Alguna vegada Miquel Gil ha explicat que va viure una infància sanament assilvestrada a la vora de l’Albufera, entre Albal i Catarroja. Podríem dir que el cor quinqui i l’esperit rebel ja li venien de fàbrica, i que alguns bons professors a l’institut i, una mica després, personatges com Vicent Torrent, van saber canalitzar tota aquella energia, que musicalment ja s’havia manifestat tocant el baix en grups de rock de barri, cap al terreny nou que va obrir Al Tall amb els seus primers discos a partir de la meitat dels anys setanta.
 
En músics com Torrent, Manolo Miralles i companyia, Miquelet –el benjamí del grup– hi va trobar una escola. A mesura que Al Tall va omplir places arreu del País Valencià, la seva proposta va servir per redescobrir la història i música pròpies. I també, a partir dels vuitanta, un aspecte que acabaria sent cabdal per a la carrera de Gil com a solista al segle XXI, que va ser l’encaix de la música popular valenciana en un estàndard de formes i patrons diversos que connecten el Mediterrani de l’Algesires de Paco de Lucía al Beirut de Fairuz.
 
Però els vuitanta van ser també per al nostre artista temps de crus desenganys socials i fortes turbulències personals i generacionals. Va deixar Al Tall i va allargar les antenes a Terminal Sur i el disc Viajero (PDI, 1988), amb un so que connecta amb Los Chichos i amb Remigi Palmero, però també amb el que Khaled construïa aquells mateixos anys entre Orà i París. Van arribar els noranta, El Jero va deixar Los Chichos, Khaled es va consagrar com el ‘Rei del rai’ i Miquel Gil va aparcar aquella banda per centrar-se en feines d’estudi i doblatge, mentre en paral·lel anava barrinant la fórmula que va acabar plasmant-se, al tombant de segle, al disc Orgànic (Sonifolk, 2001), una obra que avui és un clàssic incontestable però que no va tenir un part ni una difusió fàcils.



Hi van ajudar molt l’empresari discogràfic Florian von Hoyer i el mànager Lluís Puig, actualment conseller de Cultura a l’exili. Gil va obrir un solc fabulós. Va posar en pràctica mètodes que avui són molt més freqüents que 25 anys enrere amb elements de la música tradicional pròpia i propera amalgamats i deconstruïts amb la filosofia del codi obert i la intuïció per musicar grans poemes. El que ja no és tan freqüent és la seva veu, aspra i intransferible, i la seva forma radical i antinostàlgica d’entendre el camí artístic. Per ell, el millor moment sempre és ara.