LA MÚSICA EN CATALÀ, 25 ANYS DESPRÉS

Si girem la vista enrere i mirem de recordar com respirava la música en català al voltant de l’any 2001, fa vint-i-cinc anys, el que ens ve a la memòria és que era un temps de dubtes i de preocupació. L’onada del Rock Català de principis dels anys 90, l’època en que va aparèixer l’ENDERROCK, ja s’havia fos i en els ambients de la premsa musical i de la indústria hi havia un cert neguit, una cerca de noms frescos, de grups que llegissin els llenguatges pop del moment en català.
 

>> ELS MILLORS DISCOS DEL S. XXI <<

Podien flotar dubtes fins i tot de la viabilitat comercial de la música en la nostra llengua: un festival com ara Senglar Rock, obstinat i resistent, va acabar plegant. Eren temps en què allò titllat d’alternatiu o ‘indie’ havia agafat una consistència en el panorama internacional, i també aquí en anglès i en castellà, i estàvem delerosos de detectar expressions de totes aquelles noves tendències en la llengua catalana. I, bé, van arribar, però va ser un procés que no es va produir d’un dia per l’altre. Un dels primers senyals el va emetre Alegria (Drac/Virgin, 2002), el tercer disc d’Antònia Font, el que ara corona la llista d’aquests quatre-cents àlbums del segle XXI. Un treball que, val a dir, en primera instància va impactar en el món de la premsa especialitzada i el públic més atent. Per a veure el grup mallorquí arribant al gran públic caldria esperar una mica més, fins a Batiscafo katiuscas (DiscMedi, 2006) i el directe Coser i cantar (DiscMedi, 2007).

Ara, vint-i-cinc anys després, aquella foto és molt llunyana i el paisatge s’ha capgirat. D’ençà l’any 2001, no hem fet més que encadenar noves escenes i tendències que han capturat públics amplis: el pop d’accents costumistes o surrealistes, amb ocasional simpatia folk, l’onada de la música de revetlla amb accents polítics variables, l’esclat dels sons urbans dels darrers anys... I sota aquestes capes de músiques majoritàries, un munt de realitats paral·leles. Ara som en un temps en què parlem de llenguatges híbrids, on no se sap molt bé on acaba un gènere i comença un altre: l’influx de l’autotune en frec ambó el folklore i la música d’arrel, el punt on conflueixen els beats electrònics i els arpegis de guitarra clàssica, l’impacte de la cultura del hip-hop i el ressò de les orquestracions amb rerefons acadèmic o dels cors i les polifonies. Abans, els músics eren sovint autodidactes, i ara tenim a Barcelona cinc escoles de música superior, i es fan notar. Alhora, la tecnologia permet desenvolupar idees artístiques amb una facilitat sense precedents. Amb tot plegat s’explica que avui en dia l’oferta musical en català sigui més gran que mai, com ens recorden les xifres de discos publicats.

Els corrents musicals de l’escenari internacional tenen en l’actualitat una translació en la producció en català. Avui en dia la llengua està integrada plenament en tots els corrents de la modernitat. A diferència, radical, d’altres llengües diguem-ne amb problemes de minorització, sense Estat propi, no és un vehicle que transmeti nostàlgia o resistència, sinó que molta gent canta en català perquè és la seva llengua sense més connotacions. I a més, aquestes tendències globals arrelen aquí no pas amb un mimetisme automàtic, sinó aportant-hi empremtes pròpies, hereves de tradicions que són molt nostres: el fil que connecta amb la tradició dels cantautors i la posa al dia, l’arrelament de la rumba, la manera en què la música de Cobla ha tornat a treure el nas, el rescat i posada en circulació d’instruments com ara la gralla o l’acordió diatònic, o de les bandes de metalls valencianes. També el rescat de repertoris populars i ancestrals des d’una mirada moderna o ultramoderna: veiem com, per exemple, ha reaparegut en escena el ‘Cant de la Sibil·la’, cant litúrgic medieval dotat d’un missatge llegible en clau contemporània, mediambiental o existencial.

La música en català té avui una expressivitat i una amplitud aclaparadora, que va del reggaeton al metal extrem. Hi ha flamenc en català, i trap, i tota mena de fusions entre el més ancestral i el més nou. I hi ha un públic que respon, i que continua rejovenint-se, i que travessa nínxols lingüístics i que interpel·la també, a través de l’interès artístic, als qui tinguin el castellà com a primera llengua. No més cal anar seguint les portades actuals de l’ENDERROCK, mes a mes, per constatar que l’escena no deixa de renovar-se i d’acollir i propulsar cares noves.

Aquests dies tenim molt fresca aquests dies l’exhibició d’Oques Grasses, que ha demostrat que cantar en català no té perquè anar lligat a una idea de sostre de públic i que ha trencat molts prejudicis. Hi ha un circuit de festivals que l’any 2001 era impensable, amb moltes cites, força multitudinàries algunes, que han heretat i transformat aquell esperit del Senglar Rock des de nous angles. En aquella època encara hi havia veus que deien que la música en català sonava tota igual. Es van arribar a escriure articles que sostenien aquesta idea pintoresca. Bé, un repàs a aquest número 400 demostra amb contundència que aquella sempre ha estat una expressió d’ignorància. El que ofereix aquest ENDERROCK és una panoràmica espectacular de l’evolució que ha viscut tot plegat en aquest vint-i-cinc anys.

Com tots els llistats i rànquings d’aquesta mena, pot ser polèmic i donar lloc a moltes converses i discrepàncies, cosa saludable. La noció d’un llistat amb una jerarquia pot ser provocadora, atenent al relativisme postmodern, però el periodisme musical és propens a fer aturades, de tant en tant, per establir o refrescar el cànon. D’un temps ençà, es diu que les cançons han desplaçat els àlbums com a centre de la indústria i el consum musicals, però això no és ben bé així: es continuen publicant molts discos, i discos llargs, i dobles, i són a l’ordre del dia els treballs presentats com a conceptuals, amb un relat al darrere. L’obra completa i cohesionada és allò al qual s’agafen els artistes per llançar un missatge que els situï com a productes culturals. L’àlbum continua sent la unitat de mesura principal, allò que dona sentit a les campanyes promocionals i a les gires.

La invitació a recórrer aquesta ‘Discoteca bàsica de la música popular catalana del segle XXI’ (així és com es presenta en el pròleg d’aquest número especial) és oportuna en un moment en què respirem un cert neguit per la llengua i l’ús social. Ens projecta una foto plena de vitalitat, que obre la porta a moltes oportunitats, i ens recorda que la música en català no és pas un estil musical en sí mateix, perquè els pot recollir tots. I que, de totes les maneres possibles de fer la llengua atractiva i llaminera, per captivar i seduir, la música és una de les més poderoses. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys ha atret el públic, sobretot, a través del carril dels sentits i per l’atractiu artístic en sí mateix. Aquests quatre-cents àlbums són obres d’art que transcendeixen prejudicis. Se’n podrien incloure quatre-cents més. Tots són molt bons, i són aquí perquè tothom els pugui gaudir.