‘Llevant, xaloc i migjorn, /llebeig, ponent i mestral, / tramuntana i gregal./ Vet aquí es vuit vents del món...’, diu una peça tradicional cantada per Maria del Mar Bonet. El menorquí Cris Juanico ha construït la Rosa des vents (RGB Suports, 2026) amb convidats a vuit cançons, vinculada cadascuna a un vent que, en clau de pop mediterrani, retraten Menorca i el seu moment vital.



Per què un disc sobre la rosa dels vents?
El vent és un dels elements més característics de la meva illa i jo, que sempre parlo visualment de Menorca, el tenc molt present des de sempre. Crec que el vent és un dels elements clau per explicar qui som i la rosa dels vents simbolitza de manera molt clara el nostre sentiment.

Quina percepció t’aporta cada vent?
La percepció de la rosa dels vents és sempre des d’un punt determinat. Els vents estan pensats des d’Alexandria, que és on es va posar nom als vents que coneixem. I jo he agafat la rosa dels vents i l’he posada sobre Menorca per veure quins aires respira. No sé si ningú ho havia fet abans, però el concepte circular és important. I casualment, els suports que tenim amb música gairebé sempre són rodons, del CD al LP, que torna a estar de moda i serà el format del disc.

Es pot considerar que és un disc conceptual?
Els creadors sempre cercam un punt de partida, i situar la rosa dels vents sobre l’illa m’ha donat llibertat i curiositat. Tot i això, no és un concepte tancat, perquè no volia assolir cap fita concreta, més aviat és una qüestió d’observació. Més que conceptualment, he agafat aquesta una talaia des de Menorca per fixar-me en els vents, de la mateixa manera que altres vegades m’havia referit a coses més properes. Per tant, realment tot parteix del concepte de la rosa dels vents, que és un punt d’ancoratge, una mena de suport per retratar el meu moment vital i explicar la visió que tinc de Menorca.
 

Com va sorgir la idea?
 Tot és conseqüència de l’anterior treball, Cançons de Xerxa (RGB Suports, 2023), basat en les musicacions del poeta menorquí Joan López Casasnovas. Em va sorprendre el poema “Tots els colors del vent”, que assigna un color a cada vent, perquè em va semblar una postal molt interessant. Tenim vuit vents, que són vuit maneres bufar l’aire amb vuit sensacions diferents, perquè no n’hi ha cap d’igual. La tramuntana és seca i freda, i quan bufa s’han d’obrir les finestres una estona perquè netegi les cases. En canvi, el xaloc és humit i porta una pols africana que taca quan plou i sovint està relacionada amb la rissaga a Ciutadella. Meteorològicament cada vent té una identitat pròpia, i vaig pensar que també em donaria un llenguatge amb diferents situacions per crear diverses vestimentes per a les cançons.

I de quina manera es nota a les lletres?
Les sensacions de cada vent tenen a veure amb les lletres, tot i que no van lligades només als efectes meteorològics. Així, la calidesa d’un vent de migjorn em porta a parlar de temes més íntims i sensibles, mentre que la tramuntana m’ha inspirat una cançó feta només de paraules, en què tot el que diu s’ho endú el vent.

I el lloc d’on provenen els vents, de quina forma ho has integrat?
En algunes cançons queda molt clar. Per exemple, el vent de llevant ve del Pròxim Orient, que ara mateix és Palestina i la guerra de Gaza. La tramuntana ve del nord i per a noltros és el Golf de Lleó, és a dir Catalunya Nord i França, de manera que hi he posat la sonoritat de la chanson francesa amb un acordió. El vent de ponent, en canvi, havia de tenir una gralla o una dolçaina, tot o que no sempre he partit d’uns referents tan clars. Ha estat un joc en què cada cançó arrenca des d’un punt de partida, però si no era possible me’l saltava...


Malgrat tot, és un disc de pop mediterrani?
Jo diria que sobretot és un disc de música popular en què hi ha pop, funk, rock, indie i folk. Les cançons s’identifiquen amb tot el que he treballat fins ara i amb el ventall estilístic que he anat acumulant.

Què has volgut contar amb aquest disc?
Més que contar, el disc exposa situacions, sensacions i experiències personals. A més, hi ha la voluntat de parlar dels problemes i de les injustícies del món, com el que passa a Palestina, que tenim a prop i no és tan lluny com sembla. Les coses no són tan llunyanes, perquè el mar Mediterrani és el lloc on mos banyam i on s’ofega tanta gent. A més, les cançons també parlen de sensibilitat, d’amor i de la vida, perquè amb el temps m’adono que la barrera final és més a prop. Cada cop conec més amics, companys i gent que ha quedat pel camí. La vida s’ha de celebrar cada dia i, si pot ser, amb cançons.


Cadascuna de les vuit cançons de 'Rosa des vents' l’has associat a un instrument de vent –inclosa la veu– i a un coŀlaborador. Com has dibuixat aquest mapa sonor?
Era l’excusa perfecta, perquè m’ha duit a incloure instruments de vent. N’han quedat molts pel camí, però també hi ha la veu, que ha estat fonamental i un plaer per convidar a Yacine Belahcene (“Condemna - Llevant”), Marina BBface (“Addicció - Llebeig”) i MdMar (“Tot mirant aquest paisatge - Gregal”), una de les cantants amb més caràcter dels Països Catalans. A més, hi ha instruments singulars que casen molt bé en un disc de pop, com el sac de gemecs de Francesc Sans (“Perfil salat - Mestral), la gralla de Laia Glück (“Efecte papallona - Ponent”), l’acordió diatònic de Carles Belda (“Només són paraules - Tramuntana”), el moxeño de Xavi Lozano (“Coses arriscades - Migjorn”) i el saxo de Pep Poblet (“Vida - Xaloc”).

Què ha estat primer, l’instrument o el col·laborador?
En general, primer ha estat l’instrument i després el col·laborador. A partir de la idea geogràfica i sonora, buscava l’encaix, però la majoria ha estat gent amb qui ja havia treballat o hi havia connexió prèvia.