Lou Bennett i seu orgue Hammond són una referència a reivindicar dins la nòmina de grans figures del jazz que aquest 2026 haurien arribat als 100 anys: John Coltrane (1926 - 1967), Ray Brown (1926 - 2002), Lou Donaldson (1926 - 2024), Tony Bennet (1926 - 2023), Jimmie Heath (1926 - 2020), Julie London (1926 - 2000) i Jack McDuff (1926 - 2001). Com també és necessari recordar el centenari del productor que es va fer càrrec de la publicació del seu celebrat disc Núria Feliu - Lou Bennett i els seus amics (Edigsa, 1966), el gran cronista i crític barceloní Albert Mallofré (1926 - 2017).



L’estiu del 1970 el ciutadà nord-americà Jean-Louis Benoît, conegut arreu del món com a Lou Bennett, va decidir fixar la seva residència a la vila de Cambrils. No era habitual en aquella època, quan encara pervivia el règim franquista, que el cens de la població local s’engreixés amb un nouvingut de pell negra i d’activitat com a mínim sospitosa com era el cas d’un músic dedicat al jazz. Les autoritats de la regió, però, ja el tenien identificat, perquè no era la primera vegada que rondava per Catalunya. Feia ja vuit anys que de manera intermitent la seva presència s’havia convertit en familiar per determinats ambients de la vida noctàmbula i pecaminosa entre Barcelona i el Garraf; un radi d’acció que a partir de la seva nova residència també es va estendre a Salou, on locals i sales de festes com Brindis, Hot Harlem i El Caballo Blanco van esdevenir providencials refugis per posar en pràctica els seus al·legats en nom del swing, el blues i el jazz, que van ser per a molts autèntics rituals d’iniciació disfressats de concert.

El periodista Javier de Cambra, amic i admirador del músic, el va descriure amb les següents paraules: “Van ser els aficionats francesos els que li van concedir el sobrenom d’‘El bruixot’, però sense desmerèixer les seves capacitats màgiques, taumatúrgiques i d’encanteri, sempre el vaig reconèixer com a rei del poblat i gran cap de la nació del blues, amb el seu posat i els seus barrets, la règia majestat de la seva generositat, la rialla franca i oberta quan el blues és alegre i la tristesa oculta quan els temps colpegen. Lou Bennett ha estat per a molts de nosaltres –i cal repetir-ho– la primera i encertada imatge del jazz; una imatge de fum i improvisació, el whisky que balla damunt del Hammond i la cella que apunta al cel per posar l’accent sobre una blue note, les mans que propulsen l’attaco i l’udol que accentua els accents del blues. La imatge tenia –i té– un so, l’exacte so del blues, el jazz-funk dels cinquanta –que no el posterior– i les balades per recordar que un cop esclata la tempesta no hi ha res més bell i serè que el moment després. Una sessió, dins un club, de Bennett ha pogut canviar, fa tants anys ja, molts dels que hem anat a escoltar-lo, potser donant-nos la primera i més necessària lliçó del que és exactament el jazz”.

Aquesta mateixa sensació que descriu De Cambra i que, a causa de la seva sobtada mort el 2014, no va poder completar amb la biografia que estava preparant sobre el seu estimat músic, era de ben segur allò que sentien molts d’aquells aficionats que havien tingut el privilegi d’assistir a alguna de les seves actuacions en un temps i un entorn on la pràctica del jazz era poc menys que un exercici de ciència-ficció. És cert que en aquest país teníem l’excepció del pianista Tete Montoliu, que no va dubtar a adoptar-lo com a germà de sang, per bé que ell mateix reconeixia que per bressol i per alletament ningú no podia disputar l’autenticitat i la màgia al ‘bruixot’ Lou Bennett.
 
Com també és evident que, aliens a totes aquestes consideracions, la seva nova casa de Cambrils no va trigar a tenir pintades xenòfobes i racistes amb els insidiosos ‘Go home’ i ‘No us volem per aquí’. Intolerants que, com acostuma a passar, no són més que el reflex d’una minoria d’energúmens que es fan notar, però prou cridaners per no permetre la vida tranquil·la i en pau que qualsevol ciutadà mereix, i haver de mantenir sempre activat l’estat d’alerta. Tot i això, van ser circumstàncies que no li van impedir muntar allà mateix l’estudi-taller per a la seva Bennett Machine, des d’on va tunejar i posar a prova el seu instrument per convertir-lo en una peça única adaptada a les seves necessitats tant en qüestions de so com de transport.

