Només fa un any del teu debut i ja publiques el primer àlbum. Tenies la necessitat de llançar-te a l’escena?
Sento que els artistes vivim sempre en l’esclavitud de treure noves cançons i de fer contínuament trends a TikTok, però amb el disc he intentat controlar tot el procés. Quan només penso en agradar als altres és quan menys m’agrada a mi, i llavors menys agrada als altres. El primer EP va ser un gran aprenentatge, perquè volia plantejar una història conceptual... i vaig acabar prescindint, en part, de la meva veritat. Per tant, volia que Prou fos el més real possible i, en aquest sentit, hi ha temes de despit, de crisis existencials i també d’esperança.
El resultat és una Maig més autèntica i polièdrica?
Ha estat un any ple d’emocions i vivències que m’han motivat molt a escriure però, tot i aquesta intensitat, he compost i produït a foc lent. Treballar amb Joan Borràs i Gela m’ha fet sentir com a casa, perquè confiar plenament en el meu equip m’ha permès estar més relaxada i expressar-me de la millor manera.
Una de les sorpreses del disc ha estat una obertura més rockera i guitarrera. Per què?
El darrer any m’ha afectat sentiments en l’àmbit personal, com la mort de la meva àvia, que m’ha fet reconnectar amb la meva jo de quan tenia 5 o 6 anys i escoltava The Cure i David Bowie, perquè ma mare n’era superfan. De fet, el meu primer concert va ser un de Patti Smith al Primavera Sound 2015. Va ser a partir d’aquests referents que em va sortir “Vull perquè no puc” i em va flipar, perquè vaig veure que era el camí que havia de seguir amb les noves cançons.
I d’on surt la nova estètica seixantera?
Al final, el primer que vaig escoltar de petitat era el rock dels seixantes i sentates. També aquesta estètica sorgeix perquè la meva àvia era una icona de la moda en la seva època, i de fet últimament vesteixo la seva roba. I m’he obsessionat completament amb l’estètica seixantera i de noia ieié, els papers pintats, etc.
Per què has titulat el disc 'Prou'?
És una paraula supervaluosa, la que més utilitzem en el meu grup d’amigues en diversos sentits i contextos, des del “no n’hi ha prou” fins al “tia, prou de pensar en el teu ex”. I durant el procés creatiu literalment també he hagut de dir ‘prou’, perquè sovint tenia la necessitat de sobreexplicar-me i sobreproduir les cançons. I, al final, les cançons més importants del disc són “Maig prou”, que defineix molt bé qui soc, i “No m’he perdut prou”, que parla sobre la mort de la meva àvia. Són dues cares de la mateixa moneda, ja que m’he sentit molt estimada i cuidada per les meves amigues, i també sento que m’hauria agradat cuidar més la persona que he perdut.
Al llarg del disc hi plana una pàtina de reflexió?
Sí, he passat un temps d’autoconsciència, de pensar què vull a la vida i sobretot a qui vull cuidar. He decidit prioritzar la família i les amistats, perquè estava molt workaholic. Sentia la necessitat de cuidar la meva xarxa, perquè vaig patir una pèrdua superimportant i ara una ruptura... El disc no hauria estat possible si no m’hagués sentit tan estimada, perquè peco molt d’intentar amagar la meva vulnerabilitat i qui soc. Abans em protegia amb les metàfores, però ara m’he tret la màscara de Maig per ser només la Maria.
Tot això queda palès a temes com “Nou any nova jo”?
Sí, la vaig escriure l’endemà de “No m’he perdut prou”, perquè necessitava escriure’m una carta d’amor per recordar-me que no havia de tenir por d’expressar-me ni de deixar-me estimar... La cançó va néixer a l’estudi, amb el guitalele de Josep Montero d’Oques Grasses que el Joan tenia a l’estudi. Tot va arrencar, com canto a la cançó, després de tallar-me el serrell amb unes tisores de podar. [RIU]
I també es nota a “Ja no tinc 12 anys”.
En aquest cas, vaig anar a un campament de composició a Portugal en què hi havia artistes que admiro des de fa molt de temps, però em sentia tan petita que no n’estava gaudint. A més, fèiem quatre sessions en un dia, i jo no podia funcionar així. Va ser molt frustrant i vaig pensar que no valia com a artista. La mateixa nit a l’hotel em va venir la plorera màxima, i vaig començar aquesta cançó. Ara segueixo sense tenir clar què vull ser de gran però he après a estar en pau amb la incertesa, el caos i les decisions que he pres.
Es nota un salt endavant en les teves lletres. N’hi ha algunes de molt narratives i amb un punt costumista, com “El pis del Born” o “Tres estius més”. Com les vas treballar?
Són dues cançons que van sorgir de maneres diferents. “El pis del Born” va ser un exercici per posar lletra a un tema que ja estava produït. Volia que fos com una obra de teatre o un conte, amb un inici i un final. En canvi, “Tres estius més” la vaig començar una nit d’estiu del 2024, quan m’acabaven de trencar el cor i pensava en els cafès que hauria volgut prendre amb aquella persona. Llavors jugava amb el software de producció Logic Pro, però enguany vaig recuperar la demo i la vaig treballar diferent. La cançó em va fer recordar aquelles amistats que havia fet de petita de vacances amb la família, i que després ja no havia tornat a veure. De fet, al llarg de tot l’àlbum hi ha un fil conductor de la nostàlgia de ser una nena.
A “Tres estius més” enumeres situacions que, al final, expressen la necessitat de tenir més temps. Què et preocupa a la vida?
Em fa molta por perdre la gent que estimo, tant per la mort d’un familiar com pel que fa al trencament d’amistats i parelles. Soc una persona que estima molt i viu sempre el present, però m’anticipo massa a la pèrdua i em fa por pensar en un futur sense la gent que estimo.
Després de preestrenar el disc a l'Strenes, el 22 de maig el presenteu a Razzmatazz. Com serà?
Anirem amb Marc Gelabert ‘Gela’ (guitarra), Arnau Grabolosa ‘Grabu’ (baix) i Sara Oliver (bateria). Hem plantejat els bolos com si fóssim una banda rockera dels anys seixanta que tocava als garitos de Dublín. L’objectiu dels concerts és que la gent no pensi en l’endemà, que s’oblidi de les preocupacions i vingui a gaudir, plorar, riure i saltar amb les amigues. Hi haurà moltes sorpreses a l’escenari i potser alguna col·laboració inèdita en directe.
.jpg)
.gif)
.png)
