El títol del disc recorre –tal com expliques a la primera cançó– la vida des de la cicatriu del melic fins al naufragi del taüt. Què va néixer abans el títol del disc o la cançó?
Primer em va venir la idea del títol del disc i a partir d’aquí vaig fer una cançó. Les cançons del disc són molt diferents però volia que hi hagués un fil vermell que anés resseguint els naufragis i les cicatrius que va deixant la vida. Que també parlés de coses que són perfectament actuals, com el tema de l'ensenyament, i que deixés alguna porta oberta. Aquestes portes obertes es noten a dues cançons, per exemple, “L’exèrcit de l'ombra” i “Un estel al fons d’un pou”, que parla d'un personatge imaginat, però amb referents reals. Per això hi he citat Georges Moustaki i Javier Krahe.
Aquest fil vermell també fa un recorregut vital?
No és un disc conceptual en el sentit de començar amb el naixement i continuar amb l'adolescència, però sí que hi ha algunes referències d'aquest tipus. Hi ha el record d'adolescència a “Les noies dels anys 70”, però no és un recorregut vital per a edats. Parlo de temes molt concrets que penso que ens afecten a tots. La pèrdua del lèxic (“la nit dels mots vivents”), el feixisme (“Aurora i Guillem”), l'estupidització col·lectiva (“Perfecte cretí”), la qüestió de l'estat espanyol (“El regne de la caspa”), el fanatisme (“Tarats de Déu”)… He escrit una sèrie de temes que em pensava que eren, per una banda, atemporals, però per l’altra, molt actuals.
El títol, ‘Cicatrius i naufragis’, també es pot llegir amb clau de present: anem directes al naufragi i malauradament això provocarà ferides i cicatrius.
Per això deia que és un disc que per una banda vol seguir l’aire del temps, però a l'hora de fer les cançons intento que no hi hagi referències directes a l'actualitat. Parlo del fet d'anar perdent el sentit de l'humor perquè qualsevol minoria s'ofèn per qualsevol cosa... Però això ja fa temps que passa. Són coses que potser ara s'estan aguditzant, igual que l'ensenyament: ja fa molt de temps que no funciona...
Al costat d’aquestes cançons també n’hi ha que no són d’aquest tipus.
Sí, exacte. “El ficcionauta” és una cançó sobre la literatura, però també sobre la possibilitat d'entendre el món a través de la literatura; “Tristeses de Plutó” és sobre la gent que arriba al cim i després davalla de cop… Hi ha temes molt diversos, però que tots més o menys tenen un aire, una unitat.
En total, són quinze cançons, que no en són poques.
N’havia de tenir catorze, i a última hora en vaig afegir una més. Vaig anar a una xerrada amb l’Enric Larreula i va parlar del fet que molta gent d'ara, sobretot els joves, ja no saben dir el nom dels arbres ni el nom dels ocells, i vaig pensar que estem perdent el lèxic. No només en català, sinó en totes les llengües. Això fa que cada vegada tinguem menys mots i si no tens paraules, tampoc no tens pensament. Això és molt útil pel poder, que la gent cada vegada tingui menys possibilitats de tenir un pensament crític. I a l'última hora, va sortir una cançó més. Normalment componc les cançons al llarg de mesos, i aquesta la vaig parir en tres dies.
“Tarats de Déu” va més enllà del fanatisme de les religions. Per què?
La dedico a les religions sense déus. Hi ha molta gent que es pensa que no són religiosos i en realitat tenen altres déus que són els líders de tota mena, des d'artístics fins a polítics, esportistes… Segurament han sortit de la religió pròpiament dita, però han anat a parar a d'altres religions laiques. Hi dic ‘mancats de Déu, que el voleu substituir amb el que teniu a mà’. De fet, fins i tot el marxisme ha estat una religió.
A "L’Aurora i Guillem" també dius que el feixisme d'avui és la continuïtat del d'ahir?
