Hi ha un altre model de festival, que no mesura el seu èxit amb la quantitat de milers de watts de so i de llum, que no posa majestuoses LED d’última generació  i que no té com a únic propòsit el creixement desmesurat de públic any rere any. Afortunadament, a Catalunya hi ha un bon grapat d’aquests exemples. Un dels que els darrers anys ha agafat més colada és Perifèria Cultural, que porta aquesta filosofia fins a l’extrem i escull com a escenaris, poblacions que sovint queden apartades dels circuits comercials més dinàmics. Perifèria és un festival que enguany ha patit una petita transformació amb l’assumpció de la direcció artística per part de Francesc Ribera ‘Titot’ i l’ampliació de concerts més enllà de la Catalunya estricta. Però la seva essència, el concert de petit format, el que permet que públic i artistes es puguin mirar als ulls, ha restat immutable.


Bon vent! Foto: Natalia Moscardó

Un dels concerts d’aquest dissabte va tenir lloc a la piscina de Santa Eulàlia de Riuprimer. El programa oferia una sessió doble, amb un primer concert dedicat al públic familiar a càrrec dels maresmencs Bon vent!, la identitat musical que agafen els Ebri Knight quan canten aquest tipus de repertori.  El grup va saber captar l’atenció del públic que encara s’estava banyant a la piscina i va acabar fent-los participar de l’espectacle. Amb un guió ben treballat en el que es va anar invocant contínuament al ‘gripau blau’, una bona selecció de cançons del repertori de Xesco Boix –que és una font gairebé inexhaurible– interpretades amb gràcia i encert. Els més menuts van quedar tan encantats que es van abocar a la paradeta de discos i llibres que Bon vent! havia preparat.
 
Després d’una petita pausa va ser el torn de Pep Lladó. Qui va ser músic de Gato Pérez i fundador d’Ai Ai Ai es va acompanyar del seu germà musical Carlitos Miñarro i Xavi Reyes. Junts van anar desgranant un repertori basat sobretot en la carrera en solitari de Pep Lladó, però que també va deixar lloc a peces d’Ai Ai Ai. Cal dir que el públic, que s’havia renovat gairebé per complet entre una actuació i l’altra, va connectar amb els músics, es va emocionar amb alguna de les cançons, i va demanar que l’espectacle s’allargués més del previst. Els músics, amatents, van correspondre la petició amb una darrera peça, l’emblemàtica “Sota la palmera”.

El concert de Santa Eulàlia no figurarà en els resums de l’any ni l’invocaran generacions futures, però segur que ja ocupa un espai al cor dels qui el van viure.