Després de dos treballs d’estudi molt celebrats per la crítica i sis anys de silenci discogràfic, David Mauricio torna amb Deixar-ho escrit (Microscopi, 2026), una proposta inscrita en la seva estela de delicadesa i exigència musical, que marca un salt important. Un tercer disc per recórrer un tros del camí vital d’un músic atent a les metamorfosis.



Les teves lletres sempre s’han distingit per la delicadesa, i en aquest disc és remarcable com s'integren en la música. Com les treballes?
En general, agafo la guitarra, el piano, o directament canto, i surt la melodia. I, quan surt, sense voler ja hi cau alguna paraula, coherent amb el que em suggereix la tonada. Acostumen a ser coses que em ressonen a dins. Suposo que com que soc més de música que no de lletres, per a mi és molt més fàcil que surtin les paraules amb la música, indestriables. Les síl·labes fortes i els cops musicals se situen naturalment. Crec que és això el que produeix el que descrivies. Jo soc una mica maniàtic amb això.

Això té a veure amb la teva formació com a cantant?
Sí, la veu és l’únic instrument que utilitza la paraula per sonar, i per això em sorgeix així de forma natural, necessito la melodia per posar-hi les paraules. És molt curiós revisar les notes de veu d’on neixen les cançons, com tot el que surt de l’inconscient es fila, i es torna connex.



Em fa la impressió que amb aquest disc has definit un paisatge. Com l’explicaries?
Hi ha una mica de tot, com la vida. Cadascú té unes emocions potenciades. Jo no tinc ràbia a dins però ho compenso amb la malenconia. No una tristesa tallavenes, sinó tranquil·la i esperançadora. Aquest disc surt d’un trencament. Tot el que ha vingut després ha sigut cap a millor: com em percebo, com m’escolto. El fil conductor és el meu procés vital. En l’anterior era la mort del pare. En el primer, fer-me gran. El que hi dona unitat és la forma.

Com planteges el directe?
Jo ara vull lluitar per tocar amb banda, perquè porto sis anys tocant sol amb la guitarra. És un disc que es defensa molt bé a quartet. He fet un fitxatge després de la gravació amb Vic Moliner i Oriol Pujolràs: l’Oriol Garrell, un músic amb molt de talent. Farà segones veus i pot tocar la guitarra, el sintetitzador... És el quart personatge que necessitava. Sempre m’agrada obrir espais d’improvisació, donar una volta a cançons anteriors, etc.

Si mires al futur, com et veus?
Fa temps que no escric res. Viure és necessari per escriure! Ja em pica el cuquet i tinc ganes de pujar amb la guitarra al meu santuari sense cobertura, darrere la Vall de Bianya. Ara estic intentant que el projecte tingui visibilitat. La mescla ha sigut extraordinària, i el disc sona molt vigent. Pot agradar a molta gent.