El 2020 Dan Peralbo ens va presentar a l’Ada amb l’EP de debut Cosquis My (autoeditat), i un any més tard ja guanyava el Sona9 amb El Comboi i una proposta de guitarres, melodies pop enganxoses i un directe adrenalínic. Han passat cinc anys des dels seus inicis com a grup, i ara consoliden el projecte amb el segon treball de llarga durada, Quin goig (Montgrí, 2026) —de nou, amb Cala Vento a la producció, amb qui ja van comptar al Dan Peralbo i El Comboi (Montgrí, 2024)—: una celebració de la vida, de l’amistat i de la banda, i una invitació al públic a sumar-s’hi i seguir creixent junts.



El disc comença ja amb una declaració d’intencions amb l’autoreferencial “Ai ai ai quin goig que fas”, on cantes sobre vosaltres i fas aclucades a cançons anteriors.
És una cançó que fa temps que fem als directes, però sempre n’improvisem les estrofes. És molt divertit, perquè cada concert és un món, i algun dia em surt molt bé i, un altre, no tant... Vam plantejar que es quedés com una cançó de directe, però els Cala Vento [productors del disc] ens van dir que seria fer-se un tret al peu, perquè molava molt i l’havíem de gravar. Però no en teníem lletra, i a l’hora de fer-la ens va fer gràcia imaginar-nos que era l’univers de Dan Peralbo i El Comboi, amb tots nosaltres dins.
 
A partir d’ara, en els directes la fareu tal com l’heu gravat?
No, seguirà havent-hi un tros d’improvisació, perquè agrada. Crec que la gent cada cop té més ganes de veure veritat en els directes, perquè durant un temps molts artistes ho han dut tot ja produït i només apretaven un botó... I ara crec que torna a haver-hi ganes que passin coses, errors, improvisació, etc., i que cada concert sigui únic. És la gràcia de venir als nostres bolos, o així ho entenem nosaltres.
 

El títol del disc, ‘Quin goig’, entenc que surt d’aquesta cançó, però què significa l’engranatge de la portada?
Tenim un públic molt bèstia. Potser no tenim molts seguidors a Instagram, però els nostres fans són molt reals i fidels, i n’estem molt agraïts. Crec que és guai que hàgim crescut de manera tan sostinguda, perquè això ens ha permès entendre com s’anaven col·locant tots els engranatges. Tenim molt clara la maquinària que fa tirar El Comboi i la importància que hi ha tingut cada peça. I de moment, va a tot drap: aquest any ja hem posat la cinquena marxa, i el comboi està capacitat per a sisena, amb la intenció que s’hi vagin sumant nous engranatges. I d’aquí surt la portada de l’àlbum.

El primer senzill va ser “Un bitllet per tu”. Parla d’un comiat?
Tothom ho està entenent així, sí, tot i que jo no sabia de què tractava. L’última frase, ‘farem l’amor, farem les paus, i en un moment tot anirà enrere’ la vaig improvisar a l’estudi. És la clau de la cançó, però no me n’havia adonat. Ara n’he reinterpretat la lletra, i també entenc que és una història d’algú que estimaves, que has deixat de veure, i amb qui et tornes a trobar... Potser és una mica tòxic [Riu].
 
Sempre improvises les lletres de les cançons?
Sí, surten del moment: vomito la melodia i la lletra alhora; tot i que és veritat que la lletra, naturalment, després s’ha de treballar. Crec que hi ha dos tipus de compositor: els qui componen a través de la lletra i els qui ho fan a través de la melodia. I jo crec que soc més melòdic que lletrista, ara per ara. I llavors, hi ha l’Adrià Puntí, que sap fer les dues coses alhora: grans lletres i grans melodies. És increïble.


“Com un principiant” és una al·legoria d’una persona novella en certes coses de la vida o de l’amor?
Quan la vaig fer, pensava en el Dan de setze anys, quan treballava a un frankfurt de Torelló. Em fa molta vergonya explicar-ho, però em van demanar un gintònic, i vaig xarbotar la tònica com si fos un suc. Tothom va riure de mi, i em vaig sentir com un imbècil. Però el meu cap em va veure cagat i em va deixar anar a la cuina i que no servís més aquell dia. Quan vaig fer “Com un principiant” tenia aquesta imatge al cap i el dir-me “no passa res, nano, eres un principiant i n’estaves aprenent”. En aquell mateix bar, també hi havia una altra cambrera que tenia més o menys la meva edat i que m’agradava, però no m’atrevia a dir-li perquè no en sabia. Ella era molt llançada, però en canvi a mi m’espantava molt l’amor. Em recordo com un nen molt espantat, molt ratllat. I quan estàs patint, no pots emocinar-te. I ara encara en molts moments ens sentim així, però potser tenim més eines.
 
