Darrere un fons que simulava una nit estrellada, el duo va iniciar el concert amb “Losing You” i “Nothing Else”, dues cançons que van evidenciar el contrast entre la veu trencada de Julia i el registre més net d’Angus. A mig camí entre el folk i l’indie-rock, la proposta d’Angus & Julia Stone desprèn autenticitat i una bellesa que es troba sovint en els jocs harmònics de les seves veus. Molt més comunicativa, Julia Stone evoca amb les seves cançons l’Stevie Nicks de Fleetwood Mac, igual que Bob Dylan es va fer present a “Just a Boy”, una de les peces més inspirades de la nit, obra d’Angus Stone.
Angus & Julia Stone al festival Porta Ferrada Foto: Txus García
Julia Stone va explicar l’anècdota que creia que el seu pare, el músic John Stone, que es guanyava la vida cantant a les bodes, era l’autor d’“Imagine”, de tant sentir-se-la tocar al piano. Alguna cosa d’això hi havia en la versió de “Ni tú ni nadie” que es van treure del barret. L’èxit d’Alaska y Dinarama va ser interpretat per Julia Stone en un castellà força macarrònic, après “gràcies a un ex-nòvio xilè”.
Del nou disc van avançar la inèdita “Celestial Bodies”, que va augurar sonoritats més electròniques, i van cantar també el seu tema més popular: “Big Jet Plane”, una cançó que primer va gravar en solitari Angus Stone, i que poc després el duo va incloure al seu segon àlbum, Down the Way (EMI, 2010). Això, abans de tancar el concert amb “Chateau”, amb una lletra inspirada en l’històric hotel Chateau Marmont de Hollywood.
Als bisos, la recent “Karaoke Bar” i, amb els dos germans sols a l’escenari, l’acústica “Santa Monica Dream” —preciosa!— van posar punt i final al concert. Un recital rodó que va ser un bon exemple del “menys és més” i de l’immens poder de les coses petites.
