Fa 30 anys que Montse Castellà va cantar a dalt d’un escenari per primera vegada i ho celebra amb un àlbum molt especial, tant pel que fa al format com  al contingut. Són un doble CD i un LP titulats de manera conjunta Groenlàndia (U98 Music, 2026), en els quals revisita la seva trajectòria amb convidats d’arreu dels Països Catalans i amb la presència esteŀlar de la banda de l’Agrupació Musical Senienca. Per repassar les tres dècades de carrera, l’artista tortosina ens ha acompanyat a quatre indrets de les Terres de l’Ebre que representen els motors de la seva obra.



El disc dels 30 anys es titula Groenlàndia. “Fa molt temps que tinc el nom decidit, abans que al president Trump se li fiqués al cap. Quan pels volts de Nadal en va començar a parlar, vaig pensar que no era possible que el president dels Estats Units m’estigués copiant la idea. O potser em feia promoció... Ho dic perquè vull que la gent sàpiga que no l’he posat per aprofitar-me de res”, argumenta l’artista tortosina. Montse Castellà té arguments més que sobrats per al títol del disc: “Groenlàndia representa el punt de no retorn del canvi climàtic, igual com el Delta de l’Ebre. Des d’aquest punt de vista vaig començar a estirar el fil investigant sobre la cultura i la història de l’illa, i com més investigava més encaixaven tots els conceptes. És un poble que té una cultura pròpia i un idioma amenaçat... Així mateix, vaig relacionar la idea de l’escalfament global i la ignorància dels humans veient com la Terra es desfà, de manera literal i metafòrica. El desgel es lliga amb la descultura, una paraula que m’he inventat. El desgel està vinculat a l’escalfament global, i la descultura, amb la ignorància total”.

El projecte artístic de Groenlàndia celebra tres dècades de carrera de Castellà amb mirada retrospectiva a la seva obra, adaptada al moment actual, amb cançons noves i la presència d’una vintena de coŀlaboradors. “He gravat duets i he treballat amb nous arranjaments, assolint una nova mirada a través de les cançons. Canto amb artistes d’arreu dels Països Catalans. Amb gairebé tots hi he tingut una relació prèvia i els he triat a cadascun per un motiu determinat. A alguns, com Pep Gimeno ‘Botifarra’, perquè la cançó m’ho demanava; altres, com la cantant d’orquestra Sheila López Tornero, perquè m’ajuden a explicar del lloc on vinc; Ivette Nadal per l’etapa amb Les Koŀlontai… I Marc Parrot és dels pocs cantants que no coneixia, però hem tingut una bona connexió”. Tot plegat suposa una nòmina impressionant que es completa amb Gemma Humet, Carol i Joan Rovira, Joaquín Carbonell –amb la veu enregistrada abans de la seva mort el 2020–, Veu Silent, Pau Alabajos, Roger Padrós, Júlia Cruz, Cris Juanico, Alidé Sans, Franca Masu, Julien, Borja Penalba, Pep Cruz i Montse Llussà. L’altra gran participació al disc és la banda de l’Agrupació Musical Senienca, que toca a les dotze cançons de l’edició en vinil. “Les Terres de l’Ebre tenen una cultura bandística absoluta, són les comarques d’on provenen la majoria de bandes de Catalunya. A més, ha estat una manera d’agermanar la cançó d’autor amb la cultura popular, que a l’Ebre és molt important. Amb la intervenció de la banda, les cançons han crescut molt, n’estic molt contenta”, reconeix Montse Castellà.

Un altre artista implicat al disc és Lluís Llach, autor de la música de “Lliures”. Castellà reconeix: “Compartim molt d’activisme i per al meu cançoner Que hi brolle vida i llum (Voliana Poesia, 2015) li vaig demanar el pròleg i li vaig explicar que celebraria 3o anys de carrera. Em va respondre que l’aniversari bé valdria un regal i, al cap d’un temps, em va fer arribar una melodia que havia compost i em va dir que hi posés la lletra que volgués. Em va fer molta iŀlusió i penso que és un regal més gran que fer un altre duet amb ell. És una melodia sense tornada, però de seguida vaig veure clar que el missatge que havia de repetir era l’última frase de cadascuna de les tres estrofes. Me la va fer arribar el 6 de gener, no sé si conscientment, però també ho vaig considerar un regal de Reis”.
 