A més, el mateix Bennett ja havia donat mostres uns anys abans de la seva plena integració dins el circuit musical del país amb la publicació amb el segell Edigsa el 1966 del disc Núria Feliu - Lou Bennett i els seus amics, una obra que es va convertir en el primer LP de jazz vocal editat a l’Estat espanyol després del primer llarga durada instrumental que ja havia publicat el 1965 Tete Montoliu en format de trio per a la discogràfica Concèntric. En el seu cas, la versàtil Feliu interpreta en català clàssics del gènere com “Speak Low” (“Encara no”), “Satin Doll” (“Nina de seda”), “Nature Boy” (“Aquell infant”) i “Pennies from Heaven” (“Cèntims del cel”), entre d’altres. La producció va ser a càrrec d’Albert Mallofré –de qui enguany també es compleix el centenari–, i els músics que fan coi-xí a la veu de Núria Feliu i a l’orgue de Lou Bennett van ser el mateix Montoliu al piano i el belga Philip Catherine a la guitarra. El desembre d’aquell any, Bennett va publicar l’EP Improvisacions, també per a Edigsa, amb interpretacions tradicionals a l’orgue jazz de peces tan nostrades com “El cant dels ocells”, “La cançó del lladre”, “Muntanyes regalades” i “El noi de la mare”; un repertori i un gest que feien més que evident la seva voluntat de formar part d’una escena i de sentir-se partícip d’una identitat cultural i que el van portar a fixar la seva residència a la vila costanera de Cambrils, en una casa pròpia batejada amb el nom de Sonlo, una abreviatura del nom de la seva dona, Sònia, i d’ell mateix.
 
Vuit anys abans, el 1962, havia travessat per primer cop els Pirineus per actuar a la sala Jamboree de la plaça Reial de Barcelona. Expliquen que va ser el propietari, Joan Rosselló, que advertit pels joves aficionats del Jubilee de la presència d’un organista excepcional al Blue Note de París, es va desplaçar a la capital francesa amb l’objectiu d’oferir-li un contracte que no pogués rebutjar. El músic, que ja tenia un acord de tres mesos amb el club més prestigiós de París i que a més s’havia acabat de casar, no va poder acceptar en primera instància. Com a contraprestació, Rosselló li va assegurar que, quan estigués lliure, li podria garantir un contracte de llarga durada al seu club a més d’un apartament per al matrimoni a peu de platja a Castelldefels. Un cop l’opció es va poder dur a terme, el nom de Lou Bennett juntament amb el de Tete Montoliu i el de Gloria Stewart es van convertir en els principals emblemes del Jamboree, per on també van passar grans noms de la història del jazz com Dexter Gordon, Stéphane Grappelli, Ornette Coleman, Lee Konitz i Chet Baker. Amb tot, la tríada Lou-Tete-Gloria eren els residents i els que mantenien encesa la flama del millor jazz facturat des de casa a la cava de la plaça Reial. Aquella estada a Barcelona va permetre a Bennett, amant del sol, la platja i la bona vida, prodigar-se tant a la Costa Brava com al Garraf amb actuacions que van satisfer les ànsies d’uns seguidors afamats del jazz més genuí, i així va contribuir de manera important al seu arrelament per aquestes contrades.
 

DE PARÍS A CATALUNYA

Des dels anys setanta fins a final dels vuitanta, Lou Bennett cada vegada passava més temporades llargues a Catalunya, tot i que mai no va deixar el seu vincle amb París. Va ser a la capital francesa, on havia arribat el 1960, on va fonamentar les bases d’una trajectòria que havia fet les primeres passes als Estats Units. Nascut a Filadèlfia el 18 de maig de 1926 –una setmana abans que Miles Davis–, la música estava integrada a la seva vida a través de l’ofici dominical dels seus avis, predicadors de la comunitat, que amb els cants espirituals i tradicionals ja van requerir l’aportació del seu nét al capdavant de l’harmònium des dels 7 anys. Als 12 ja tocava boggie woogie al piano, i quan el van destinar a Fort Benning (Geòrgia) per fer el servei militar va coincidir amb dos dels genis de l’orquestra de Count Basie, Lester Young i ‘Papa’ Joe Jones. A la banda militar tocava el triangle i la tuba –la resta d’instruments ja estaven assignats–, i a l’orquestra de swing podia exercitar-se amb el piano. Poc després va formar el seu propi trio, a la manera de Nat King Cole, però no s’hi acabava de trobar a gust. Una nit de 1949, a l’Atlantic City, assistir a una actuació de Wild Bill Davis li va fer descobrir el seu camí. Acte seguit va comprar el seu primer orgue Hammond i la identificació va ser immediata. A partir d’aquell moment i gràcies a la pràctica durant deu o dotze hores diàries va desenvolupar la seva pròpia tècnica. Si els organistes del moment, amb Jimmy Smith al capdavant, marcaven la línia del baix amb la mà esquerra, ell va desplaçar aquesta tasca al peu esquerre. Va desmuntar els pedals de l’orgue i davant d’un mirall va aconseguir que un dels seus peus fos el responsable de l’imprescindible batec del baix.

Decidit a obrir-se camí tocant l’orgue en el món del jazz, va viatjar a Nova York i va trucar la porta del club de jazz Minton’s Playhouse, mític bressol de la revolució bopper. Allà va saber-se guanyar la confiança del seu responsable, el veterà Teddy Hill, i de molts altres com André Philippacchi i Babs Gonzales. “Crec que es van adonar que jo estava intentant fer alguna cosa més que ritme, soroll i fum”, va sentenciar.

