Aquesta gira, que va començar el passat mes de març a Lió, i ja ha passat per París, Zurich, Milà —tot i que un mal de panxa va impossibilitar que l’acabés—, Madrid aquesta setmana, per fi, ha sigut el torn de Barcelona. Dilluns Rosalia va tornar a casa, emocionada i entregada al públic, i aquesta nit els 18.000 espectadors que han acudit al Palau Sant Jordi l’han tornat a rebre amb els braços ben oberts. Entre ells, el President de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, que no s’ha volgut perdre el concert.
Des de primera hora ja es podien apreciar rastres blancs i celestes que pujaven cap al Palau Sant Jordi i esperaven impacients que passessin les hores per començar l’espectacle. L’estampa que s’apreciava davant de les portes del concert no podia ser més diferent del que es va veure durant el Motomami Tour. On abans hi havia xupes de cuir, ara hi ha vestits de monja. En lloc de vermells i negres, regnaven el blanc i el blau cel. S’hi ha pogut veure halos i vels als cabells. Però també aquells que ho mantenien més simple i decidien apostar per peces blanques i colors més pàl·lids per mantenir-se en la línia del concert. Tots ben uniformats seguint l’estètica de Lux. Perquè avui dia, els concerts porten codi de vestimenta i la gran majoria de gent es desviu per trobar alguna peça de roba que recordi a l’essència del disc, o fins i tot es fan outfits expressament pensats per aquest moment.
Com tot el que ha envoltat a Rosalia d’ençà que va anunciar ‘Lux’, l’arribada de la gira a Barcelona també ha estat marcada per la polèmica. Els fotoperiodistes han denunciat la impossibilitat de poder fer fotografies al concert. No s’admeten fotògrafs que no siguin els oficials. Això ha aixecat un gran enrenou, ja que aquesta mesura fins a la data només l’havien imposat artistes internacionals i, tal com relaten, suposa un trencament del dret a la informació i un problema per a aquells que els suposa la manera de viure. Per això, aquesta peça conté molt poques fotografies, i són les mateixes que utilitzen tots els altres mitjans.
Però totes aquestes polèmiques han quedat fora de les portes del Palau, que anava rebent a la gent amb una mescla de flamenc i música clàssica, molt diferent del que es va poder escoltar abans dels concerts del Motomami Tour i un preludi de què es viuria a l’escenari aquella nit. Una barreja entre fe i art. Una adoració genuïna i sincera del públic a la figura de la cantant, com si es tractés d’una Deessa. I també davant d’una mostra d’art total: música i dansa, sí, però també pintura i escultura. Un conjunt liderat per la veu harmoniosa de Rosalia, que no ha decaigut en tota la vetllada, i per, ara sí, una orquestra en viu, un detall que s’havia criticat molt de la passada gira.
Perquè, com s’ha remarcat des del principi, aquesta gira té poc a veure amb el que havia fet la cantant anteriorment, i també amb el que s’ha pogut veure d’altres artistes de la seva talla. L’escenari està reconvertit en el d’un teatre, en forma de semicercle i fet de fusta, amb una pantalla a dalt que va escrivint les traduccions de les cançons a l’idioma del lloc on es troba —en aquest cas, al català, tot i que s’ha de dir que s’ha pogut apreciar alguna falta d’ortografia—. I, enmig de la pista, dos passadissos col·locats formant una creu religiosa i deixant l'orquestra, una altra novetat del Lux Tour, al bell mig.
Durant les dues hores i escaig de concert, dividides en quatre actes, ha repassat gairebé totes les cançons de Lux, i ho ha fet pràcticament en el mateix ordre en què apareixen al disc—hi ha algun lleuger reajustament entre el segon i el tercer acte—. Només interrompudes per Motomami (Sony Music, 2022), una mica com si volgués demostrar l’evolució entre els dos, i un lleuger reflex de Los Angeles (Universal Music, 2017), amb “El redentor”. Però res de El mal querer (Sony Music, 2018), i això s’ha trobat a faltar, la veritat. Alguna de les cançons del disc que la va catapultar podia haver trobat el seu lloc entre el setlist del Lux Tour.
El detall especial del concert, però, ha sigut el també polèmic confessionari, del qual tant s’ha especulat i en què avui ha intervingut guitarricadelafuente. Aquest moment és el que s’ha inventat Rosalia per donar al seu públic quelcom únic per recordar. Igual que avui dia els grans artistes o grups internacionals canvien una cançó a cada concert per fer sentir al públic que viuen un moment únic i irrepetible, la de Sant Esteve Ses Rovires ha creat el confessionari.
