TOTS ELS MAPES TENEN CANÇONS

Tots els mapes tenen cançons. Siguin físics o sentimentals, escorats cap a algun múscul que batega sense dissimular o solcats per arrugues que revelen que han viscut generosos temps passats. És inevitable; marquin el trajecte que marquin, van filats a un cançoner vitalista, ebri, adormit, nerviós, ferit o orgullosament melangiós.
 
Cada dia, quan fem l’exercici de desplegar el nostre mapa personal, podem seguir fidelment l’exercici de compartir-lo, però també, a vegades, d’obrir-lo només cap a nosaltres. Sense importar-nos el temps que triguem a traçar una ruta concreta, pel pur plaer de tornar a acariciar la flama que enlluerna un possible camí. Escollim l’opció que escollim, les cançons sempre ens vigilen, com aquella llum màgica que persegueix sempre les persones que més estimem –un efecte òptic que apareix a totes les nostres fotografies favorites, és cert–.
 
Seguint aquesta creença, fa poc recordàvem amb uns amics un viatge llampec que vam fer a Liverpool per celebrar un aniversari i de passada tornar a caminar entre cançons de The Beatles, Elvis Costello, Echo & The Bunnymen o Michael Head. Algú va treure un vell mapa, guixat i amb anotacions, protagonista excepcional d’anteriors aventures i que ara servia de pergamí valuós per guiar-nos per la ciutat en una mena de travessa imprevisible, a través de botigues de discos, locals de música i racons encantats. Entre noms encerclats amb boli verd, correccions, fletxes i signes d’admiració dibuixats era inevitable pensar que aquell mapa, com tots els altres mapes, tenia el seu fil musical; una banda sonora imbatible, oberta i sempre en constant rotació.
 

Així ho vam constatar quan vam decidir brindar per la ciutat davant del mar. Però, en aquesta ocasió, des d’un mirador escollit que es trobava desafiant de cara al port, a la petita ciutat de Birkenhead. Va ser una elecció motivada per la sincera “Two to Birkenhead” que va escriure Bill Ryder-Jones, i que ara sonava a tot drap des d’un dels nostres atrotinats mòbils. L’expressiva veu del músic britànic, atansada amb la proximitat d’un col·lega que se t’asseu al seient del costat del vagó per confessar-te les seves rendicions amoroses, enllaçava versos directes, desarmants: ‘Porta’m a algun lloc que no sigui probable que oblidi, / dos bitllets senzills cap a Birkenhead, / dos didals que necessiten fil. / On vas quan no saps que t’has equivocat?’.
 
De fons, el riu Mersey, el contorn retallat sense malícia de Liverpool i la serena acceptació que un cop més un trajecte, un destí, va inexorablement brodat a una o diverses cançons. Aquell espai intangible que no distingeix entre petjada i motiu musical; entre mirada i sospir.
 
Potser pot semblar una idealització innocent, de vol excèntric i fabulador, però si assumim que el trencaclosques que ens envolta cada dia té tendències porugues, sobrevola un consell: agafa el mapa i para l’orella. Pensa que sempre en cada elecció ha de sonar –i, de fet, sona– alguna tonada, i dins aquelles notes i paraules segurament hi ha una nova adreça. I aquest traç que es dibuixa comença i acaba amb un gran acord.