En aquells anys, la ciutat de Nova York i bona part del país estava sacsejada pel moviment en defensa dels drets civils. La comunitat afroamericana era un polvorí, la brigada antinarcòtics tenia els músics de jazz en el punt de mira i el seu germà va acabar sent una víctima directa de tot plegat, quan va morir assassinat a trets. Van ser motius més que suficients per acceptar una oportunitat de viatjar a Europa quan li van oferir formar part de la secció rítmica del Blue Note de París al costat de Kenny Clarke a la bateria i Jimmy Gourley a la guitarra. El trio va esclatar, no podia ser de cap altra manera, i l’enregistrament del seu primer disc, Amen (RCA, 1960), va assolir el número 1 a les llistes d’èxits d’Europa. Va tornar puntualment als Estats Units per actuar al Festival de Newport l’any 1964, però a partir de llavors el Vell Continent es va convertir en la seva nova llar i molt particularment la seva connexió entre París i Catalunya, que després també es va estendre a l’Estat espanyol amb places molt particulars com el Whisky Jazz a Madrid, El Corrillo a Salamanca, el Georgia a Almeria o la societat cultural Studio a València, entre molts altres.
 
Del seu escadusser llegat discogràfic es pot fer esment d’altres títols publicats a l’Estat francès com Dansez et rêvez avec le Trio Lou Bennet (RCA, 1960), Enfin! (RCA, 1963), Pentacostal Feeling (Philips, 1966), Live at the Club Saint-Germain (Vogue, 1980) i Blue Lou’s Blues (Caravage, 1986). I pel que fa al nostre país, les darreres gravacions van ser l’editada per Mas i Mas Records el 1993 i enregistrada en directe al club La Boîte de Barcelona, Now Here My Meaning, i la seva participació juntament amb el bateria Idris Muhammad al disc del guitarrista valencià Ximo Tébar, Hello Mr. Bennett (Warner, 1997). Entre altres curiositats pretèrites també cal fer esment de la banda sonora de la pel·lícula La vil seducción, dirigida per Josep Maria Forqué i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, l’any 1968, on el seu so del Hammond té la companyia del guitarrista André Condouant i el bateria Peer Wyboris.

Tot i que moltes vivències i records de la seva vida van deixar una empremta ben marcada en terres catalanes, com per exemple el seu especial vincle amb el club Keyboard Jazz Lounge de Reus i el seu responsable, Jaume Joan Magrinyà, Bennett va viure els seus darrers anys a França, on va morir el 10 de febrer de 1997 a causa d’una insuficiència respiratòria. Des de llavors el seu cos descansa en pau al cementiri de Chesney, molt a prop de París.
 

LA BENNETT MACHINE

De Lou Bennett sempre se’n reconeixerà, i amb tota justícia, el seu talent com a comunicador d’emocions, la seva energia com a músic, el seu domini del swing i la seva autenticitat en clau de jazz. Però més enllà de la seva vàlua purament artística, convindria també concedir-li un reconeixement no menys merescut en la seva faceta com a enginyer, una facultat que el va portar a construir el seu propi instrument, fabricat a mida per a les seves necessitats i convertit en una peça única i exclusiva dins l’univers dels orgues Hammond. Imitant els orgues de tubs de les esglésies, l’any 1934 Laurens Hammond havia concebut un model més econòmic i electromecànic que fos accessible per a les parròquies més modestes. En aquell aparell concebut amb tres teclats –dos per a les mans i un per als peus–, un garbuix de tecles i vàlvules generaven unes sonoritats espacials i reverberants que produïen una atmosfera entre solemne i excitant. Aquell so va encaixar a la perfecció en les sessions de gòspel per emfatitzar el missatge dels predicadors i, per extensió, va atraure els músics de jazz que assistien a aquells cerimonials.

En aquest sentit, el periodista Juan Claudio Cifuentes –responsable del mític programa de TVE Jazz entre amigos– deia de Bennett: “Sembla que hagi nascut dins un condensador i sap tant de circuits impresos, cables, relés i bobines com de blues, estàndards i swing”. Per aquest motiu, des dels temps del seu primer Hammond B3 va anar modificant els teclats i els pedals per adaptar-los al seu gust i generar unes sonoritats de vibràfon, trompeta, violí o piano que fossin úniques. A mesura que anava fent modificacions, on millor va aconseguir la diferència va ser en la línia de baix que marcava amb els peus, fins que va aconseguir la pulsió dels autèntics mestres del contrabaix. Totes aquestes mutacions van derivar l’any 1978 en la patent de la Bennett Machine, una modalitat única i exclusiva sorgida del Hammond convencional en què va incorporar tots els descobriments i innovacions que havia anat desenvolupant durant tots aquells anys d’experimentació. Malgrat centrar la seva carrera i la seva vida a Europa i haver d’acceptar el regnat inexpugnable de l’organista Jimmy Smith com a màxim exponent del so Hammond, no podia amagar cert grau de satisfacció quan recordava el que havia dit un tòtem com Art Blakey de la seva figura: “Lou Bennett és un dels millors organistes de la història del jazz, però també és un dels millors enginyers electrònics que he conegut a la meva vida”.