Sempre t’has sentit molt en tensió?
Sempre m’ha preocupat molt estar en tensió i no fluir. Entenc que la felicitat és la tranquil·litat. No són els diners, sinó estar tranquil amb un mateix. I aquí és on vull arribar. He estat molts anys en què he sentit que estava amb molta tensió, per diverses mogudes personals i perquè m’importa tot molt... I això no et deixa viure les coses. Ara he començat a canviar i a gaudir més del moment, d’estar present quan xerro amb algú o quan escolto una cançó. M’estic començant a emocionar. I això és molt bonic. Per això he fet aquesta cançó, per recordar que he arribat fins a aquí, i com m’he sentit. Ara estic content; no m’agrada dir feliç, perquè és una paraula que genera certa pressió, i crec que ‘estar content’ és una cosa que perdura més en el temps.
 

En general, fa la sensació que hi ha molta honestedat en el disc.
Crec que és perquè les lletres surten del moment, i d’aquesta manera no pots mentir. En el meu cas, no hi ha històries, tot són vivències i experiències de la meva veritat personal com a Dan o com grup. No surten des del pensar gaire, sinó que surten de la veritat, des del ser el màxim orgànic i espontani. També perquè no sé fer-ho d’una altra manera. Bé, alguna història he escrit, i estic molt orgullós d’haver-ho fet, però mai ha vist la llum.
 
La darrera cançó, “Pingüins”, sí que és una història, però?
Sí, és l’única. La vaig fer fa uns cinc anys. És una història molt divertida sobre una conversa entre un humà i un pingüí. L’humà, que se sent superior, en critica les ales perquè no li serveixen per volar, i la manera en què camina... Molt superficial, i descriu una cosa que fem molt les persones: jutjar. La cançó és una crítica i una al·legoria de com som els humans.


A “La volta al món” parles d’un abús infantil. La música és agradable i si no se n’analitza la lletra, no s’intueix de què va.
Feia molt temps que volia parlar d’això. No he volgut abanderar-me’n mai perquè és una cosa meva molt íntima. I vull que no se sàpiga ben bé de què va la cançó, perquè no vull ser molt explícit. Però, alhora, no em ve de gust amagar-me’n més, perquè estic preparat per dir-ho. Hi ha moltes seqüeles, però estic bé. I vull que se sàpiga, i vull dir el nom de l’agressor, perquè d’això sí que no en vull tenir por: Artús Roca. És una persona molt coneguda a Osona, perquè tenia molts grups de música, i se’n fa molta mofa perquè ningú sap ben bé la veritat. Però és una persona que ha fet molt mal a molta canalla d’Osona. Ha estat a la presó, tant a Catalunya com a Saragossa, on és ara mateix, perquè hi va reincidir.
 
Va ser sanador o catàrtic per tu poder fer aquesta cançó?
Va ser la cançó més bèstia de gravar i de cantar. Mentre la gravava estava bé, però quan vaig acabar, em vaig posar a plorar. Ningú a l’estudi, més enllà d’El Comboi, sabia de què tractava, però s’hi va fer un silenci sepulcral. Va ser molt maco. Estic molt content d’haver-ho fet, i m’agradaria molt que pogués arribar a qui hagi viscut alguna cosa semblant, i que sigui amb una melodia alegre, no des de la tristesa. M’agrada molt el “uh uh uh” perquè crec que és molt significatiu: aquests 10 segons burletes diuen més que la resta de la lletra.
 

La cançó té una cosa molt poderosa de girar la truita a la situació, de canviar la vergonya de bàndol, com deia Gisèle Pelicot. Quan cantes ‘Ja no tinc por’, hi entra la ràbia.
Quan pateixes un abús infantil, el gran sentiment és la culpa. I no poder afrontar les relacions sexuals, no poder estimar el teu propi cos... I amb aquesta cançó volia donar-li la volta. I dir-li: et desitjo el pitjor. No faig aquesta cançó perquè hi pensi cada dia, simplement per enviar-lo a la merda. Per fer ‘la volta al món’, ha set molt llarg el recorregut. Vaig marxar a Londres amb divuit anys, perquè no podia suportar estar a Torelló i Vic, i en aquell moment encara no entenia què em passava. I he tornat, i he fet front els meus problemes. Han set molts anys de treball, i ara estic bé, i en puc parlar sense desmuntar-me, tot i que encara hi ha traumes que arrossego i treballo. Però el concepte el tinc entès, i ja no tinc por. I per això ara ho faig públic. En vaig parlar amb el grup, perquè me’ls estimo i hi confio molt, i van ser ells qui em van convèncer per fer-la. De fet, és la cançó preferida d’en Ret. Tant de bo pugui ajudar a altra canalla, perquè hi ha pocs referents de nois que hagin patit això, més enllà d’en Joan Reig (Els Pets), i segur que n’hi ha molts.
 