Val la pena recordar certes coses del passat per entendre què passa ara i què ens pot passar més endavant. Per exemple, els casos d’Aurora Picornell i Guillem Agulló, ara que hi ha qui els intenta esborrar. Qui controla el passat, controla el present, si s'esborra la memòria, és molt més fàcil manipular el present.
També parles de l'ensenyament. Has estat molts anys treballant en aquest sector i el coneixes bé.
Sí, he estat professor durant vint anys, i continuo anant molt a instituts i a escoles. Veig com funciona, o millor dit, com no funciona l'ensenyament. Com en nom de determinades teories s'ha anat eliminant tot el que era l'aprenentatge. Per exemple, el fet que un nen no pugui aprendre a escriure fins als 6 anys… Per favor! Com més petit sigui, més fàcil és que assimili. I la lectura, llegir llibres i parlar amb veu alta… Hi ha una sèrie de coses que sembla que s'han oblidat i ara n’estem rebent les conseqüències. A banda d'això, hi ha la pèrdua d'autoritat del professor i la paperassa immensa que ha de fer. Són moltes coses que fan que això no funcioni. Ara es desperten alguns, i diuen que potser que tornem a les lectures, que potser que no fem servir tantes pantalles a l'aula… però penso que hem perdut molts anys amb això. És una cançó que he fet pensant que molts professors, que cada dia estan al peu del canó, s’hi poden sentir identificats.
Hi ha alguna cançó que t'hagi costat d'escriure?
Totes les cançons costen. Jo escric pàgines i pàgines per cada cançó abans de fer neteja i reduir-les. Hi ha cançons que les tinc pensades des de fa molts anys, perquè fins que no dic exactament el que vull dir amb la forma adequada, no dono per bona una lletra. I jo soc un maniàtic de la rima consonant perfecta –em sembla que dec ser l'únic que la fa servir en aquest país–. A més, penso que no em dificulta la feina, sinó que, al contrari, em dona idees i possibilitats. Pel que fa a les melodies, molta gent no s’imagina que faig les músiques abans que les lletres, perquè surten més originals. Aquest disc l’he fet tot així a excepció de dos casos.
Com és habitual, combines la ironia i la tendresa. Què et surt més fàcilment, la vena mordaç o la tendra?
Les dues van combinades. No vull portar la mordacitat fins al cinisme, evidentment, i sempre hi ha un toc de suavitat, de tendresa. De vegades pot ser una mica més radical com a “Tarats de Déu”, però moltes vegades l'humor es barreja amb la tendresa, com sembla que es pot veure en diverses cançons, com a “Restaurador de records”, per exemple.
Miquel Pujadó amb el productor del disc, Xavier Batllés Foto: Juan Miguel Morales
Què hi ha de Xavier Batllés (productor i arranjador) en aquest disc?
Des dels 13 anys, que vaig sentir el Crònica d'un temps (Discophon, 1973) de l’Ovidi, que ja sabia qui era i què feia, però no ens vam conèixer fins al 2021, quan em va demanar permís per fer una versió d'una cançó meva que es diu “Compte enrere”, en un disc de Xavier Carles. Vam congeniar i vam decidir treballar junts. El disc De foc i de vellut (Segell Microiscopi, 2022) va ser el primer disc que vam fer junts, encara que hi ha algunes cançons amb arranjaments del Marçal Casellas, o del Toni Olaf Sabater. Em va agradar moltíssim la manera de treballar amb el Xavier Batllés, i aquesta vegada he fet tot el disc fet amb ell. És una persona que primer s'escolta molt les cançons. Hem estat gairebé un any treballant. Primer hem fet un enregistrament de guitarra i veu amb metrònom, i després estudiem quin és el tractament instrumental adequat per a cada cançó, i quins músics convidats podrien anar-hi. Al final, la meva guitarra de vegades s'esborra, de vegades es queda. A partir d'aquí, retocar, afegir… ha estat un treball molt lent, però va molt bé perquè ens coneixem molt ja, estem molt identificats l'un amb l'altre. Potser és un dels músics amb els quals he treballat i treballo més de gust.