FEMINISME. “A vegades penso que voldria jubilar les meves samarretes de combat”

Hi ha lluites que Montse Castellà porta molt interioritzades, però que de tant en tant li agrada exterioritzar per fer-les visibles a tothom. És el cas del feminisme, present en el dia a dia de l’artista i en algunes cançons de la seva obra, però que de vegades li agrada lluir a la samarreta. No és una lluita recent. Al primer disc, Todo es relativo (Picap, 2005), signat com a Isla de Buda i cantat en castellà, hi ha un tema titulat “Existe una luz”. És una de les tres referències d’aquell debut que, adaptades al català, formen part de Groenlàndia: “Les cançons del primer disc que he inclòs al nou disc són especials per alguna motiu. ‘Les flors que tinc al gerro’ és la primera que recordo haver compost, quan tenia 16 anys, i vaig acabar de polir-la un parell o tres d’anys després, quan estudiava a Tarragona; ‘De tant d’acostumar-se’ va ser la primera cançó reivindicativa que vaig compondre, i ‘Brilla una llum’ es pot considerar que és el meu primer tema feminista. La lletra original en castellà era més etèria, però després de la traducció i adaptació que he fet he volgut que s’hi notés més la mirada feminista. Vaig escriure la lletra pensant en la gent que passa moments complicats, i que han de saber que sempre hi ha un petit interruptor que poden encendre. Ara, tant aquesta peça com ‘Lo fandango del compromís’, una altra de les explícitament feministes, les he gravat amb la banda”.


I encara endinsant-nos en l’univers del treball d’aniversari, hi ha una altra cançó feminista, “Ets”, que en aquest cas canta acompanyada de la terrassenca Gemma Humet. A diferència d’altres temàtiques, com per exemple la memòria històrica, el feminisme hi és més transversal i és present en més cançons, encara que no sigui el tema principal. “És una expressió més directa i no requereix la mateixa feina de recerca. Simplement m’he de posar a escriure-les per convicció. Podria fer recerca per parlar de les dones importants al món, però estic contenta de la feina que he fet. Tot i això, no hi he pogut posar totes les cançons que hauria volgut, per exemple ‘Juntes’, que parla de les relacions entre les dones, d’amigues i de parella. I també podria considerar el disc Orgànic (U98 Music, 2023) com un treball feminista”, adverteix la cantautora. Han passat més de trenta anys des que Castellà va compondre la seva primera cançó feminista i encara l’ha de cantar: “Que haguem evolucionat i que s’hagin aconseguit alguns paràmetres de major igualtat, no vol dir que siguem on hauríem de ser –reflexiona–. Mentre les cantem, els cantautors pensem que tant de bo algun dia no calguin aquestes cançons, perquè voldrà dir que aquella causa ja ha estat superada.” I al respecte, conclou: “A vegades penso que voldria jubilar les meves samarretes de combat”.
 

COMPROMÍS. “Cinc anys abans de publicar el meu primer disc ja era portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre”

A principis del segle XXI, la societat ebrenca es va unir com mai no ho havia fet abans per lluitar contra el Plan Hidrológico Nacional (PHN) amb què el govern del PP pretenia transferir aigua de l’Ebre a Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria i Barcelona. Per fer-hi front es va constituir la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), que considerava que l’execució del PHN tindria conseqüències catastròfiques al Parc Natural del Delta de l’Ebre. La lluita d’aquells anys es va resumir en un crit que va fer fortuna i que encara es veu escrit en un dels marges de l’Ebre al seu pas per Tortosa: ‘Lo riu és vida’. Montse Castellà va ser una de les bandereres d’aquella causa: “Soc de reivindicació. Sent menuda ja havia anat a tallar alguna via i el 2000, cinc anys abans de publicar el meu primer disc, ja era portaveu de la PDE. I d’abans, a la dècada dels noranta, quan es volien endur el tren de Tortosa, encara en guardo enganxines de ‘Tortosa estima el tren’... Per tant, des de sempre he tingut esperit de lluita i també la sort de poder dedicar-me a un ofici que és el millor altaveu per a les reivindicacions”. Al marge de posicionar-se públicament a través de la seva obra artística, Castellà també escriu articles d’opinió a mitjans de comunicació en els quals es mostra combativa, no només en assumptes propis de l’Ebre, sinó en defensa de qualsevol causa noble.