ELS AMICS

Parlaves d’El Comboi i de la confiança i amistat que hi tens. En aquest disc l’amistat té molt més pes que l’amor romàntic.
Tens tota la raó. L’altre dia pensava que no hi ha cap cançó d’amor romàntic com a tal a l’àlbum. Hi ha molt d’amor, però en clau d’amistat, d’esprémer el que estem fent. Amb el grup, som millors amics. Amb en Jimmy i en Pol toquem des dels 12 anys. En fa 16, ja. Hem estat més anys tocant plegats que no tocant. Sempre estem junts, som amics de colla i de grup. Veig més en Jimmy que a la parella.
 

De fet, li dediques una cançó: “Jimmy Is The Only One”.
En Jimmy ha estat tocant casi dos anys amb una sola mà, i ha fotut un disc i una gira sencera. És una cosa increïble. Per això, per començar, un aplaudiment per tot el que ha fet, i no haver tirat la tovallola... La cançó, però, és molt literal i surt d’una anècdota que ens va passar. Un dia érem els quatre al metro, i en Jimmy ens explicava que havia tingut una nit una mica boja, d’aquelles d’anar d’un lloc a l’altre, conèixer gent, etc. I en Jimmy parla molt alt, que és una cosa que a mi em fa molta ràbia. I un senyor gran, d’uns 80 anys, amb trage i corbata, ens va escoltar. Quan ja estava baixant del metro, va parar just davant nostre, va picar l’esquena al Jimmy i li va dir: “noi, de gran vull ser com tu”. I va marxar. Ens va fer molta gràcia, i vam començar a bromejar amb aquesta frase i amb la de ‘Jimmy is the only one’. A la cançó explorem tot aquest mite d’en Jimmy. 


El 2021 vau guanyar el Sona9 i vau gravar el primer EP els quatre junts, 'Immaculada concepció' (Yellow Gate Records). Fa 5 anys que sou oficialment un grup. Mirant enrere, quins han estat els grans 'highlights' de la banda?
N'hi ha un de gran: la pel·lícula, El Crous. És molt bèstia. Ho vam fer tot nosaltres quatre amb el meu cosí i el meu millor amic d’infància, que sabia gravar una mica. Jo crec que és el gran moment del grup. És increïble el que vam fer, i la d’hores i feina que hi vam dedicar.


Ho tornaries a repetir?
No! Absolutament no. Si ho externalitzéssim, sí, però. Nosaltres tenim moltes idees. Si realment visquéssim molt bé de la música, faríem coses molt guais. D'idees, n'hi ha moltes, però els recursos són els que són.

I a nivell de discos, algun que destaquis?
Cosa fina (Yellow Gate Records, 2023)! Al principi va anar tot molt bé. Havíem guanyat el Sona9 i semblava que tothom ens cardava molt cas. Però de sobte, a l’hora de fer Cosa fina no aconseguíem discogràfica ni concerts. Però nosaltres volíem continuar, així que el vam gravar i treure nosaltres mateixos, a través d’un segell que va muntar en Ret, Yellow Gate. Va ser el moment més valent de tot el projecte. I ens ho vam creure tant, contra tan mala expectativa que, de sobte, van començar a sorgir coses, més concerts, i Montgrí es va interessar per nosaltres.



Per acabar, com seran els concerts d’aquesta gira?
Cadascun serà únic. Hi anirem els quatre amb en Litus Guilera (guitarra), que ja fa temps que ens acompanya en directe, i també portarem llums i una estructura molt ben parida. I a més aquest any tindrem road mànager, que ens fa molta il·lusió. I quan pugui, vindrà la germana d’en Jimmy, la Maia Vilarassa, que canta superbé i participa en diverses cançons, com “Pingüins” o “Ai ai ai quin goig que fas”.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Dan Peralbo i El Comboi (@danperalbo_elcomboi)