Dues propostes que tenien com a denominador comú el seu pas pel Sona9 2025 es van poder veure el matí d’ahir divendres a la Fira de Música de Vila-seca. La programació dedicada a propostes emergents es va iniciar a l’escenari del Castell amb La Publicitat, el quartet de pop-rock format per Bru Esteve (veu i guitarra), Pol Guardiola (guitarra), Marc Gelabert (baix) i Víctor Jiménez (bateria). Han passat prop de deu mesos del seu pas pel concurs, i la proposta segueix allà mateix on era. Una fórmula interessant, amb potencials, potser amb referències massa òbvies (Manel, La Ludwig Band…), però amb un directe que requereix feina. És el grup seleccionat per participar al projecte Acceleradora que impulsen el Mercat de Música Viva de Vic, les Cases de la Música i la FiM Vila-seca. Si aprofiten l’oportunitat i saben trobar la singularitat del seu so, estic segur que seran una de les bandes a tenir en compte. Donem-los temps.
 
Poc després, la guanyadora del Sona9, la bisbalenca Cloe Riembau presentava les cançons del debut Equilibris sense xarxa (Bankrobber, 2026), que ha comptat amb la producció del convilatà Aleix Bou, qui juntament amb Jaume Pla ‘Mazoni’ ha col·laborat en la composició. Riembau es va presentar en format de quartet amb Pau Giralt (teclats), Ot Granados (baix) i Guillermo Elizaga (bateria), prescindint de la guitarra elèctrica i donant major pes al so dels teclats. La cantant guanya mica en mica presència escènica i la seva veu presenta cada cop més matisos; però també és cert que hauria de treballar en reduir la distància amb els espectadors. Té al repertori algunes joies com la versió de “Purgatori”, un dels clàssics (i en van!) del repertori de Mazoni.
 
A la tarda, a l’Auditori Alcalde J. Malapeira, Ani in the Hall van presentar el darrer EP Intel·ligència romàntica (autoeditat, 2025). Aina Serena i Jan Cabarrocas van presentar una veritable oda al sàmpler amb un peu al folk i un altre a la cançó d’autor, amb la presència constant al retrovisor de Maria Arnal i Marcel Bagès. Els finalistes del darrer concurs Sons de la Mediterrània van oferir un directe molt treballat amb l’avantguarda per bander. Entre els trumfos, cançons com “Tornar-se blava”, “Massa romàntica” —on canten a ‘aquesta Barcelona meva i morta’— i una curiosa versió del “Wicked Game” de Chris Isaak.
 
Ja al vespre, Koldo Munné va plantejar un directe fonamentat en els temes de 1520 (Segell Microscopi, 2025), un àlbum publicat el passat mes de setembre. La del cantant, saxofonista i compositor barceloní és una proposta curiosa que oscil·la entre el jazz —va formar part de l’escuderia de Joan Chamorro— i el teatre musical a l’estil de Liza Minelli. Però Munné es mou en aquest registre com peix a l’aigua, i el quartet que l’acompanya —Jana Gallifa (piano i guitarra), Marc Revert (guitarra), Ana Cruz (baix) i Luka Gómez (bateria)— fan surar la nau durant tot el concert. Amb un repertori íntegrament en anglès, Munné esprem l’histrionisme musical per parlar bàsicament de l’amor des de tots els vessants possibles. Una veu a tenir en compte.
 
I a l’escenari del Castell, Ouineta va presentar a quarts de dotze les cançons del recent Ouineta verificada (Doble Cuerpo, 2026); un treball que és el primer llarga durada de l’artista de la Roca del Vallès. Marta Ros es va presentar acompanyada del productor Juan Feduchi i va exhibir una curiosa barreja d’ingenuïtat i provocació. El seu univers beu de la cultura pop i de diferents referència mainstream que aconsegueix connectar amb les generacions més joves, com es va comprovar a Vila-seca amb la munió d’adolescents a primera fila que cantaven les seves cançons. Escènicament impecable, Ros està fent créixer un projecte interessant que requereix d’espais més grans on la llum pugui lluir molt més.