A Groenlàndia hi ha sis peces reivindicatives. “Hemisferi nord”, amb el torrentí Pau Alabajos; “Lo sistema”, amb el valencià Borja Penalba –que incorpora un text recitat d’Eduardo Galeano–; “Lo tren”, amb la veu recuperada de l’aragonès Joaquín Carbonell, mort el 2000; “Vall d’Aran”, amb la viellesa Alidé Sans i amb Castellà cantant versos en aranès; “De tant acostumar-se”, la primera cançó de protesta composta per la cantautora ebrenca i en la qual també participa la granollerina Ivette Nadal, i “Lliures”, feta sobre una melodia composta pel vergelità Lluís Llach. “He fet una lletra que em satisfà personalment, però he intentat que tingui molt a veure amb Llach i amb el que pensa. Ha sigut una responsabilitat afegida i em sembla que me n’he sortit. Es titula ‘Lliures’, perquè el concepte de la llibertat sempre m’ha obsedit, tant des del punt de vista emocional com econòmic, artístic o del país.” Cada estrofa es refereix a un tipus de llibertat; la primera és sobre la llibertat de parlar en la nostra llengua, la segona de la llibertat per al país, i la tercera de la llibertat per estimar qui vulguem, independentment del gènere o de l’edat. “Vaig pensar que era una lletra que també encaixaria amb el cantant de Verges i amb la qual se sentiria còmode. L’hi vaig ensenyar pràcticament acabada i li vaig oferir dret de rèplica, però no va voler tocar-ne res”, revela Montse Castellà.

 

TERRES DE L'EBRE. “Les Terres de l’Ebre representen el compromís, el territori, l’arrel i la poesia”

Montse Castellà és ebrenca. Per parlar de les cançons que la vinculen amb el seu territori hem anat fins a casa dels seus iaios, on havia jugat de petita i on va aprendre a estimar la terra i a valorar el que aquesta ens ofereix. Terra d’oliveres i de tarongers, de gent que canta i dansa la jota i es posa a recer els dies que el vent de dalt bufa amb força. El vincle amb les cançons de Groenlàndia arriba en diferents dosis, la majoria de vegades amb el riu com a part d’un paisatge irrepetible. Però és clar que la sonoritat de la banda de l’Agrupació Musical Senienca igualment recull una bona part del paisatge sonor. Com també ho fan les veus dels germans Joan Rovira i Carol Rovira, que canten junts a “Compta amb mi”. Per a la cantautora, les Terres de l’Ebre són més que l’origen on van néixer els seus avantpassats, són també el dia a dia de la gent que hi viu i que inspira les seves cançons. Són les lluites per la dignitat del territori, ja sigui contra el transvasament del riu o a favor d’uns trens necessaris, i són també la poesia dels escriptors que hi han viscut. Castellà s’ha endinsat sobretot en l’obra de Gerard Vergés i de Zoraida Burgos, i també ha rescatat de l’oblit una publicació emblemàtica, Geminis, que va publicar la primera esquela en català –de Carles Riba– d’ençà de la Guerra Civil; una referència que va donar títol al seu tercer disc, editat per Lo Fardatxo el 2011.


