica la Roser i el Roger, i fer evident un sentiment generacional? 
L.C: En efecte, és una manera de reivindicar que totes hem viscut situacions i sensacions similars a les que narrem en aquesta història. De fet, en un principi totes les tornades estaven escrites en primera persona, però vam decidir que crear aquest paral·lelisme entre una història aliena i la realitat -fent evident el canvi en la lletra- encara li donava més força. És una mica com un crit d’ajuda per totes aquelles càrregues que comporten entrar a la vida adulta, però que sovint no et sents prou digne de dir en veu alta. Com, d’un dia per l’altre, et toca gestionar coses per a les quals no estàs preparada i una part de tu només voldria tornar a casa els pares i oblidar-se de tot. Suposo que això és fer-se gran, però penso que tant ho podem sentir nosaltres com els nostres pares i avis; la vida no et prepara per viure-la, però com diu en Pau Vallvé, ‘la vida no es té, la vida es fa’.