El Trui Teatre acollirà el pròxim 25 de juliol un concert extraordinari de la cantant nord-americana Samara Joy per commemorar el 45è aniversari del Festival de Jazz de Palma. Aprofitem per parlar amb el promotor i fundador del Grup Trui, Miquel Jaume, per evocar alguns dels episodis que van portar a Mallorca algunes de les estrelles més grans de la història del jazz.

Com va sorgir la idea de muntar el primer festival de jazz a Palma l’any 1981?
Entre el 1979 i el 1980 hi va haver una revolució cultural a tot l’Estat espanyol. El primer alcalde democràtic de Madrid, el socialista Enrique Tierno Galván, va moure els fils per crear molts festivals de tota mena. De fet, gràcies a aquell impuls es van organitzar festivals com Cançons de la Mediterrània i també una mostra de teatre que va dur a Mallorca figures com Dario Fo o Vittorio Gassman. Hi va haver un moviment cultural molt important. I, en aquell marc, a Miquel Àngel Sancho del segell Produccions Blau i a mi se’ns va ocórrer plantejar una proposta per organitzar el primer Festival de Jazz l’any 1981. El Grup Trui ja havia organitzat dos o tres concerts esporàdics a l’Auditorium amb músics com Johnny Griffin, Billy Mitchell i Art Blakey, i llavors vam decidir apostar molt fort per oferir un cartell històric a aquella primera edició amb Dizzy Gillespie, Stan Getz i Dexter Gordon.

Com era l’escena jazzística a Mallorca abans del festival? Hi havia una demanda real per part dels músics i el públic?
La veritat és que abans del festival no hi havia un interès massiu i només es feia algun concert esporàdic. Recordo que, quan encara no estava ficat professionalment en el món de l’espectacle, havien vingut músics com Duke Ellington al Tagomago i Louis Armstrong a l’Auditorium, i poca cosa més. Eren figures que tocaven un cop a l’any, i després podia passar molt de temps sense que actués ningú important. Tot i això, hi havia locals fixos i petits clubs que programaven jazz, com el Bar Bruselas, a la plaça de Pius XII. Eren espais per a 100 o 150 persones on tocava gent jove, sobretot músics de Mallorca. El 1978 també em vaig atrevir a programar música al nostre propi club, el Cafè-Teatre Trui, a la plaça de l’Olivar, número 2, al centre de Palma, per on van passar artistes com Tete Montoliu, Pedro Iturralde o Lou Bennett. Eren concerts íntims i entranyables, no pensats per a grans sales, i els músics estaven molt agraïts. Vam fer un club d’amics impressionant amb Bennett, que recordo que era un boig de les sabates i cada cop que venia a Mallorca se’n comprava cinquanta parells.
 
El Primer Festival de Jazz, per tant, va representar un format innovador a l’illa?
El festival va ser el veritable motor per crear un moviment de jazz a gran escala a Mallorca. No s’havia fet mai i serà difícil repetir una aposta com aquella, perquè les grans estrelles del jazz que ho van fer possible ja no hi són. I també perquè els ajuntaments d’aquella època donaven ajudes perquè festivals d’aquest tipus es poguessin dur a terme i fossin viables.
 

Com vau afrontar el repte d’aquells primers anys?
El principal repte inicial –i el més curiós de tot– és que com a promotor jo no era un gran aficionat al jazz! En aquella època el que m’interessava era Antonio Machín i Bonet de Sant Pere, de manera que vaig haver de fer una gran evolució musical. El jazz és un gènere que cal escoltar-lo molt perquè t’acabi agradant però, com més l’escoltes, més t’apassiona. Com que jo amb prou feines en tenia coneixements, em vaig haver d’assessorar i, afortunadament, vam tenir l’ajuda d’un gran amic i músic excepcional, Tete Montoliu, que ens va fer de guia.
 
Quin paper va tenir Montoliu?
Quan li proposàvem noms com Lionel Hampton, ens deia: “Aquest a mi no m’agrada però hi guanyareu diners, contracteu-lo”. O sobre Woody Shaw ens advertia: “És boníssim, a mi m’encanta, però no aconseguireu omplir ni mitja sala”. A més del repte d’aprendre sobre la marxa, a la primera edició vam patir un imprevist enorme, perquè Stan Getz, com ja era habitual, ens va fallar a última hora i ens va deixar sense concert. Vam haver de substituir-lo a correcuita amb un jove saxofonista, que era extraordinari, anomenat Dave Schnitter. Tot i els nervis, l’Auditorium es va omplir a vessar. La gent havia comprat les entrades per veure Getz, que era l’estrella, però al final la resposta va ser increïble i el públic en va gaudir igual o fins i tot més.
 