L’Ebre és el gran protagonista en l’obra de Castellà. A Groenlàndia hi trobem, pel cap baix, sis cançons que acompanyen el riu i que es fan sentir amb veus tan diverses com les de l’algueresa Franca Masu, el xativí Pep Gimeno ‘Botifarra’, la lleidatana Sheila López Tornero, la franjolina Júlia Cruz o el duet andorrà Veu Silent, a més de la cantautora tortosina. “Les Terres de l’Ebre representen el compromís, el territori, l’arrel i la poesia. M’he fixat molt en els poetes ebrencs, és una obligació moral que sento, perquè n’hi ha de molt bons i no tenen els mateixos altaveus que altres. He fet meva la reivindicació d’un desig de normalitat.” Una de les lletres que ho defineixen millor és la de “És com un miracle”: “És la primera cançó que vaig escriure com una oda a l’Ebre. La lletra està escrita intercalant versos dels poetes Gerard Vergés, de Tortosa, al Baix Ebre; Jesús Maria Tibau, de Reus, a l’Alt Camp, i Desideri Lombarte, de Pena-roja, a la Franja de Ponent. També hi ha una referència a “Vinyes verdes vora el mar”, de Josep Maria de Sagarra, de qui adapto els versos i dic ‘vinyes verdes vora el riu ara que el vent bufa i bufa...’, que s’adiuen més a la nostra realitat. A més, com que hi canta Tornero, hi ha un petit canvi a la lletra i diu ‘per algú que ve del Segrià...’, perquè ella és de Lleida, i el Segre és el mateix riu que l’Ebre, però una mica més amunt”.
 

MEMÒRIA HISTÒRICA. “En els temps que corren no ens podem permetre ser desmemoriats”

Entre el juliol i el setembre del 1938, Corbera d’Ebre va viure bombardejos reiterats per part de l’aviació franquista amb l’ajut de la Legió Còndor de l’Alemanya nazi i de l’Aviazione Legionaria de la Itàlia feixista. El resultat va ser la destrucció absoluta del poble. En acabar la guerra, els veïns van construir una nova població ben a prop i van deixar les runes del que havien estat les seves llars. Gairebé noranta anys més tard, avui el poble vell de Corbera encara mostra impúdic les vergonyes de la guerra i serveix d’advertiment contra la intolerància. Hem anat fins a les runes de la Terra Alta amb Montse Castellà per fer present que una bona part de la seva obra es basa també en la memòria històrica. A Groenlàndia hi ha inclòs quatre cançons d’aquest àmbit: “Can Jestona”, “Deportats”, “Vaig néixer aquí” i “Lo mestre que va prometre el mar”. Segons detalla l’artista: “M’agrada posar cançons de memòria històrica als discos per una qüestió de compromís, per saber d’on venim i saber cap on anem. En els temps que corren i amb els conceptes tan vigents de desglaç, descultura i ignorància no ens podem permetre ser desmemoriats. Hi ha històries que mereixen ser homenatjades, no només pel que van ser, sinó perquè transmetent-les estarem explicant a les noves generacions que venim d’un lloc al qual no hauríem de tornar”.


“El tema ‘Can Jestona’ relata la història de l’hotel que Nancy Johnston va obrir a Tossa de Mar ara fa prop de cent anys, el primer de la Costa Brava. La gent del poble, que no sabia anglès, l’anomenava d’aquesta manera i va esdevenir un nucli d’inteŀlectuals, pensadors i escriptors fins que va esclatar la Guerra Civil. A poc a poc, el front s’anava acostant a Catalunya. El govern britànic els va proposar de tornar, però la família va rebutjar ser repatriada. Es van quedar per la causa i van reconvertir l’hotel en un hospital refugi per a xiquets que anaven de Barcelona cap a la frontera i fugien a l’exili.” Al disc també té un pes important “Vaig néixer aquí”, amb el perpinyanenc Julien Leone, sobre la Maternitat d’Elna. “L’havia sentit cantar al programa 30 minuts, abans del concurs Eufòria de TV3, i el vaig buscar sense saber que hi havia participat. Una cançó que parlava d’Elna era important que la cantés algú de la Catalunya Nord.” En el cas de “Lo mestre que va prometre el mar”, la lletra recorda Toni Benaiges, un mestre català assassinat pels falangistes prop de Burgos el 1936 en començar la guerra. I, finalment, Castellà interpreta amb la banda “Deportats”, una versió de Joan Baez sobre uns treballadors mexicans que van ser deportats i que van morir a l’avió que els tornava a Mèxic. La força de la peça s’acaba d’arrodonir amb un recitat de Montse Llussà.