De la mà de la bona fortuna i confiant que la sort està de la seva part, el cantant de Premià de Mar EnMatu ha enregistrat el seu primer llarga durada. Jove talismà (Montebello, 2026) parteix de l’amor com a fil conductor i juga amb estils com el trap, el jerk, l’r’n’b i el funk, tot plegat lligat amb un bonic llaç de pop d’autor. El divendres 29 de maig el presentarà en directe a l'Apolo de Barcelona com a part del cicle Afers, on també participarà el francès Kamango.



Has estat cuinant aquest disc durant els últims dos anys. Com ha estat el camí fins a aconseguir el 'Jove talismà'?
Ha estat un procés de creació llarg. Quan estàvem component hi havia algun mes sencer en què no trepitjàvem l’estudi per treballar, però després en una setmana fèiem tres o quatre temes. També he treballat molt des de casa, tot sol; en acabat ho he ensenyat als productors Jovedry, Blaufosk i Kashlo, i al final ho hem treballat junts. Així, tot i que ha costat, ho hem fet tot de manera col·lectiva.

L’àlbum ha servit per acabar de redefinir el teu projecte?
Encara no puc afirmar que el meu projecte estigui madur del tot, però crec que ho està molt més que abans. Jove talismà em sembla un treball molt més consistent que el primer EP, Llaços (Montebello, 2024). Li tinc molta estima i m’agrada molt, però no tenia tanta personalitat. En aquest disc m’he atrevit a fer coses que no tenia clar si agradarien, m’he llançat a la piscina, i la veritat és que la gent està responent molt bé.


Tot el concepte va vinculat a la sort, i fins i tot hi has inclòs el talismà del títol. Sents que ets una persona afortunada?
He fet el disc que volia, a partir de les meves inquietuds i sense tenir clar si al públic li agradarà. Són vuit cançons que escoltaria si fossin d’un altre artista, que m’agraden i que publico pensant que sigui el que déu vulgui. A més, la meva mare de petit em repetia molt que tinc una flor al cul, i això de la bona fortuna m’ho han anat repetint sempre al llarg dels anys. Així que, al final, he considerat necessari plasmar aquesta idea al disc i confiar que la sort m’acompanyarà i em permetrà tirar endavant el meu projecte artístic.

Aquest ‘jove talismà’ és l’eix vertebrador del disc, però la temàtica general és l’amor. És d’on et surt escriure?
Tot i canviar de registre i provar estils diferents, en aquest nou disc el fil conductor de les lletres que m’identifica i que més em mola és l’amor. Ja sigui l’amor romàntic, com a la majoria de les cançons, o l’amor per la música, a la qual em dedico dia a dia, que és l’objectiu del meu projecte.


A “Gemma roja” parles del teu projecte, i dius: ‘No m’ofega l’ambició’, ‘No peco de voler ser el millor’, ‘Em conformo amb la plata’... Són afirmacions que et recorden constantment qui ets al llarg de la cançó. Per què ho necessites?
Òbviament, sempre tinc l’ambició i moltes ganes que el projecte funcioni i que pugui arribar el més lluny possible. Així i tot, prefereixo tocar de peus a terra i ser conscient del lloc on soc ara mateix. Sé que encara que l’objectiu que vulgui aconseguir sigui el més gran possible, no sempre es pot arribar a assolir, així que em conformo amb el que vaig aconseguint amb cada pas i a poc a poc.

Igualment, aquests últims dos anys t’has comparat amb altres artistes emergents del panorama?
Crec que és molt normal i ens passa a tots els artistes, sobretot quan estem començant. És inevitable mirar el que fa la gent del meu costat o la que tinc molt lluny, i m’hi acabo comparant. Observo com un omple una sala i com un altre fa un tema guapíssim que ho peta; és normal tenir aquests pensaments. Amb el pas del temps m’he adonat que m’he de centrar sobretot en el meu projecte, i intentar fer les coses el màxim de bé per poder tirar endavant.


En canvi al tema “Safari” cantes ‘Si no, molt millor, no estic fet per tot això’. La música és una càrrega o una passió?
El món de la música comporta moltes coses que no tots els artistes podem rebre i digerir de la mateixa manera, sobretot quan estem començant. Perquè el projecte avanci he de publicar nous temes cada poc temps, tal com requereixen els tempos de la indústria musical, i al mateix temps he de pujar als escenaris, fer promoció a tot arreu, ensenyar la meva cara a les xarxes socials... Com que m’he d’exposar molt, al final he acabat trobant la manera més còmoda perquè funcioni el màxim de bé per a tothom.

L’exfutbolista del Barça Bojan Krkić dona nom a la cançó que tanca el disc. Què representa per a tu la seva figura?
De petit era molt fan del Bojan. Va ser una jove promesa del Barça que es va quedar amb les portes obertes a tenir un futur prometedor, però va quedar superat per la pressió i no va poder explotar tot el seu talent. I no vull que a mi em passi el mateix. Noto que estic en un moment semblant al seu, en què el projecte està creixent i les coses van bé, i per això demano que la sort m’acompanyi i que pugui continuar creixent encara més.


El repertori es mou entre la música urbana més 'underground' i una sonoritat de pop 'mainstream'. Quin és l’equilibri?
M’agrada moure’m en aquests llimbs musicals i crec que pot arribar a ser factible. Justament amb les dues col·laboracions del disc es pot apreciar aquesta diversitat, perquè d’una banda hi ha Slad Mobb, que ara mateix és el més trap de Barcelona, i de l’altra hi ha la cantant Maig, amb qui he fet el tema més pop. Tots dos coexisteixen dins el mateix disc, i m’hi sento molt còmode. M’agradaria poder arribar a ser un artista mainstream, però a la vegada seguir formant part d’una escena alternativa més original i especial, com ho acostuma a ser la sonoritat underground.