Al llarg de la història del festival hi han passat noms de pes, entre els quals Ella Fitzgerald, Chick Corea, B.B. King, Chet Baker... Es veu capaç d’escollir tres moments especials?
És molt difícil triar-ne només tres, perquè tots els noms importants del jazz que passaven per Europa van actuar a Mallorca. Els vam tenir tots: Stéphane Grappelli, Miles Davis, Keith Jarrett, Dizzy Gillespie, Dexter Gordon, Ray Charles... Però si he de quedar-me amb tres records molt marcats, escolliria Ella Fitzgerald, Dizzy Gillespie i Dexter Gordon.
   

UNA PAELLA 'ESPECIAL' PER A STAN GETZ

I alguna anècdota especial?
Hi ha una anècdota divertida, sempre recordo Stan Getz quan el vam portar uns anys més tard per a un concert individual. Mitja hora abans de començar l’actuació, no se li va acudir res més que demanar-me una paella. És més, el seu mànager es va posar xulo: “O li portes un plat de paella o no surt a tocar”. On podia trobar una paella a aquelles hores? Desesperat, vaig anar a un restaurant xinès, vaig comprar una ració d’arròs tres delícies, i l’hi vaig dur fent-la passar per paella. Se la va menjar encantat i va acabar fent un concert memorable. Era un personatge únic, un fenomen!
 
Com recorda els artistes de l’època? Eren exigents?
Sempre explico que els grans artistes no tenen exigències ni necessiten grans coses. I en aquells anys no eren gens exigents, i tot era increïble. La part tècnica era molt fàcil, ningú protestava perquè estaven acostumats a tocar en garitos i clubs de jazz de tota mena a Amèrica i Europa. Eren artistes agradables i agraïts. Els anava a buscar a l’aeroport, els atenia personalment i estaven encantats. Lionel Hampton em volia portar com a mànager a la seva gira per Europa, perquè al final ens agafàvem estima.
 
Com creu que va evolucionar el públic? Era sempre més o menys el mateix?
En aquella època daurada tenia molta relació amb Tete Montoliu, gran pianista i jazzman que ens va ajudar moltíssim, i també teníem connexions amb alguns promotors clau com Jordi Suñol a Catalunya o Julio Martí a València, que eren els que portaven el jazz a Espanya i movien els festivals de Sant Sebastià, Vitòria o Barcelona. Vam aconseguir situar Palma a la primera línia del jazz europeu, perquè durant una dècada sencera vam omplir les sales amb grans noms un any darrere l’altre. El públic local va respondre amb una predisposició extraordinària. Vam aconseguir que el jazz no fos únicament per a uns pocs erudits, sinó que hi hagués una massa d’aficionats molt fidels. A més, també vam aconseguir que la gent s’entusiasmés tant amb el jazz més pur de sala com amb les propostes gratuïtes. Hi havia una comunió fantàstica entre els puristes del jazz i el públic general que simplement volia gaudir de l’oferta cultural de l’illa.
 
Com serà el concert del 45è aniversari el 25 de juliol amb Samara Joy?
És una figura que simbolitza la història del festival per la seva relació amb grans referents de la història del jazz? Programar una artista com la cantant nord-americana Samara Joy per celebrar l’aniversari del Festival de Jazz de Palma és una notícia excel·lent. El jazz, per mantenir la seva rellevància, necessita figures contemporànies que mirin al futur però que respectin profundament les arrels, i ella representa exactament aquest pont. Als inicis ens vam encarregar de portar-hi músics històrics, que eren els referents originaris del gènere. És un símbol de rellevància que aquest any els amants del jazz i els que recordin amb estima aquella dècada puguin venir a escoltar una de les veus joves més importants del món.

El festival va celebrar l’última edició el 1991. Creu que podria tenir continuïtat un festival similar a aquell avui dia a Mallorca?
El que es va fer a la dècada dels vuitanta és impossible de repetir, perquè les grans figures del jazz i del blues ja no hi són; i jo tampoc em veig fent un projecte d’aquella magnitud. De fet, quan ho penso em fa por, perquè va ser tan bonic i tan extraordinari que encara que hi hagi noves grans figures, com Samara Joy, les comparacions són inevitables. Competíem amb els pioners del Festival de Sant Sebastià, i ja els anàvem a roda.
 
Per què es va deixar de fer?
Lamentablement, després de deu anys en què el festival va funcionar com un coet, el projecte es va truncar per qüestions polítiques. Va canviar el color del govern de l’Ajuntament de Palma i van fulminar el festival, una cosa que sol passar sovint en aquest país, i és una llàstima. Van tallar una inèrcia meravellosa, perquè amb els nous artistes s’hauria pogut treballar una altra línia. Actualment, tot i que es combinin noms internacionals capaços d’omplir grans recintes, palaus d’esports o auditoris, mai seria com el que vam fer. Muntàvem carrosses amb bandes de dixieland recorrent tota la ciutat, portàvem el jazz a les escoles, organitzàvem exposicions fotogràfiques i omplíem el Parc de la Mar de música. Van ser tantes i tantes coses, que el millor és poder recuperar l’orgull d’una de les èpoques culturals més potents de Mallorca.