Deixant de banda aquesta estètica religiosa —què, com a acotació personal, crec que aquest moment s’ha personificat com un confessionari eclesiàstic per congeniar amb tota l’estètica del disc i de la gira, però que realment podria haver sigut qualsevol altra cosa—, ella sap qui és el seu públic, sap el que volen els gays i les girls, i amb aquest confessionari s’adreça a ells. Per molt que els més crítics ho utilitzin com un mètode per criticar-la, per molt que diguin que és ultrareligiós, per molt que no ho entenguin, ella sap per què ho fa. I és divertit, clar que sí. Un break entre tota aquesta tensió emocional del concert. Per respirar, agafar forces pel tram final i, perquè no, riure una mica amb les històries tràgiques de les nostres celebritats preferides, que expliquen aquella història que ja li agradaria a la premsa del cor haver descobert abans.
RETROBAR-SE AMB LA FE
Ara bé, cap de les crítiques disfressades de comentaris va immutar mínimament a la gent que estava entrant al concert. Dins el Palau Sant Jordi entre les grades s’anaven tenyint de blanc amb el pas de les hores, i tots els ulls estaven ansiosos i emocionats per l’espectacle que sabien que estaven a punt de presenciar. Un xou que ha creat ella mateixa de la mà de la seva germana Pilar Vila ‘Pili’, amb la direcció escènica de Ferran Echegaray i Dennis Vanderbroeck. Amb una puntualitat gairebé anglesa, l’orquestra —a Barcelona han estat tocant una vintena de músics de la Heritage Orchestra— ha entrat a ritme de Jimmi Hendrix que dona pas a l’obertura del concert ja de la mà dels músics. I comença el primer acte, dedicat al Lux més introspectiu, més seriós, més religiós.Una capsa de música apareix a l’escenari, amb una Rosalia que n’emergeix com si es tractés d’una nina. Des de dins la caixa comença igual que ho fa Lux: amb “Sexo, violencia y llantas”. La segueixen “Reliquia”, que el públic crida eufòric —posant èmfasi a “Crecí y el descaro lo aprendí, por ahí por Barcelona”—; “Porcelana”, el moment en què els ballarins la treuen de la seva caixa i que exposa un recital de ballet digne d’admirar en una persona amateur —sobretot aquestes puntes que manté quasi tota la cançó—, i “Divinize”, que va evidenciar els problemes de so del Palau Sant Jordi. Aquesta cançó no només inclou aquest ball, sinó que al final també es fusiona amb una versió de “Thank You”, de Dido.
Aquest acte l’ha conclòs amb un petit parlament, exposant com “Jugar a casa és la millor sensació del món” i també ha aprofitat per explicar que la seva família, era al Palau aquesta nit veient el concert, la seva àvia Rosalia i també el seu pare i les seves cosines. “M’agradaria dedicar la següent cançó, “Mio cristo piange diamante” a la meva família, que està avui aquí, i a tots vosaltres que heu vingut” ha explicat just abans de començar el tema, que ha deixat els vocals més ben servits de la nit —deixant clar que tots els rumors de playback no eren res més que rumors—, i una sensació d’impacte entre el públic, que ha aplaudit fins a quatre vegades a la cantant al llarg del tema.
BAIXAR DEL CEL A LA TERRA
Després de projectar un divertit vídeo dels ballarins intentant cantar “Mio cristo piange diamante”, que buscava rebaixar una mica la tensió del moment i servir com a canvi d’acte, era l’hora del segon acte. Crec que no soc l'única que tenia dubtes de com encaixarien les eres anteriors de la cantant amb Lux, perquè ha fet un canvi radical per arribar-hi. I la veritat és que ho ha fet de la millor manera possible: amb una rave. Al final, el remix electrònic de “Berghain” —que ha gaudit d’una posada en escena que recordava a l’actuació als Brit Awards— ha servit a la cantant per presentar els primers temes de Motomami escollits per aquesta gira: “Saoko”, “La Fama” i “La Combi Versace”. Ara, però, amb una forma i una estètica completament diferent de la del Motomami tour, que ha deixat a tothom bocabadat. I és impactant de veure, perquè la mateixa persona que ha cantat “saoko papi saoko” estava al principi del concert exhibint uns vocals de l'hòstia i sent la persona més sensible del planeta.Aquest segon acte significa una cosa completament diferent de la primera. És com si aquella divinitat que ens havia meravellat al començament hagi baixat a un pla terrenal, que no vol dir que no hagi seguit sent divina, sinó que la sensació del concert ha canviat radicalment, denotant aquest nou acte. Una part que tanca amb “De madrugá”, una de les cançons que cantava durant el Motomami Tour i que va trobar el seu lloc entre les 15 peces de Lux.
