Blau Marí (Fusta Records, 2026) és el primer disc d’estudi de Clara Serratosa 'Claró', deu cançons en què la barcelonina explora la joventut des d’una perspectiva íntima. En aquest treball, la cantant, que va ser seleccionada pel Sona9 de 2024, s’acosta a l’indie, el pop-rock i la cançó d’autor. Repassem amb Claró les deu cançons de l’EP.

1. "Els dos cavalls"
"Aquest àlbum recorre dos anys de canvis, principis i finals. Va començar quan la meva família va haver de sacrificar els nostres dos cavalls que galopaven pel prat des que tinc memòria. Un era coix i l’altre cec. Un cavall coix no és un cavall, i el cavall cec no podia viure sense el coix. El millor que podíem fer era donar-los una mort digna. Aquell moment va ser el final d’una etapa, i l’inici d’una altra".



2. "Declaracions inesperades"
“És el meu manifest d’odi a la incertesa. Una necessitat desesperada de validació emocional i de saber la veritat —si és que n’hi ha una—. Sovint voldria que tot tingués una etiqueta, una resposta i un lloc exacte on ser. M’agraden les cites ordenades per ordre alfabètic al final d’un article acadèmic, encaixar bosses dins del maleter, i les llistes de la compra. Però les relacions no són ordenades, i 'Declaracions inesperades' és potser això: l’intent desesperat d’ordenar allò que, per naturalesa, no es deixa.”



3. "Data de caducitat" 
“Explora la tensió entre el que es vol fer i el que s’evita fer. Parla d’aquell moment quan veus que arriba el final, però que no goses acostar-t’hi. Parla de mi, dels meus pares, dels meus amics, i de tothom a qui l’han deixat d’estimar de manera silenciosa. Va ser la primera cançó que, després d’escriure-la, vaig pensar que valia la pena. La vaig produir jo sola quan no sabia el que feia. Després de moltes cançons i un primer àlbum, res ha canviat.”



4. "L’amor que et vaig donar"
“Em queda poc per fer-ne 25 i sento que el desenvolupament del meu glòbul frontal és a punt d’arribar. Aquesta cançó parla d’aquestes coses que diuen que te n'adones quan ja ets una dona feta, sàvia i amb el cervell complet. No trobo a faltar les persones que ja no són a la meva vida, sinó la versió de mi mateixa que vaig ser amb elles. Què n’hem de fer de tot l’amor que tenim? El vent que sentiu durant la cançó el vaig fer jo bufant i amb molt de reverb. Volia aconseguir aquell vent de les pel·lícules de Studio Ghibli, amable i personificat, que s’ho emporta tot amb delicadesa.”



5. "Vitara"
“La bossa nova és el gènere per excel·lència per parlar de la nostàlgia, o ‘saudade’, com en diuen els brasilers. La meva àvia Teresa va portar el seu estimat Suzuki Vitara fins als 93 anys. Quan estava nerviosa, anava a fer un volt amb el cotxe. Deia que això la calmava. Ara soc jo qui porto el Vitara, esperant que em calmi el seu record.”



6. "Xiclet" 
“Em costa escriure cançons d’amor. És difícil no caure en tòpics i que tot no soni massa acaramel·lat. Amb ‘Xiclet’, però, volia transmetre la devoció que rares vegades som capaços de sentir cap a una persona. Parlo d’aquella necessitat, gairebé obsessiva, de proximitat i permanència. D'estar ‘enganxat’ a algú, però també d’assumir tot el que això comporta: ser mastegat, utilitzat i viscut.”



7. "Per davant d’aquest bar" 
“Després d’una relació, tires endavant, coneixes gent nova, canvies de roba, vas a llocs diferents, potser et tornes a enamorar, o potser no. Així i tot, i sense voler-ho, la persona que has deixat enrere et marca. I de tant en tant, quan menys t’ho esperes, t’apareix al cap per uns instants. 'Què pensaria si em veiés ara?'”



8. "Tretze" 
“Sovint donem poder a una persona sobre la nostra pròpia sort. Aquesta és una de les cançons que no vaig escriure per mi, sinó perquè algú que m’estimo comencés a cuidar-se i ser ella mateixa.”



9. "La taula del 7" 
“Aquesta cançó és com una ceba. La mà i el cigarro, trobar a faltar a algú, la taula i la conversa (tenim una ciutat que ja no ens pertany, però és dins d’una bombolla, els diumenges a la tarda i el moment en què tot queda en suspens). Parlo de la meva generació assenyalant les nostres contradiccions, que sento que són les úniques que ens defineixen: Salut mental, habitatge, massificació turística, genocidi… La vaig escriure fa dos anys i tot segueix igual. La taula del 7, aparentment senzilla, de petita em semblava impossible. Com ens semblarà en un futur el que vivim avui?”



10. "Una carta"
“Parlo d’allò que pensem de tant en tant, sovint quan al veí li ha passat una desgràcia o gairebé ens en passa una, quan respirem fort alleugerats, i entenem que tot
acaba passant i que res és tan important. És en moments com aquests que m’agradaria poder viatjar al passat i aparèixer del cel com una mena de revelació divina per aconsellar la meva jo del passat.”