UN ART QUE COBRA VIDA
El tercer acte l’ha obert l’única peça de Los Angeles del concert: “El redentor”, una cançó que ha cobrat vida en directe per primera vegada en aquesta gira. La segueix “Can’t take my eyes off You”, una versió de Frankie Valli, que interpreta emmarcada com si fos un quadre, una obra d’art i exposada davant d’uns fans escollits per pujar a l’escenari, o per entrar a la sala del museu que s’ha creat sobre l’escenari. Aquest tema que va donar pas al moment de la nit: el confessionari. Oposada a Rosalia ha pujat a l’escenari Guitarricadelafuente. Ha detallat, tot en català, la primera vegada que “va tastar un home”. Aquest moment, dona peu a una de les cançons més esperades: l’exitosa “La Perla”, el moment més cantat de la nit, segurament. “Per a totes les perles, que segurament n'hi ha més d’una aquí aquesta nit”, ha dedicat la cantant.Com s’ha comentat a l’inici, aquest concert busca ser una forma d’art total, incloent-hi també les arts plàstiques a l’equació. Al llarg del xou es poden apreciar diferents pintures i escultures dalt l’escenari, com si les estigués recreant, anant més enllà de cantar o ballar. És el cas de la Venus de Milo, que enquadra a “La Perla”, amb una coreografia firmada pel col·lectiu La Horde i el grec Dimitris Papaioannou, qui també s’ha encarregat de tot el concert. Aquest tercer acte ha conclòs amb la interpretació de “Sauvignon blanc”, sobre el piano de Llorenç Barceló, i “La Yugular”, que han tornat a portar l'emoció al concert, aquesta tensió palpable d’estar presenciant una obra d’art. I tota aquesta part artística també s’ha representat a l’entreacte, amb una Art Cam, un rollo Kiss Cam, però que ha anat mostrant una sèrie de quadres en pantalla i enfocant al públic perquè els recrees.
L’ASCENSIÓ FINAL
Abans d’acabar el concert, Rosalia encara ha tingut temps de fer un intermezzo, en què ha baixat de l’escenari i ha caminat entre el públic cantant “Dios es un stalker”, amb petites intervencions de fans, fins a arribar al mig de l’orquestra, des d’on ha interpretat “La rumba del perdón” —instant a la gent a cantar la tornada amb ella—. Allà també ha cantat “CUUUUuuuuuute” —que ha acabat barrejant amb una versió de “Sweet dreams” d’Eurythmics, amb què ha convertit el Palau Sant Jordi en la seva pròpia discoteca. L’orquestra i el públic embogien amb ella mentre un encenser es movia de costat a costat de la pista traient fum i llums estroboscopiques cegaven al públic. Una barreja entre la festa i la tradició que tan caracteritza aquesta era de la cantant.Aquest intermezzo ha donat lloc al moment final, que ha seguit amb el ritme de Motomami entonant “Bizcochito” i “Despechá” amb unes ales d’angel a l’esquena i donant-ho tot amb el seu equip de ballarins. Abans d’interpretar una de les cançons exclusives del disc en físic, “Focu ‘ranni”, ha aprofitat per adreçar-se al públic una última vegada, donant les gràcies a tothom i amb un “T’estimo Barcelona” que el públic ha corejat. Diferenciant-se una vegada més dels seus contemporanis, Rosalia no ha volgut acabar el concert amb un tema ballable o mogut, sinó que ho ha fet amb “Magnolias”, la cançó que també tanca el disc. Amb aquesta balada ha posat la pell de gallina una última vegada a tots els presents.
Amb aquestes paraules s’ha intentat explicar el que s’ha viscut aquesta nit al Palau Sant Jordi, però la veritat és que cap paraula pot fer justícia al concert que ha ofert Rosalia. Tantes emocions ha recollit en només dues hores de concert que has tingut temps de plorar, se t’ha posat la pell de gallina, has rigut i has ballat. Tot en un. Un espectacle que val la pena des del primer minut fins a l’últim.
.gif)
